Saturday, March 31, 2007

Dia de raiva

Só as pessoas sábias e as pessoas "burras" são humildes. As pessoas no meio, medíocres, não têm essa graça. Nesse aspecto são, no sentido literal, umas desgraçadas.

Moms and moms (daughters and daughters)

En una de les postals amb secrets de diumenge passat, una persona escriu:

"When my Mum calls my cellphone I know it's her since I set the ringtone to sound like a cuckoo clock!"

I una altra persona respon:

"Me and my siblings all have our phones set to play Darth Vader's Empiral March when Mom calls."


(Which mom would you rather have?)

(Which daughter would you rather marry?)

Friday, March 30, 2007

Traduccions de Brasil 18 (Eduardo e Mônica, de R. Russo)

Història d'una cançó/traducció

La primera cantant brasilera que vaig conèixer a través d'algú de Brasil va ser la Marisa Monte. La vaig conèixer a Barcelona, quan la Isabel em va enviar el CD Mais. El primer grup de música brasiler que vaig conèixer a través d'algú de Brasil va ser Legião Urbana. El vaig conèixer quan vaig estar per primera vegada a casa de la Isabel, a Rio. La primera cançó que la Isabel em va fer escoltar va ser "Faroeste caboclo", una cançó de 179 versos (9 minuts) que molts brasilers se saben de dalt a baix. La segona va ser "Eduardo e Mônica". "Eduardo e Mônica" és tan o més coneguda que "Faroeste caboclo", i és part de la formació sentimental de molta gent, no només dels que eren joves als anys 80, també dels joves d'ara. Des de llavors jo he escoltat moltes cançons del Renato Russo. M'he tornat un fan del Renato Russo. Un entre milions. Ell era el portaveu dels joves de Brasil. Vaig llegir la seva biografia, escrita per un periodista de Rio. I la majoria de traduccions que he fet pel blog són d'ell.

Però encara no havia traduït "Eduardo e Mônica". Feia temps que ho intentava, però no em sortien les rimes. Altres cançons les he traduït sense preocupar-me gaire, però amb aquesta no ho volia fer. Tenia ganes de traduir-la bé, perquè és una de les millors. I també perquè una vegada vaig viure una història semblant. I també perquè li volia dedicar al Pedro. El Pedro és un amic de la Gabriela que una vegada em va dir que "Eduardo e Mônica" era l'única cançó de Legiâo que li agradava. No me'l vaig creure. Sigui com sigui, va ser pensant en ell que la vaig començar a traduir. Després ho vaig deixar estar. Fins avui. Avui estava escrivint un e-mail, en un cybercafè, i a la carpeta on l'he guardat he vist que hi havia un arxiu amb aquest nom, "Eduardo e Mônica". Era un examen: la cançó i sis preguntes sobre la cançó. I com que tenia temps, m'he posat a traduir-la. I m'ha sortit. He escrit sense parar, i la traducció "ha fluït". Encara hi ha versos que no rimen, potser alguna cosa estranya. Però en general m'ha quedat bé. Ara buscaré una bona versió a youtube, la posaré aquí sota, i ja estarà. Una cançó pels amics. Sobre l'amor. "Forza sempre."



Eduardo y Mónica

¿Y quién un día irá a decir que existe
razón en las cosas hechas por el
corazón?
¿Y quién irá a decir que no existe razón?

