Itàlia

El meu estimat germà Oriol m’escriu la nit de dilluns entusiasmat. Diu que “l'amic Romano Prodi ha guanyat”, compara l’alliberament italià amb l’alliberament català i es manifesta “un coglioni". El meu germà no sap que mai no es pot dir sac que no sigui al blat i ben trullat, però en fi: tot va bé si acaba bé. Jo, que no sóc un coglioni, vaig veure a la RAI com els comentaristes neocons es posaven nerviosos, i vaig anar a dormir confiant que els vots de l'estranger, els de la família de la Gabriela, per exemple, donarien el senat també a l'esquerra. Per sort ha estat així (per sort, perquè tot estava preparat perquè guanyés la dreta: la llei electoral; el vot dels estrangers, comandat per un ministre feixista, ex oficial de la República de Saló). Des de la distància es deuen identificar més bé els pallassos (Ánsar!) i els corruptes, i Berlusconi era totes dues coses. Per tant, ara sí que podem dir que se l’han ben follat. Com diuen els americans, good always prevails, i ara només falta que el jutgin per les causes pendents i el tanquin al costat del capo de la màfia.