Thursday, July 20, 2006

Traduccions de Brasil 6 (Feliç any nou, de Rubem Fonseca)

Vaig veure a la tele que a les botigues bones venien un munt de roba de luxe perquè les senyores es vestissin la nit de Cap d’Any. I que als colmados més fins s'estaven acabant els estocs.
Pereba, hauré d’esperar que es faci de dia per anar buscar cachaça, pollastre i farina de blat de moro dels macumbers.
El Pereba va entrar al lavabo i va dir, quina pudor.
Vés a pixar a una altra banda, no hi ha aigua.
El Pereba va sortir i va anar a pixar a l’escala.
A qui has robat aquesta tele, va dir el Pereba.
Què dius, robat? Comprat. El rebut és a sobre. Cony, Pereba! Et penses que sóc tan ruc de tenir coses robades a casa?
Em moro de gana, va dir el Pereba.
Al matí ens afartarem amb les ofrenes dels bruixots, vaig dir, fent broma.
No comptis amb mi, va dir el Pereba. Te’n recordes del Crispí? Va xutar una macumba, aquí a l'avinguda Borges, i la cama se li va tornar negra, li van haver de tallar a l'hospital. I ja el veus, tot fotut, caminant amb crosses.
El Pereba sempre ha sigut supersticiós. Jo no. He anat a l’institut, sé llegir, escriure i fer arrels quadrades. Xuto macumba si em surt dels collons.
Fumem uns porros i ens posem a mirar la novel·la. Una merda. Canviem de canal, una peli de vaquers. Una altra merda.
Les senyoretes porten totes vestits nous, començaran l’any ballant amb els braços enlaire, has vist com ballen, les blanquetes? Aixequen els braços, em sembla que és per ensenyar els sobacs. Voldrien ensenyar la figa, però no tenen ous i ensenyen els sobacs. Els seus marits són tots cornuts. Ho saps que donen el cony a qui ho demana?
Llàstima que no ens el donin a nosaltres, va dir el Pereba. Parlava a poc a poc, amb sorna, cansat, malalt.
Pereba, no tens dents, ets guenyo, negre i pobre, et penses que te'l donaran a tu? Mira Pereba, tot el que pots fer és fer-te una palla. Tanca els ulls i avanti.
M’agradaria ser ric, sortir d’aquest cau de merda. Tanta gent rica i jo aquí.
El Zequinha va entrar a la sala, va veure el Pereba fent-se una palla i va dir, què fots Pereba?
Merda, merda, així no és possible, va dir el Pereba.
Per què no vas a pelar-te-la al lavabo?, va dir el Zequinha.
El lavabo fa una pudor de l’hòstia, va dir el Pereba.
No tinc aigua.
Les dones d’aquí els pisos ja no follen?, va preguntar el Zequinha.
Estava pensant en una rossa guapa, amb un vestit de ball i plena de joies.
Estava despullada, va dir el Pereba.
Ja veig que esteu enfonsats, va dir el Zequinha.
Aquest es vol menjar les sobres de Iemanjá, va dir el Pereba.
És broma, vaig dir. Al cap i a la fi, el Zequinha i jo havíem atracat un supermercat a Leblon. No n’havíem tret gaire, però vam passar un bon temps a São Paulo, bevent i follant com uns reis. Ens respectàvem.
Si vols que et digui la veritat, jo tampoc estic en una bona fase, va dir el Zequinha. La cosa està fotuda. Els homes no estan per hòsties, vas veure què van fer amb el Bon Crioll? Setze trets. Van agafar el Vevé i el van estrangular. El Cuc de Terra, cony! El Cuc de Terra!, vam créixer junts a Caxias, era miop, no s’hi veia a tres metres, i mig tartamut –el van agafar i el van llançar al riu, tot rebentat.
Pitjor el que van fer amb el Trespeus. Li van calar foc. El van convertir en bacon fregit. Els homes no ens estan donant peixet, va dir el Pereba. I de pollastre de macumba jo no en menjo.
Demà passat ja ho veureu.
Veurem què?, va preguntar el Zequinha.
Estic esperant que arribi el Lambreta de São Paulo.
Cony, t’estàs follant el Lambreta?, va dir el Zequinha.