Eduardo abrió los ojos y no se quiso
levantar: se quedó echado y vio
qué hora era
mientras Mónica tomaba un coñac
al otro lado de la ciudad, como ellos dijeron
Eduardo y Mónica un día se encontraron
sin querer y conversaron un buen rato
para poderse conocer
Fue un colega del cursillo de Eduardo quien
habló:
-Hay una fiesta legal, nos vamos a divertir!
Fiesta extraña con gente muy
poco normal:
-No me encuentro muy bien,
no aguanto más bebida...
Y Mónica se rió y quiso saber un poco
más
Sobre el chiquito que intentaba
impresionar
Y Eduardo medio tonto sólo pensaba
en regresar
-Ya son casi las dos, me voy a largar!
Eduardo y Mónica se dieron los
teléfonos, después se llamaron y
decidieron quedar
Eduardo sugirió una lanchonete
Pero Mónica quería ver el film de Godard
Se encontraron, así, en el parque de la
ciudad
Mónica en moto y Eduardo en bicicleta
Eduardo encontró extraño y prefirió no
comentar
que la chica tenía tinta en el cabello
Eduardo y Mónica no eran nada
parecidos
Ella era Leo y él tenía dieciséis
Ella estudiaba medicina y hablaba alemán
y él todavía con las clases de inglés
A ella le gustaban Bandeira y la Bauhaus
Van Gogh, los Mutantes, Caetano y
Rimbaud
Eduardo sólo veía culebrones y jugaba
a fútbol chapas con su abuelo
Ella contaba cosas sobre el Planalto Central,
y sobre magia y meditación
Y Eduardo aún estaba en el rollo
"escuela-cine-bar-televisión"
Y a pesar de ser tan diferentes sentían
de repente muchas ganas de verse
Y los dos se encontraban todo el día y el
deseo crecía como tenía que ser
Eduardo y Mónica hicieron natación,
fotografía, teatro, artesanía y fueron
a viajar
Mónica explicaba a Eduardo cosas sobre
el cielo, la tierra, el aire y el mar
Él aprendió a beber, dejó el cabello
crecer y decidió trabajar
Y ella se licenció el mismo mes que él
pasó la selectividad
Y los dos lo celebraron juntos y también
pelearon juntos muchas veces después
Y todo el mundo dice que él la completa
y viceversa, como el feijão y el arroz
Construyeron una casa unos dos años
atrás
Más o menos cuando llegaron los gemelos
Batallaron mucho para tener dinero
superaron los dificultades que tuvieron
Eduardo y Mónica volvieron a Brasilia
y en verano los amigos les echamos
de menos
Pero estas vacaciones no van a viajar
porque el hijito de Eduardo tiene
recuperación

¿Y quién un día irá a decir que existe
razón en las cosas hechas por el
corazón?
¿Y quién irá a decir que no existe razón?

Violència 2

El puto disparo que vaig sentir.

Dilluns li dic a la portera, la Madalena:

-Você sabe que é que aconteceu na sexta (sexta=divendres)?

-Ai, seu Roger (seu=senyor; ella em diu així, hehe). Desculpe, foi meu filho, que chegou em casa bêbado (=begut)!

-O Que???

Puta que pariu, el fill de la portera arriba borratxo i es fot a disparar pel carrer??????? Putopsychokiller, el FILL de la PORTERA?????

En fi, la dona no havia sentir res. Li vaig haver d'explicar tot, no em va aclarir res, i vaig saber que el seu fill era un borratxo.

Thursday, March 29, 2007

Twin Towers


© Ramon Cardús


I still can't believe it.

I still close my eyes when those images appear on TV.

Saturday, March 24, 2007

Violència

Segurament no hauria d'escriure sobre això, perquè no tinc ganes de preocupar ningú, i menys els meus pares i germans, però la vida és així i és una cosa interessant.

Ahir a la nit, quan anava a preparar el meu plat de pasta per sopar, vaig veure que no em quedaven mistos. Podia haver-los anat a comprar, o podia haver trucat a la portera, que viu al mateix bloc, i demanar-n'hi. Però no vaig fer res d'això per diversos motius: faltaven deu minuts per les nou i vaig pensar que segurament la botiga ja estaria tancada; em feia mandra; no tenia gana; tot i que el meu carrer és segur, prefereixo no sortir quan és fosc. El que vaig fer va ser acabar-me un paquet de galetes i menjar-me un iogurt. Després vaig encendre la tele i em vaig estirar al sofà a llegir el diari.

