Carta als amics

Hola amics.

Us escriuré aquest missatge a trossos perquè, entre altres coses, el que fa el fotimer de medicaments que estic prenent és deixar-me el cap ennuvolat. Quan m'aixeco, encara que sigui després de dormir un quart d'hora, estic content, lúcid, enraonador; però això de seguida es va apagant.

He tingut una encefalitis viral, he estat dos dies en coma induït, onze dies a l'UVI i catorze dies a l'habitació, tot això a Porto Alegre, a l'hospital; més cinc a casa els avis de la Gabriela, la meva nòvia, que viu al mateix edifici que ells; i vaig arribar a Barcelona dilluns.

Va ser un puto malson, molt més que un malson, perquè dels malsons aconsegueixes despertar-te; i només em confortava una mica veure les cares dels meus pares; a la Gabriela, a vegades la reconeixia, a vegades no; als seus pares i altres familiars, no. (Aquí al weblog escriuré algun dia les coses que deia a l'UVI.)

A l'habitació vaig començar a guanyar consciència, però encara vivia un malson. No reconeixia què feia a Porto Alegre (el meu cap sabia que jo anava sovint a Brasil, però no a aquella ciutat); no reconeixia que la Gabriela fos la meva nòvia; res no tenia sentit. La Gabriela em va portar un àlbum de fotos (ja ho havia fet a l'UVI, on va estar tant temps com els meus pares) i jo vaig quedar al·lucinat de veure'ns junts a Machu Pichu i altres llocs. Per mi no havíem fet aquell viatge, ni la Gabriela i la Lúcia (la seva cosina) havien estat a Barcelona, ni els meus pares a Rio de Janeiro i Porto Alegre. Després, de mica en mica, sobretot parlant i durant la nit, vaig anar recuperant la memòria, i els pares de la Gabriela van tornar a ser els pares de la Gabriela, i vaig tenir flashos d'aquells viatges, que encara no recordo com a "cosa sencera que jo vaig fer". Vaig escriure alguna cosa, i repetia síl·labes i paraules, i als diaris no m'hi vaig ni acostar perquè llegir em cansava (encara em cansa). Ara, per exemple, acabo de dormir mitja horeta.

Després del malson, vénen uns dels millors dies de la meva vida. M'adono de com la família de la Gabriela ha tractat els meus pares (tots dos han fet vida a casa seva); em deixo cuidar pels meus pares més que mai (tots dos dormen al quarto de l'hospital amb mi); rebo visites i trucades de la Gabriela cada dia (i sé que ha estat cada dia amb mi a l'UVI, faltant a classe); rebo visites de l'avi, un home de 81 any molt lúcid i intel·ligent, el páter familias, immigrant italià, cada tarda; espero amb ànsia les entrades dels infermers i infermeres, tots molt amables. I sobretot m'adono que els meus pares tenen molts amics (els seus mòbils no paren de sonar). I sobretot m'adono que tinc molts amics (l'Àlex Roca em truca cada dia, altres em truquen sovint, altres s'informen a través de tercers).

(Haig de parlar també de l'Antoni Bulbena, psiquiatra, que de passar de veure'm una vegada cada quatre o cinc mesos passa a parlar amb els meus pares i amb mi cada dia.)

Aquesta noció de la importància de l'amistat ha sigut, em sembla, el més important de la malaltia.

Ahir vaig veure un neuròleg molt bo de Barcelona. Coincideix amb la neuròloga i la infectòloga de Porto Alegre que m'han tractat: el que he tingut és una encefalitis viral; no ha de tornar-me a passar, recuperaré tota la memòria i les capacitats (les que tenia!) i el que em passa ara (caminar de tort, dificultat de concentració, cansament, etc.) són efectes dels medicaments, que em retiraran del tot d'aquí a sis mesos.

US ESTIMO MOLT A TOTS!