Totes les seves eines són aquí.
Aquí!?, va dir el Zequinha. Estàs de broma.
Vaig riure.
Quins ferros tens?, va preguntar el Zequinha.
Una Thompson llauna de melmelada, una carrabina del dotze, de doble canó, i dues magnum.
La mare que et va parir, va dir el Zequinha. I muntats en aquest arsenal us quedeu aquí fotent-vos palles?
Esperant que es faci de dia per menjar farina de macumba, va dir el Pereba. Parlant d’aquella manera tindria èxit a la tele. La gent es moriria de riure.
Vam fumar. Vam buidar una ampolla de cachaça.
Puc veure el material?, va dir el Zequinha.
Vam baixar per les escales, l’ascensor no funcionava, i vam anar al pis de la senyora Candinha. Vam trucar. La vella va obrir la porta.
Bona nit, senyora Candinha, vinc a buscar aquell paquet.
El Lambreta ja ha arribat?, va dir la negra vella.
Sí, vaig dir, és a dalt.
La vella va portar el paquet, caminant amb esforç. Pesava massa per a ella. Compte, fills meus, va dir.
Vam pujar per les escales i vam tornar al meu pis. Vaig obrir el paquet. Primer vaig muntar la llauna de melmelada i la vaig donar al Zequinha perquè l’aguantés. No me’n separo, d’aquesta màquina, ratatatatatà!, va dir el Zequinha.
És antiga però no falla, vaig dir.
El Zequinha va agafar la magnum. Quina meravella, va dir. Després va sospesar la dotze, es va col·locar la culata a l’espatlla i va dir: amb aquesta bellesa encara fotré un tret al pit d’un poli, ben de prop, saps què vull dir, llançaré el cabró d’esquena a la paret i li deixaré clavat.
Ho vam posar tot sobre la taula i ens ho vam quedar mirant. Vam fumar una mica més.
Quan el fareu servir aquest material?, va dir el Zequinha.
El dia 2. Rebentarem un banc a la Penya. El Lambreta vol fer el primer gol de l’any.
És un paio vanitós, va dir el Zequinha.
És vanitós però ho pot ser. Ha treballat a São Paulo, Curitiba, Florianópolis, Porto Alegre, Vitória, Niterói, per no parlar d’aquí a Rio. Més de trenta bancs.
Sí, però diuen que es deixa enfilar, va dir el Zequinha.
Això no ho sé, ni m’atreveixo a preguntar-li. A mi no m’ha vingut mai amb punyetes.
Tu l’has vist mai amb cap dona?, va dir el Zequinha.
No, mai. No ho sé, potser és veritat, però tant li fa.
Els homes no s’han de deixar encular. I menys un tio important com el Lambreta, va dir el Zequinha.
Els homes importants fan el que volen, vaig dir.
És veritat, va dir el Zequinha.
Ens vam quedar callats, fumant.
Els ferros a les mans, i res de res, va dir el Zequinha.
El material és del Lambreta. I on el faríem servir a aquestes hores?
El Zequinha va xuclar aire fent veure que tenia alguna cosa entre les dents. Em sembla que també tenia gana.
Estava pensant a envair una casa bona d’aquestes que estan de festa. Les dones van totes enjoiades, i hi ha un paio que em compra tot el que li porto. I els barbuts tenen molts diners a la cartera. Saps que hi ha anells de cinc i collars de quinze, en aquesta cova que conec? El paio paga al moment.
Es va acabar el tabac. La cachaça també. Va començar a ploure. Digues adéu a la teva farina, va dir el Pereba.
Quina casa? En tens alguna de vista?
No, però aquí està ple de cases de rics. Agafem un cotxe i sortim a buscar.
Vaig guardar la Thompson de llauna en un sac de plàstic, junt amb la munició. Vaig donar una magnum al Pereba, una altra al Zequinha. Em vaig penjar la carrabina al cinturó, amb el canó cap avall, i em vaig posar una capa. Vaig agafar tres mitges de dona i unes tisores. Anem, vaig dir.