Mitja hora més tard vaig sentir el crit d'una dona. Va ser un crit tan llarg que primer vaig pensar que era algú que jugava i després que era algú que s'intentava defensar. I llavors vaig sentir un tret. No va ser un soroll sec (com diuen que sonen els trets de pistola); va ressonar una mica, com un petard. Em vaig quedar quiet com un mort al sofà. Vaig allargar el braç per apagar la tele i vaig seguir escoltant. No se sentia res. Quan vaig començar a sentir moviment, vaig obrir el porticó i vaig sortir al balcó. Hi havia un grup de gent a la calçada, a l'alçada de la porta de l'edifici del davant. També hi havia gent als balcons i finestres, com jo. I cada vegada sortia més gent de les cases i s'afegia al grup. A terra em va semblar que hi havia el cos d'algú, però era una samarreta blanca (més tard un home la va agafar i la va tirar a la vorera, no sé què hi feia una samarreta blanca al mig del carrer). Em va semblar que al mig del grup hi havia una dona molt espantada, i que algú deia no sé què d'un atracament ("assalto"). Al grup també s'hi van afegir uns nens que jugaven a pilota (i que al cap de poc van continuar jugant). La policia no va aparèixer, segurament ningú no la va trucar. Jo vaig tornar a tancar els porticons, i des de la finestra de l'habitació encara vaig estar escoltant una mica, sense entendre res. Després, quan la Gabriela em va trucar, li vaig explicar. I em va dir, burleta: "No deies que el teu carrer era tan segur?". Ho continuo pensant, perquè al meu carrer, fins a mitjanit, hi ha gent passejant el gos, jugant a futbol o bevent chimarrão (mate) asseguda als portals (i en canvi, els carrers com el seu, o els dels barris rics, sempre estan deserts, són més perillosos). Però el cas és que hi va haver aquest atracament (haig de preguntar a la portera què va ser exactament) i que aquesta nit he somiat que m'entraven a robar a l'apartament. He somiat que preguntava a la portera si havien entrat alguna vegada, i que ella em deia que no, que els "bandidos" sabien que allà només hi vivia gent de passada i no hi havia coses de valor.

Flashback

Ahir el meu pare va fer 59 anys. Va superar l'edat del meu avi, que va morir de càncer als 58, i -d'això ja fa molt temps- la del seu millor amic, que també va morir de càncer quan no en tenia més de 45.

A la cafeteria, mentre esperava l'esmorzar, em vaig netejar les ulleres i em va semblar que al mocador hi havia taques de sang -sense ulleres no hi veig ni a un pam. Eren forats, estava veient la meva mà a través d'uns forats. Els mocadors que faig servir són del casament del meu pare, ja tenen uns quants anys. I a tots hi ha cosides les lletres J.C. Llavors vaig pensar que, per molts forats que tinguessin, sempre els faria servir. Com a homenatge o alguna cosa així. Però, a més a més, immediatament vaig pensar una cosa que té a veure amb la consciència de la violència que tots els que vivim aquí tenim. Vaig pensar que si algun dia em tocava alguna bala perduda, aquelles inicials servirien perquè la policia m'identifiqués.

Sóc conscient que, al món, la majoria de gent viu molts menys anys que els "afortunats" del Primer Món, i suposo que és per això que la mort no em preocupa gaire. A les faveles de Rio, per exemple, la majoria dels nens no arriben a fer 18 anys (la majoria: no estic exagerant). Arribar als 20 se celebra com una proesa, perquè els qui hi arriben ja tenen moltes probabilitats d'arribar als 50. Però primer has d'arribar als 20. L'any passat van fer un reportatge sobre els nens del tràfic, nens de 8 a 12 anys que es dediquen a vigilar i avisar quan la policia s'acosta a les boques de les faveles (els hi diuen "falcons"). I al final del documental, gravat mig any abans, es deia que dels sis nens entrevistats, cinc ja eren morts.

End of flashback

Anyway. Fa unes setmanes al Jornal do Centro van demanar a la Katia Suman, una locutora de ràdio que participa cada setmana al "Sarau elétrico", una trobada literària, que definís l'habitant del centre de Porto Alegre. I ella va dir que era "experto" (llest). Perquè el centre és més bonic, va dir, més tranquil i més segur que els barris "nobles" de la ciutat. Que ho continuï sent!

PS: Escrivint això de la bella Katia Suman, he recordat el que va passar fa tres setmanes a Moinhos de Vento, barri ric. Un grup de lladres professionals va "buidar" tot un edifici de pisos. Un home i una dona van entrar fent-se passar per repartidors de FedEx. Van reduir el porter i la criada que va baixar a buscar el paquet; van obrir el garatge perquè entrés una furgoneta. Mentrestant, uns altres es quedaven al carrer, en dos cotxes. Tots comunicats per ràdio. Els "repartidors" van entrar al pis de la parella que esperava el paquet. A punta de pistola, van obligar-los a anar trucant a les portes de tots els veïns. El seu dormitori es va convertir en una presó provisional, hi va arribar a haver fins a vint persones tancades. El "show" va durar tres hores i mitja. Els lladres es van endur joies, electrodomèstics i diners, i no van matar ningú.

Friday, March 23, 2007

Arnaldo Antunes, Essa mulher



Una cançó molt boja d'un dels cantants més bojos de Brasil. És de São Paulo, però jo el vaig veure en un concert a Salvador. I anava mooooolt flipat. I va ser mooooolt flipant.

Per l'Elvi, que fa temps em va demanar que li fes una llista de cantants i músics brasilers...

... i encara no li he fet :/

El lavabo i la cuina que surten al videoclip són molt típics de Rio, clavats als de la meva amiga Isabel. I aquest tipus de dutxa és el que faig servir jo.

Atenció a la lletra!:

Ela goza com o sabonete
Não precisa de você
Ela goza com a mão
Não precisa do seu pau

Ela quer viver sozinha
Sem a sua companhia
E você ainda quer essa mulher

:)))

Thursday, March 22, 2007

"Manies" de pobre

(D'una presentació PowerPoint -aquesta plaga- que em va enviar un amic.)
(No fa gràcia.)

-Beure cervesa en vas de plàstic.
-Escalfar la punta del bic per veure si torna a funcionar.
-Anar penjat a la porta de l'autobús.
-Llepar la tapa metàl·lica del iogurt.
-Posar-se el banyador o biquini i sortir al pati o pujar a la teulada a prendre el sol.
-Anar de botiga en botiga mirant els preus i dient: "Estic mirant".
-Anar al camp de futbol, entrar a la general i saltar a les cadires.
-Jugar a futbol equip amb samarreta contra equip sense samarreta.
-Moure la bombeta cremada per veure si torna a funcionar.
-Anar a la feina amb bicicleta i dir que és per estar en forma.
-Aprofitar ampolles de plàstic de coca-cola per guardar aigua a la nevera.
-Encendre una llauneta amb alcohol al lavabo els dies de fred.
-Assecar les bambes darrera la nevera.
-Decorar la torreta amb una flor de plàstic.
-Lligar el gos amb un cable d'electricitat.
-Fer servir agulles d'estendre per tancar els paquets d'arròs, sucre, pasta, etc.
-Tirar cotó fluix a l'arbre de Nadal perquè sembli nevat.
-Passar-se saliva pel colze perquè no es ressequi.
-Guardar les restes de les pastilles de sabó per fer-ne una bola.
-Convidar els amics a una festa d'aniversari i dir que cadascú porti alguna cosa.
-Arreglar la tira de la sandàlia havaiana amb una grapa.
-Decorar la sala d'estar amb records del casament.
-Passar-se fil dental i després olorar per veure si la dent està corcada.
-Treure's cera de les orelles amb les claus del cotxe o el tap d'un bolígraf.
-Pujar a la teulada i moure l'antena cridant: "Es veu bé?"
-I moltes, moltes més...

Wednesday, March 21, 2007

Traduccions de Brasil 17 (O Teatro dos Vampiros, de R. Russo)



Siempre precisé de un poco de atención
Creo que no sé quien soy
Sólo sé qué no me gusta
De estos días tan extraños
Queda el polvo escondiéndose en los cantos

Éste es nuestro mundo
Lo que es mucho nunca es bastante
Y la primera vez es siempre la última chance
Nadie ve donde llegamos:
Los asesinos están libres, nosotros no lo estamos

Vamos a salir -pero ya no tenemos dinero
Mis amigos están todos buscando empleo
Volvemos a vivir como diez años atrás
Y cada hora que pasa
Envejecemos diez semanas