Vam forçar un Opala. Vam anar cap a la banda de São Conrado. Vam passar per vàries cases que no ens anaven bé, o estaven molt a prop del carrer o tenien massa gent. Fins que vam trobar el lloc perfecte. Davant hi havia un gran jardí i la casa quedava al fons, aïllada. Se sentia soroll de música de carnaval però poques veus cantant. Ens vam posar les mitges al cap. Amb les tisores vaig tallar forats pels ulls. Vam entrar per la porta principal.
Estaven bevent i ballant al saló quan ens van veure.
És un atracament, vaig cridar fort, per cobrir el so del tocadiscos. Si us esteu quiets no us passarà res. Tu, apaga aquest collons de tocadiscos!
El Pereba i el Zequinha van anar a buscar els criats i van tornar amb tres cambrers i dues cuineres. Tothom a terra, vaig dir.
Vaig comptar. Eren vint-i-cinc persones. Tots ajaguts en silenci, quiets, com si ningú no els veiés ni ells estiguessin veient res.
Hi ha algú més a la casa?, vaig preguntar.
La meva mare. És a dalt a l’habitació. Està malalta, va dir una dona molt guarnida, amb un vestit llarg vermell. Devia ser la mestressa.
Nens?
Són a Cabo Frio, amb els tiets.
Gonçálves, vés a dalt amb la gordeta i porta la seva mare.
Gonçálves?, va dir el Pereba.
Sí, tu. Ja no saps com et dius, animal? El Pereba va agafar la dona i va pujar les escales.
Inocêncio, lliga els barbuts.
El Zequinha va lligar els homes fent servir cinturons, fils de cortina, fils de telèfon, tot el que va trobar.
Vam registrar els individus. Molt pocs diners. Els cabrons anaven plens de targetes de crèdit i talonaris de xecs. Els rellotges eren bons, d’or i platí. Vam arrancar les joies de les dones. Una pila d’or i brillants. Ho vam ficar tot al sac.
El Pereba va baixar les escales solet.
On són les dones?, vaig dir.
M’han faltat al respecte i m’he hagut de plantar.
Vaig pujar. La gordeta era al llit, la roba estripada, la llengua fora. Morteta. Per què s’havia hagut de fer pregar? El Pereba tenia pressa. Follada i mal pagada. Em vaig endur les joies. La vella era al passadís, a terra. També l’havia espitxat. Anava tota pentinada, amb aquell cabell encarcarat, tenyit de ros, roba nova, la cara arrugada, esperant l’any nou, però ja estava més morta que viva. Em sembla que es va morir de l’ensurt. Li vaig arrancar els collars, les agulles, els anells. Un dels anells no sortia. Amb fàstic, vaig mullar el dit de la vella amb saliva, però l’anell no sortia. Em vaig encabronar i vaig clavar-li mossegada, li vaig arrencar el dit. Ho vaig ficar tot dins una funda de coixí. Les parets de l’habitació de la gordeta eren folrades de cuir. La banyera era un gran forat quadrat de marbre blanc, fet a terra. La paret tota de miralls. Tot perfumat. Vaig tornar a l’habitació, vaig empènyer la gorda a terra, vaig estirar amb compte el cobrellit de setí, que va quedar llis, brillant. Em vaig abaixar els pantalons i vaig cagar sobre el cobrellit. Em vaig sentir alleugerit, molt bé. Em vaig netejar el cul al cobrellit, em vaig posar els pantalons i vaig baixar.
Mengem, vaig dir, guardant la funda al sac. Els homes i les dones estaven tots quiets i escagarrinats a terra, com vedellets. Per espantar-los més vaig dir, al cabró que es bellugui li forado el cervell.
Llavors, de sobte, un d’ells va dir, amb calma, no s’irritin, emportin-se el que vulguin, no farem res.
Me’l vaig quedar mirant. Portava un mocador de seda de colors al voltant del coll.
També poden beure i menjar tant com vulguin, va dir.
Fill de puta. La beguda, el menjar, les joies, els diners, tot allò per a ells eren engrunes. Al banc hi tenien molt més. Per a ells, nosaltres érem tres mosques a la sopa.
Com es diu vostè?
Maurici, va dir.