Venga vamos, está bien -sólo me quiero divertir
Olvidar, esta noche tener un buen lugar donde ir
Ya entregamos el blanco y la artillería
Acercamos nuestras vidas
Y esperamos que un día
Nuestras vidas se puedan encontrar

Cuando me vi teniendo que vivir sólo conmigo
Y con el mundo
Tú viniste con tus sueños
Y me asusté
No soy perfecto
No olvido
La riqueza que tenemos
Nadie la consigue ver
Y al pensar en todo esto, yo, hombre hecho
Tuve miedo y no conseguí dormir

Vamos a salir -pero ya no tenemos dinero
Mis amigos están todos buscando empleo
Volvemos a vivir como diez años atrás
Y cada hora que pasa
Envejecemos diez semanas

Venga vamos, está bien -sólo me quiero divertir
Olvidar, esta noche tener un buen lugar donde ir
Ya entregamos el blanco y la artillería
Acercamos nuestras vidas
Y aun así
No tengo pena de nadie

Monday, March 19, 2007

Traduções ao português 1 (do romance Old School, de Tobias Wolff)

"Que que mais? Não fales do que escreves. Se falas do que escreves tocarás algo que não deves tocar e isso se fará em pedaços e não terás nada. Levanta-te com as primeiras luzes e trabalha como um demônio. Deixa que durma tua mulher, isso te compensará mais tarde. Controla tua pressão arterial. Lê. Lê James Joyce, Bill Faulkner e Isak Dinesen, essa bela escritora. Lê Scott Fitzgerald. Apóia-te em teus amigos. Trabalha como um demônio e ganha dinheiro suficiente para ir a outro lugar, a outro país onde os federais não te possam pegar.

Disse que conservaras teus amigos? Conserva teus amigos, aferra-te aos teus amigos. Não fica sem amigos."


(Quem fala é, supostamente, o velho Ernest Hemingway, que teria visitado o jovem Tobias Wolff quando ele estudava na faculdade para se tornar escritor. Daí a referência aos "federais": nos últimos anos da sua vida, Hemingway virou paranóico.)

(A Gabriela me ajudou na tradução. :)

Thursday, March 15, 2007

Traduccions de Brasil 16 (O desejo castigado, de Sergio Faraco)

El último día de enero, a las ocho de la mañana, vi a una pareja fornicando en el asiento trasero de un coche. Es algo normal, ya no causa o al menos no debería causar espanto a nadie, y a mí ni siquiera me habría despertado la curiosidad, de no ser por un pormenor de cierta importancia, de un pormayor, diríase: bajo el exuberante sol matinal, fornicaban delante de mi casa.

¡Magnífico panorama!

Venían de alguna fiesta, me imagino, y allí habrían practicado los juegos de seducción que aproximan al hombre y a la mujer. Impulsados por un urgente deseo, no lograron ir adelante y sucumbieron a la vorágine de esos instintos tan profundos, tan intensos, tan bellos, que llevan a los humanos a retomar su fogosa y primitiva naturaleza.

Miren, yo estaba cortando el césped y, parando la máquina, me senté en un tronco para presenciar aquella maravilla, diciéndome que la juventud es una bendición. Infelizmente, no pensaba lo mismo el vecino que llamó a la Brigada. Vinieron los soldados e interrumpieron el acto amoroso, obligando a la pareja a desembarcar.

Qué barbaridad.

No oí lo que dijeron, pero vi que el coche pertenecía a la chica y que llamaron a la grúa para que se lo llevara. La pareja se quedó allí en la acera, el chico atónito, la chica sollozando. Sin duda se estarían preguntando qué mal habrían hecho a la sociedad para merecer tal humillación.

Era en la calle, pero nadie estaba obligado a mirar, ¿verdad? Quien mira es que quiere ver, y quien quiere ver no se puede quejar. Alguien preguntará: ¿por qué no se fueron a un motel? Bien, un valor más alto se interponía: tenían prisa. ¿No es suficiente? Si esperaban, ya no tendrían las mismas ganas, el mismo delirio. Eso sin hablar de que a nadie le es lícito gobernar sobre la concha y el nabo ajenos.