Senyor Maurici, es vol aixecar, siusplau?
L’home es va aixecar. Li vaig deslligar els braços.
Moltes gràcies, va dir. Es nota que el senyor és un home educat, instruït. Els senyors se’n poden anar, no ens queixarem a la policia. Va dir això mirant els altres, que estaven quiets, espaordits a terra, i fent un gest amb les mans obertes, com dient, calma, amics meus, ja m’he camelat aquest gos fastigós.
Inocêncio, has acabat de menjar? Em portes una cuixa de gall dindi d’aquelles d’allà? Sobre una taula hi havia prou menjar com per alimentar el presidi sencer. Em vaig menjar la cuixa de gall dindi. Vaig agafar la carrabina del dotze i vaig carregar els dos canons.
Senyor Maurici, vol fer el favor d’acostar-se a la paret? L’home es va arrambar a la paret. Arrambat no, no, a uns dos metres de distància. Una mica més cap a aquí. Aquí. Moltes gràcies.
Li vaig disparar al bell mig del pit, buidant els dos canons, un tro formidable. L’impacte va llançar l’home amb força contra la paret. Va anar relliscant lentament i va quedar assegut a terra. Al pit hi tenia un forat on s’hi hauria pogut col·locar un braç de gitano.
Veus, no ha enganxat el tio a la paret, què cony.
Ha de ser a la fusta, en una porta. A la paret no va bé, va dir el Zequinha.
Els paios ajaguts a terra tenien els ulls tancats, ni es movien. No se sentia res, només els rots del Pereba.
Tu, aixeca’t, va dir el Zequinha.
El malparit va escollir un tio primet, de cabells llargs.
Siusplau, va dir l’individu, molt fluixet.
Posa’t d’esquena a la paret, va dir el Zequinha.
Vaig carregar els dos canons de la carrabina. Dispara tu, la coça m’ha destrossat l’espatlla. Recolza bé la culata si no et vols trencar la clavícula.
Ja veuràs com aquest s’enganxarà. El Zequinha va disparar. El paio va volar, els peus van sortir de terra, va ser bonic, com si hagués fet un salt enrere. Va xocar amb estrèpit contra la porta i s’hi va quedar enganxat. Va ser poc temps, però el cos del paio va quedar pres pel plom a la fusta.
No t’ho deia? El Zequinha es va fregar l’espatlla dolorida. Aquest canó és collonut.
No et tiraràs una guapa d’aquestes?, va preguntar el Pereba.
No en tinc ganes. Aquestes dones em fan fàstic. M’hi cago a sobre. Només em tiro les que m’agraden.
I tu... Inocêncio?
Em sembla que provaré la moreneta.
La noia va intentar molestar, però el Zequinha li va donar uns cops de puny a les banyes, es va calmar i es va quedar quieta, amb els ulls oberts, mirant el sostre mentre era executada al sofà.
Marxem, vaig dir. Vam omplir les estovalles i les fundes amb objectes i menjar.
Moltes gràcies per la col·laboració de tots, vaig dir. Ningú no va contestar.
Vam sortir. Vam entrar a l’Opala i vam tornar cap a casa.
Vaig dir al Pereba, deixa el carro en un carrer desert de Botafogo, agafa un taxi i torna. Jo i el Zequinha saltem.
Aquest edifici està realment fotut, va dir el Zequinha, mentre pujàvem amb el material per les escales immundes i esquerdades.
Fotut però és Zona Sud, prop de la platja. Vols que me’n vagi a viure a Vilópolis?
Vam arribar allà dalt cansats. Vaig posar les eines al paquet, les joies i els diners al sac i ho vaig portar al pis de la negra vella.
Senyora Candinha, vaig dir, ensenyant el sac, això és calent.
No us preocupeu, fills meus. Aquí els homes no vénen.
Vam pujar. Vaig col·locar les ampolles i el menjar sobre unes estovalles a terra. El Zequinha va voler beure i no el vaig deixar. Esperem el Pereba.
Quan el Pereba va arribar, vaig omplir els vasos i vaig dir, que l’any que ve sigui millor. Feliç any nou.

Monday, July 17, 2006

Tendències arquitectòniques i socials


Parque Cidade Jardim, el complex immobiliari de luxe més gran de São Paulo.

Cada vegada més, a São Paulo i altres ciutats semblants d'Amèrica Llatina, com ara Lima o Rio de Janeiro, o qualsevol altra gran ciutat envoltada de faveles (i diria que també d'altres parts del món, perquè el procés de favelització, segons diuen, és mundial), les famílies de classe alta decideixen viure isolades de la resta de la població en complexos residencials emmurallats. Són complexos que els ofereixen tot el que necessiten en un únic espai protegit: parcs, guarderia i escola, sales de cinema, piscina i gimnàs, restaurants... Hi ha pares que fins i tot treballen al complex on viuen, en alguna de les seves oficines. Quan els fills són grans, el pare o la mare els porten en cotxe a la universitat. Surten directament a l'autopista radial, una de les moltes que s'han construït en els últims anys per comunicar aquests immobles, i circulen 10 o 15 kilòmetres en línia recta, ciutat enfora. Deixen els fills i, de tornada, paren al centre comercial, que també és a la vora de l'autopista: van a comprar al supermercat, etc. Els fills també passen el seu temps lliure en aquests centres comercials: és on, després de classe, van al cinema, a fer un gelat amb la nòvia, a jugar a màquines, al gimnàs. Un dels resultats de tot això és que hi ha molts nens i joves que no coneixen el centre de la seva ciutat, que no hi han estat mai. Els comentaris següents, de dos arquitectes, són trets de la Folha de São Paulo.

Paulo Mendes da Rocha, de 77 anys, arquitecte brasiler guanyador del Pritzker de 2006, critica els centres comercials i diu que els rics “mereixen” l'estil neoclàssic dels complexos de vivendes on viuen. “Els rics volen viure separats, fora de l'espai urbà. 'No hi ha seguretat', diuen. Què li passa a aquesta gent? Què li passa a aquesta classe esporuguida? Quina mena de seguretat volen, si tenen fills?” “Les ciutats han de servir per amenitzar l'aflicció. Surto del despatx, em trobo amb un amic, prenc una cervesa en un bar... Hem de ser lliures. I poder seure al carrer. Jo he passat la nit ajagut a la cuneta de la plaça de la República i no m'ha passat res. En qualsevol d'aquests barris privats m'haurien cosit a trets. Si vaig a certs barris em preguntaran què hi faig. Si dic que no ho sé, que hi he anat a passejar, vaig a la garjola. Això és absurd. La ciutat és democràtica. La ciutat és lliure.” “Quan la coral canta a l'escalinata del Teatre Municipal, tota aquella àrea queda en silenci. La ciutat que la burgesia menysprea és molt més educada del que aquesta s'imagina o del que es diu a efectes de propaganda. La part més educada de la població passa tot el dia a la ciutat. Si no, 10 milions de persones no aconseguirien fer cada dia el que fan. Vénen (amb dificultats, de molt lluny), se'n tornen, consumeixen i alimenten el mercat. I generen beneficis per als qui menyspreen la ciutat.” “El problema dels centres comercials no és dels arquitectes que els fan sinó de la idea de confinament, que destrueix la ciutat. Una ciutat no pot ser feta de quimeres.”

Un altre arquitecte i urbanista, Jorge Wilheim, també de 77 anys, es pregunta quin és el motiu de tantes ofertes de pisos d'estil anacrònic. L'anacronisme neoclàssic, diu, que a Europa va ser superat als anys 20, continua en vigor gràcies als responsables de màrketing i vendes, els qui emboliquen el producte. El producte es ven a una parcel·la de la població que té recursos, i aquesta vol modernitat, estatus i seguretat. Com que, en molts casos, es tracta de nous rics, l'ostentació també forma part important del paquet. La seguretat es tradueix en murs alts, barreres de filferro espinós, garites, accessos vigilats, càmeres i un exèrcit de guàrdies: com en una presó d'alta seguretat. Pel que fa a l'estil neoclàssic, està relacionat amb el desig subjectiu de seguretat: simbolitza permanència, eternitat, un valor segur. En molts edificis, l'adequació estilística és només “de façana”, obra d'un especialista a donar al projecte d'un altre arquitecte l'aspecte que garanteix la “solidesa patrimonial” exigida. En qualsevol cas, és un anacronisme que torna mediocre i fals qualsevol projecte. Fa poc, es va posar a la venda un complex de vivendes de luxe de grans dimensions. Rere la zona d'obres hi ha una gran i antiga favela, i els seus habitants van organitzar, en va, una comitiva per comparèixer al brillant i exclusiu llançament immobiliari i “donar la benvinguda als nous veïns”. Mentre el poble manifesta sentit de l'humor, els emprenedors i els seus clients manifesten una absència total d'esperit crític. L'àtic més gran tindrà 1.700 m2, superfície que correspon a la de 37 vivendes socials, i valdrà 1,8 milions de reals, el preu de 10 cases de classe mitja.