Además, ¿lo que hacían no es lo que hacen todos, si bien ocultos, como si estuvieran cometiendo un delito?

¿No es lo que hace usted a todas horas?

¿No es lo que hago yo?

Bueno, yo, sólo de vez en cuando.

Lejos de mí la intención de condenar a los soldados, que respondieron a una denuncia de la vecindad ofendida, pero convengamos que no era necesario mandar retirar el automóvil, aunque eventualmente estuviera con la documentación irregular. Un cuerpo de policía evolucionado no deja a una bella dama de pie en un barrio de las afueras, y menos cuando se encuentra en medio de los transportes de la pasión.

Sunday, March 11, 2007

Da Zero Hora para vocês 1 (Entrevista a Marina Maggessi)

Contra quienes piden la reducción de la mayoría de edad penal de los 18 a los 16 años; contra quienes piden un endurecimiento de las penas de prisión; contra quienes levantan su voz a favor de una solución policial para el problema de la violencia en las ciudades; contra el catedrático de ética (!) Janine Ribeiro, de la Universidad de São Paulo, que en un polémico artículo en la Folha de São Paulo deseaba el sufrimiento y la muerte de los jóvenes (uno de ellos menor de edad) que arrastraron en coche durante siete kilómetros y mataron al niño João Hélio, de seis años, en Río de Janeiro; contra el filósofo Ferreira Gullar, que relativiza la causa social del problema; contra toda esa corriente, una entrevista a la que fue, durante 17 años, jefe del Departamento de Inteligencia de la Policía Civil y de la Delegación contra el Tráfico de Drogas de Río de Janeiro, Marina Maggessi, hoy diputada federal.

Zero Hora - ¿Sabe que en Rio Grande do Sul también se están registrando crímenes violentos con participación de adolescentes?
Marina Maggessi - Sí, desgraciadamente lo que sólo sucedía en Río se está diseminando por todo el país. Son cajas de resonancia. Y por ahí dicen que sólo se resuelve matando. No se resuelve. El problema no es cómo esos niños mueren, el problema es cómo nacen y se multiplican en progresión geométrica. Río tiene millones de adolescentes iguales a los que mataron a Jõao Hélio.

ZH - ¿Entonces qué se puede hacer?
Marina - Nada de lo que se ha hecho en Río en los últimos años: sólo reprimir. Hemos estado 20 años deteniendo, matando y muriendo. Es necesario denunciar lo que se presenta como verdad, que todo eso continúa siendo cosa del crimen organizado. He sido 17 años policía. Lo que sucede ahora es que el traficante de hoy es una chiquillada viciada en crack y cocaína. No están ligados al crimen organizado. Son hormiguitas. Ya no hay, como se cree, un jefe todopoderoso.

ZH - ¿Pero hay un jefe?
Marina - Hoy el jefe tiene como máximo 24 años. Pero ya no existe el traficante número 1. Están todos presos o muertos. Quedó esa chiquillada. No hay inteligencia policial que pueda ser eficaz en esos casos. La represión sola no ha funcionado. Tenemos que impedir la formación del delincuente.

ZH - ¿Qué se puede hacer para salvar a esos adolescentes?
Marina - Copiar lo que hacen las ONG y no hace el Estado. Hay muchos buenos ejemplos que han dado resultado. Esos niños no tienen familia, no van a la escuela, no reciben nada del gobierno. Su única posibilidad de inserción es adherirse al tráfico. Enloquecen con las drogas, son carcomidos por ellas y salen por ahí matando porque su vida y la vida de los demás no tienen valor.

ZH - ¿Cuál es el perfil de ese adolescente?
Marina - Dicen en Río que se les va a someter a una junta psiquiátrica para conocer su edad mental. No es necesario. Cualquier test psicológico mostrará que su edad mental es de unos cinco años. No saben articular una frase. Tienen un vocabulario de 20 palabras. No son ni animales, porque los animales tienen entidades que los defienden. Están en la frontera entre el animal y el ser humano.