Thursday, July 13, 2006

E-mail del President de la Generalitat

Vaig prometre que no dedicaria cap més post a la política catalana, però no puc deixar de fer-vos partíceps d'aquest e-mail que he rebut del President de la Generalitat.

"Benvolgut senyor,

He rebut l'escrit de suport que em va fer arribar i vull, en primer lloc, agrair-li ben sincerament les seves paraules, alhora que em permeto fer-li avinents algunes consideracions sobre la meva decisió de no optar a la reelecció com a president de la Generalitat de Catalunya.

Ha estat una decisió sobtada, sense premeditació, forçada bàsicament per les meves discrepàncies amb el senyor Montilla. Es creu Déu, el tio. Jo ja dubtava d'ell des de feia temps, d'ençà un dia que estant a Rupià va anar al lavabo i em va deixar un palomino. Durant aquell sopar, em va intentar posar xinxetes a la cadira no sé quantes vegades.

Jo vaig pensar que eren coses de nens i no li vaig donar més importància. Però el dilluns següent, a Palau, el vaig enganxar imitant-me en una entrevista per a la COPE. De seguida li vaig explicar tot al Tete, però mai no hauria pensat que seria ell, el meu tete, qui em deixaria tancat al lavabo de Palau mentre es feia la reunió famosa entre en Mas i en Zapatero. Que cabró! No et pots fiar ni del teu germà. Després també em vaig assabentar que m'amagava les notes de la gent que em trucava des de feia mesos, i que tenia un afer amb el senyor Iceta. Això sí, el que més em va doldre va ser que la Manuela i la Montserrat dinessin amb la Diana per explicar-li que tots tres feiem cada dijous un trio.

En fi, com pots veure el buit que em van fer va ser total, i per tant em vaig veure forçat a renunciar al càrrec. Tants anys i tanta suor per res.

Et ben prometo que no saben com l'han cagat els del partit. Es pensen que faran alguna cosa, pobrets. Però si el Pepe, pobre, és més avorrit que la meva iaia llegint els poemes de l'avi! Volen la sociovergència, il·lusos. Això sí, ara estic tranquil. Ara he vist quin peu calça la gent. I tots aquells que m'han traït, el proper 1 de novembre veuran com els enculen.

I és per això que, en el fons, estic content d'aquesta forçada decisió, perquè per primera vegada a la vida podré votar el partit que més m'agrada, podré votar Convergència i Unió.

Molt agraït per la teva missiva de suport,

Pasqual Maragall"

Friday, July 07, 2006

Why Do I Hate the Marketing Dept. 1

Obro aquesta secció per justificar la ràbia expressada un dia en un post contra els marqueteiros.

Ahir vaig veure un troç d’un documental titulat The art of persuasion (una cosa que no m'agrada dels brasilers: veuen massa tele nordamericana; de cent canals, la meitat són d'aquí i la meitat d'allà, gairebé no n'hi ha d’europeus o llatinoamericans).

Estudi de mercat. Un edifici gris, a Boston. En una gran sala amb parets buides, un home blanc amb un laptop interroga un negre. "Ara li faré unes quantes preguntes i m’haurà de respondre sí o no. Són sobre el que vostè sent quan menja pa." El negre diu: OK. "Cosiness." "Mmm... Yes." "Wellbeing." "... I’d say Yes." "Relief." "Shhh... Yes." "Friendship." "Friendship?" "Danger." "Danger? Nope." "Safety." "Mmmm... No." "No?" "No." "Then, would you rather say you feel unsafe, when you eat bread?" "Well... No, I wouldn’t say so." I així segueix fins que l'home descobreix la fòrmula infal·lible per vendre pa.

Canvi d'escenari. Un centre de convencions. Un home més ben vestit i més gran, amb ulleres enormes i tupé. Diu que treballa per 25 de les 50 empreses de la llista de Forbes (ho diu ell mateix, és allò que deia que se la xupen ells mat... però no, en aquesta secció no faré servir aquest llenguatge). Es tracta de descobrir el secret, the key factor, la fórmula per vendre productes de luxe. Per aconseguir-ho, l'home del tupé ha de descobrir què s'amaga al cervell rèptil de les persones. Tanca els 25 individus en una sala i els pregunta què els ve al cap quan algú diu "luxe". Després fan un break. Quan tornen a la sala, els executius es troben que no hi ha taules ni cadires, només coixins i llapissos i quaderns per terra (això és molt original). L'home repeteix la pregunta, que ara els altres responen asseguts a terra i quasi a les fosques. El que diuen no ve al cas. L’important és que al final descobreixen la fórmula per vendre productes de luxe i estan tots molt contents. Això ho diu la veu en off, perquè les empreses han pagat molts diners i la fórmula no es pot revelar. Un dels participants és entrevistat. "Vosté confia en el treball del senyor XYZ?" L’home sembla satisfet. "Oh yes I do. Absolutely." (I ara ve el millor:) "One hundred percent."

Últim cas. Un gurú dels republicans. El marqueteiro que diu al Cheney, la Condy i el simio el que han de dir. És un tio jove, vestit de manera informal, amb tot l'aspecte de ser un professor lliberal d'alguna universitat de l'oest (de fet ho és, professor d'una universitat de l'oest; lliberal, no). L'home investiga les connotacions que certes paraules tenen per a la majoria de persones i diu a les companyies elèctriques, telefòniques, etc. (les que tenen més mala reputació) quines han de fer servir als anuncis. Però es dedica principalment a la política. És l'inventor del "war on terror", per exemple. I del "climate change". La veu en off ens diu que l’any 2004 els republicans van rebre instruccions de fer servir "climate change" en lloc de "global warming". Llavors es veu un muntatge en el qual els personatges citats més amunt s'omplen la boca parlant del "climate change" (hi ha un ruc que diu "glob... climate change"). El gurú és entrevistat. Diu que ell no enganya ningú. Que no diu cap mentida quan parla de "climate change". Que "climate change" és el mateix que "global warming". Ho diu tan convençut que diries que és ruc. Però no, el que és és un cínic, és clar.

Tuesday, July 04, 2006

Don't Come Knocking

Vols que et digui la veritat? A mi els alemanys no em cauen excessivament bé. O sigui que no animaré un equip com aquest, que jugaria igual a futbol si la pilota fos quadrada. Després de les meves esperances frustrades, que estaven dipositades en Argentina i Espanya, ara el meu equip és Portugal. Tot i que les meves prediccions polítiques i futbolístiques m'estan donant pel cul. Saps per què? Perquè les faig amb el cor i no amb el cap.

La meva única alegria en aquest Mundial ha estat l'eliminació de l'Holanda dels cruyffs, van gals i van der fucken (mira, en una final Holanda-Alemanya encara animaria els alemanys). I et diré més: el moment de glòria, l'orgasme més gran (l'únic) va ser el provocat pel segon gol d'Argentina contra Sèrbia, de Cambiasso però que es pot atribuir a tot l'equip. Ironies de la vida, jo sempre vaig ser un defensor del Zidane, a qui considerava el més gran, però aquests dos últims anys, vist el declini de l'argelí (a la selecció de França no hi ha francesos!), vaig començar a idolatrar el Riquelme (l'ídol del qual, has de saber, és el Zidane), i el Riquelme... no m'ha decepcionat. Percebo una força, percebo un gran futur...