ZH - ¿Por eso dejó usted de ser policía?
Marina - Me cansé. Detuvimos a muchos criminales de verdad. Pero me cansé al darme cuenta de que últimamente estábamos deteniendo a niños corrompidos y ver que eso no resolvía nada. No me daba ningún placer. Pasé a cuestionarme la utilidad de mi trabajo.

ZH - ¿Es el consumidor de drogas quien viabiliza todo eso?
Marina - El consumidor de drogas sabe que la cocaína que esnifa está llena de sangre. Pero el de la droga funciona como cualquier mercado. Si pararan de consumir pan, el panadero iría a la ruina. Pero no paran de consumir cocaína. Hay mucho papá de consumidor de coca pidiendo la pena de muerte para los niños del tráfico, o la reducción de la mayoría de edad penal. Eso no resuelve nada. Deberían escuchar una canción de MV Bill (músico y realizado del documental Falcões, Meninos do Tráfico), que se refiere a otra canción de Marina Lima, en que un niño traficante canta al consumidor hijo de papá: "te toca rapaz, meu mundo é você quem faz".

Wednesday, March 07, 2007

Pescadors d'Imbé (litoral nord de Rio Grande do Sul)

Avui he anat amb bicicleta a veure els pescadors que treballen cada tarda a tots dos costats de l'entrada del mar, entre Imbé i Tramandaí, costa nord de Rio Grande do Sul. He fet fotos dels pescadors que, amb l'aigua fins a la cintura, llancen les xarxes enlaire perquè es despleguin al vol i caiguin a l'aigua en cercles perfectes (pesca amb atarraya, es diu). També n'he fet dels qui pesquen amb canyes tradicionals -la majoria de canya, literalment. I n'he fet dels qui, des del moll, escombren l'aigua amb xarxes muntades en cercles de metall, xarxes-colador, d'un metre de diàmetre. Un home que pescava amb canya ha tret un peix que devia pesar vint kilos. No s'ha aturat, no li he pogut preguntar quin peix era; ha anat directe cap al cotxe, agafant el peix per les brànquies amb la mà dreta, el ventre blanc i lluent regalimant sang. Després, en una peixateria, he vist que venien, acabats de pescar, tainhas, sardines, anxoves i violinhas. A l'altra banda, a la vora del mar que pertany a Tramandaí, hi ha els mateixos pescadors llançant xarxes enlaire. Però com que l'aigua és menys fonda -no és un moll, és més aviat una platja-, el que hi ha més és nens banyant-se. Nens negres pobres. Per filmar la gent que passejava per la platja i els nens que jugaven a la sorra o es llançaven a l'aigua fent salts mortals, he encaixat la càmera a un costat del manillar, fent pressió amb els dits, i he anat pedalant a poc a poc i tan a prop de l'aigua i de la gent com he pogut.





Exagerant: jo no puc viure sense veure el mar. No necessito banyar-m'hi, ni navegar (tot i que m'agradaria, i ho faria si no fos per les hores que després t'has de passar netejant). Però l'haig de tenir a prop i anar-lo a veure. A Nova York, per exemple, la ciutat m'asfixiava, i cada dos o tres dies m'escapava a Battery Park, només per veure el riu Hudson (seia en un banc o em quedava inclinat sobre la barana, mirant els reflexos de l'aigua com atontat). I aquí a Porto Alegre vaig sovint a veure el riu Guaíba, que per a alguns és un llac (és un riu molt ample, una llacuna, i només troba el mar cent kilòmetres més a l'est i tres-cents més al sud; i està contaminat, teòricament no t'hi pots banyar, tot i que els pobres s'hi banyen, i més d'un s'hi ha ofegat). Hi ha gent que prefereix la muntanya. Suposo que és gent d'esperit curiós. La muntanya és més diversa. Però a mi la muntanya només m'ha agradat quan, a molta altitud (al cim de l'estació d'esquí del Puigmal, per exemple), he vist vastos camps de neu, ondulacions suaus i llises cobrint-ho tot fins a l'horitzó -sense deixar rastre d'arbres. La muntanya m'ha agradat quan s'ha assemblat al mar. En anglès existeix aquesta expressió, "a sea of white". Barcelona és una ciutat privilegiada; París i Dublín no tenen tanta sort.