Perquè vegis la diferència, Argentina va arribar unida a Buenos Aires i la gent els va fer una gran rebuda. Els brasilers, en canvi, a part de ser uns (llista d'insults), són uns covards. Van arribar uns a Rio, els altres a São Paulo..., i la majoria no va arribar, perquè es va quedar a Europa, als seus "clubs". Els que van tornar van haver de sortir per les portes laterals dels aeroports, per fugir dels aficionats, que estaven calentets. I els que es van quedar a Europa... també s'hi haurien quedat, si el Brasil hagués guanyat? No podien venir a veure les seves mames, i de passada escoltar l'afició? Jo et puc dir l'opinió de la Folha de São Paulo de dissabte, que, com jo, sempre va ser crítica amb la selecció: "Sense tàctica, sense esquema, sense entrenador, sense crack, sense ganes, sense raça, SENSE DISCULPA". Tu creus que el Cafu, que corre menys que una iaia, havia de jugar aquest Mundial? I el (insult) del Roberto Carlos? I el Ronaldo, que només va marcar contra el Japó? L'Adriano, amb la seva pota de fusta i la seva cara de totxo? La culpa de que juguessin tots aquests la té el Parreira, que hauria de ser penjat a la plaça pública per arrogant i cabeça dura i per supeditar les emocions del país al seu orgull personal. Jo, al final de la primera fase, vaig començar a anar contra el Brasil perquè ja estava fart de l'arrogància de la gent, els diaris, els comentaristes... Però ara mira, aquesta gent que em semblava arrogant, la gent del carrer, em fa pena. (Els venedors ambulants tenen un estoc de samarretes, banderes i tal que no es treuran de sobre, han baixat molt els preus però la gent no vol saber res d'aquesta selecció.)

Per liquidar el tema futbol. Com puc animar Alemanya, després que el Fringuisputen clavés un cop de puny a no sé quin argentí? I encara van ser aquests els que van marxar a casa amb la fama de muntar tanganes i no saber perdre!

I ara, una crítica de cine. De fet, encara no sé què pensar d'aquesta pel·lícula. Saps quan et quedes pensant: "M'estan enganyant". Però alhora hi ha moments que penses: "No no, aquí hi ha algo". És el que em va passar amb Don't Come Knocking, del Wim Wenders. En general crec que aquest i el seu amic, el Jim Jarmusch, són uns afectats, uns estetes i uns modernillos, però no són del tot inútils. Amb Broken Flowers ho tinc clar: no calia fer-la, aquella pel·lícula. Però Don't Come Knocking... mira, només per veure la Sarah Polley ja val la pena. Les dues pel·lícules són sobre pares cafres que van a buscar els seus fills abandonats 20 o 30 anys massa tard. Coïncidència? O és que tant el Jim com el Wim van estar xuscant-se cambreres durant els anys daurats i ara se senten culpables? Com acostuma a passar amb aquesta mena de directors, la música val la pena. I és emocionant veure els quadres de Hopper prenent vida, perquè tota la pel·lícula està filmada en carrers i cases i bars hopperians, fins i tot hi ha composicions exactes tretes d'algun dels seus quadres, i el color sembla retocat perquè la semblança sigui més gran. Això és el més impactant (però Hopper no surt als crèdits). Els actors i actrius ho fan molt bé, però la que brilla més (als meus ulls, haig de reconèixer) és la Sarah, amb aquella carona d'àngel trist. Hauré de tornar a veure My Life Without Me per matar la saudade (la Coixet tampoc no surt als crèdits, i això que el personatge és coixetià). I no surt als crèdits l'Almodóvar. I és per això que t'adreço aquesta crítica a tu, germà petit. Perquè estimat, si el mestre Pedro, segons tu, és tan podrit, si les seves pel·lícules són tan poc originals i tan (llista d'insults teus), per què el Wenders copia el final d'Átame per rematar la seva? No té imaginació? És un homenatge? En fi, val la pena veure Don't Come Knocking (at my door). Segurament la diferència entre aquesta pel·lícula i la del Jarmusch és que aquesta ha estat escrita a quatre mans, les maldestres del Wenders i les expertes del Sam Shepard, que també és el protagonista: un fracassat i un covard que desperta sentiments (sentiments contradictoris) en l'espectador, no com el Bill Murray de l'altre pel·lícula sobre polvos antics, que és un tio que deu tenir un món interior molt ric, però que per fora sembla lobotomitzat. Ah!, i un consell (que és el consell que es pot extreure d'aquestes dues històries): si sou dels que aneu fornicant i deixant fills per aquests móns de Déu, tingueu almenys l'elegància de no anar-los a buscar quan sigueu vells i la vostra vida no tingui sentit.