Thursday, March 01, 2007

Da Folha para vocês 1 (Pecados íntimos, de Contardo Calligaris)

(Abans, un paràgraf del José Simão, que escriu articles molt divertits cada dia a la Folha de São Paulo. "I el príncep Charles vol prohibir els McDonald's a Anglaterra! Per una alimentació més sana! Ha! Es menja la Camilla Cara de Cavall i defensa l'alimentació sana?! En represàlia, el McDonald's hauria de llançar el McCamilla. Carn de foca! Carn del monstre del Llac Ness!!!")





Cuando enseñaba "Cultural Studies" en la New School, empezaba diciendo a mis estudiantes que eran libres de sacar tantas notas A como quisieran, pero que, para entender la subjetividad moderna, tendrían que pasar por tres B: Brummel, Byron y Bovary. No era sólo una boutade de profesor: las tres figuras en cuestión, a fin de cuentas, hablan todas de nuestra imposibilidad de conseguir, en la vida, la nota máxima. Una B ya está bastante bien.

Brummel (el primer dandy, de finales del siglo XVIII) nos recuerda que la nobleza no viene de la cuna; es fruto de la "elegancia" (no tanto de las maneras y el vestir, sino del espíritu). El hábito, en la modernidad, hace al monje, y somos libres de escogerlo. Pero esa libertad tiene un coste: la incomodidad de sólo parecer lo que somos, y, claro, la aflicción de parecer lo que no somos o no queremos ser. El hábito hace y aprisiona al monje.

Byron (el poeta romántico) nos recuerda que, en la vida moderna, lo que importa es la intensidad y la variedad de las experiencias. El hambre de vivir y el ansia de aventuras llevan a algunos a luchar por la independencia de Grecia, a saltar en skate cuando apenas saben andar o a perderse por las cunetas del mundo. Y nos llevan a soñar con lo que no osamos emprender.

Emma Bovary (la heroína de la novela de Flaubert) nos recuerda que el amor es el gran motor moderno del cambio. Descubrimos que podíamos inventar nuestra vida cuando empezamos a casarnos por amor (y no para preservar la casta, la familia y el patrimonio). Por lo tanto, esperamos del amor que nos transforme y nos lleve hacia "otra" vida (y toda vida tiene "otra" vida con la que soñar).

En una escena de Juegos secretos, un grupo de mujeres comenta Madame Bovary. Esas mujeres descubren (con disgusto) que todas son, de un modo u otro, Emma Bovary: inconformadas con su vida y deseosas de un amor que las salve.

Pero Juegos secretos es más que una adaptación de Madame Bovary: es un pequeño "tratado" de la subjetividad moderna. Incluso porque, precisamente, Emma Bovary sentía que era mucho más de lo que su "rutina" vital podía dar a pensar. Y sus sueños de amor eran sueños de experiencia y aventura. Es decir, las tres B están siempre juntas, dentro de nosotros.

Es difícil salir del cine sin preguntarse por qué misterio somos condescendientes con nuestros impulsos (el pedófilo y la protagonista no son los únicos que no saben resistirse a las tentaciones) y, al mismo tiempo, inertes cuando se trata de cambiar de vida. El deseo sólo se consigue expresar por sobresaltos. Es como si, contra nuestro deseo, hubiéramos erigido un dique inútil: el agua irrumpe, fuerte, por las pequeñas grietas, pero su masa no se transforma en energía para inventar la vida.

Esa incapacidad de cambiar es el gran tema de la película. Está la madre del pedófilo, que espera que el hijo se vuelva "normal", pero, atención, colecciona figuritas de niños. Está la mujer que no quiere perder al marido, pero que mete al hijo en medio de la cama y vigila a su esposo como si fuera su madre. Está la mujer que se muere de hastío y hace el amor con el marido cada martes a las 19:30, aunque sueña con conseguir el teléfono del tipo joven y guapo.

El título original de la película es Little Children (chiquillos). En materia de deseo, somos todos chiquillos, incapaces de encontrar el coraje para hacer lo que deseamos, pero siempre (y sólo) tentados por tarros de mermelada.