Thursday, October 20, 2005

Whale watching

En fin, eis-me aqui, back to Porto Alegre.

La Gabriela està estudiant a la cuina i jo avui no penso traduir. He esmorzat al bar, he revelat les fotos del viatge, he agafat l'autobús i he vingut a casa seva, i a l'hora de dinar hem celebrat l'aniversari de la Lúcia, que avui fa 18 anys. La festa grossa, però, serà demà, amb música, alcohol i sexe :-P

Ahir vaig tornar a Porto Alegre amb un autocar bastant còmode. Ni vaig dormir ni vaig veure les dues pel·lícules. Vaig llegir Pandora al Congo. Em falten 50 pàgines. L'he llegit molt ràpid, però no m'ha agradat tant com La pell freda. Em sembla un best-seller, amb tot el que això té de bo i de dolent. I em sembla bé, perquè no existien best-sellers en català. Segurament ara llegiré l'últim llibre de la Nélida Piñón, que aquí ha rebut els dos premis més importants del país i a Espanya el Príncep d'Astúries.

Vaig arribar a Garopaba (costa sud de Santa Catarina, al nord de Rio Grande do Sul) diumenge a la nit, i a diferència d'ahir va ploure durant tot el viatge, o sigui, plovia a dos estats. Vaig baixar de l'autobús on no tocava, quan ja havia passat de llarg, però el conductor em va acompanyar fins a l'entrada de la platja on jo anava, Praia do Rosa. Han estat uns dies molt chic. L'hotel estava penjat sobre la platja, a deu minuts de la sorra, i les habitacions eren cabanes de fusta, més grans o més petites, amb sala d'estar i llar de foc, totes amb vistes al mar. I a l'hotel només erem cinc clients. Jo i dues parelles joves: una d'anglesos tibats i poc educats (deien "Good morning" en lloc de "Bom dia") i una de Curitiba (capital de Paranà, l'estat que queda al nord de Santa Catarina; després ja ve São Paulo). Després els de Curitiba van marxar i van arribar l'Eduardo i l'Adriana, una parella de São Paulo que estava de lluna de mel. D'aquests em vaig fer amic. També era molt simpàtic el personal: el cambrer André, mig gai, o potser només una mica amanerat, les dues noies de la recepció (sobretot la Mónica, una morena molt maca amb el marit a Anglaterra que passa sis mesos aquí i sis mesos allà), que em deixaven fer servir el seu ordinador, les tres biòlogues, totes acabades de llicenciar, i el Rodrigo. El Rodrigo mereix un comentari apart perquè és l'amo. En fi, els seus pares són els amos. La família va emigrar de Buenos Aires fa dotze anys i ja no tornaran, estan molt bé al Brasil. El Rodrigo prenia mate argentí en lloc de chimarrão, que és el que es pren aquí i és menys amarg, però no semblava que trobés a faltar res més.

En el meu programa de tres dies estava tot inclòs, per tant per sopar vaig demanar el plat més car de la carta, un salmó sobre un llit de puré de plàtan acompanyat d’arròs amb gambes. Abans, una sopa de pollastre i verdures; después, una crema de papaia amb licor de Cassis. L'endemà al matí el Rodrigo va decidir que sortiríem a veure les balenes franques (la nit abans havia dit que segurament no). Ja no plovia, però el mar estava molt mogut. La barca era semi-rígida, com una zòdiac, amb coberta. Quan anàvem cap a la platxa de les balenes a tota llet no passava res, la barca simplement rebotava. Però quan arribàvem prop d'una balena i havíem d'apagar el motor, allò es bellugava molt. Eren unes onades de quatre metres i nosaltres ens quedàvem on no trencaven, no podíem acostar-nos més a la platja. I les balenes eren allà, a la zona de trencament. Quan paràvem el motor i esperàvem, en lloc d'apropar-se, com moltes vegades fan, les balenes s'anaven apartant. Estaven arisques, segons el Rodrigo. Vam veure unes dues o tres mares, cadascuna amb el seu fill. Ensenyaven la cua, que és el més espectacular; però això també volia dir que agafaven impuls per allunyar-se. També vam veure un fill saltant, aquest més a prop (com el de la foto; les altres fotos, aquelles on es veuen balenes més a prop, jo, res de res). Jo estava emocionat, però encara no havia dit "Meu Deus!". Jo em pensava que estaria tota l'estona així, "Meu Deus, Meu Deus, Meu Deus", però les balenes no arribaven prou a prop. Fins que, quan ja tornàvem, altra vegada a tota llet, algú va fer un crit i el pilot va apagar el motor. Teníem una onada enorme a l'esquerra, i quan aquesta va passar, a la dreta va aparèixer, a quatre o cinc metres, una mena de planxa tota negra, enorme: una aleta pectoral. Vaig cridar "Meu Deus!" i vaig fer un bot enrere. I llavors, a deu metres, es va aixecar una cua impressionant. Així vam veure una "batida de cauda" (cua) als nostres nassos i la balena es va allunyar. “PUTA QUE PARIU!”. "Ésta se ha llevado un buen susto", va dir el Rodrigo, i no vaig voler girar-me a veure la cara que feia la biòloga controladora que teníem a bord. Però s'acabava de llicenciar, suposo que ho va passar per alt.

L'endemà vam intentar veure balenes des de la costa. No les vèiem. Vam anar cap al sud, fins a Laguna, on es va firmar el Tractat de Tordesillas, pel qual portuguesos i espanyols es repartien Sud-Amèrica, portuguesos al nord i espanyols al sud d'aquell punt. I on va néixer Anita Garibaldi. Però no vam anar-hi a aprendre història, hi vam anar a veure els dofins. Hi havia dofins a la platja, no gaire lluny dels surfistes, i dofins a la desembocadura del riu; o sigui, a una i altra banda de l’espigó. Els de la platja surfaven: anaven mar endins i, quan venia una onada, saltaven i la seguien com una fletxa per tornar-la a saltar tres o quatre vegades, fins que arribaven massa a prop de la sorra. Llavors tornaven a entrar al mar, a poc a poc, a esperar-ne una altra. Els vèiem a simple vista des de l'espigó, però també vaig fer servir binocles per veure'ls més bé. Els del riu normalment ajuden els pescadors, ho podeu veure a les fotos. Són ells els que acosten els bancs de peix a les xarxes. Però aquest dia hi havia pocs pescadors i pocs dofins, i els que hi havia no ajudaven, anaven passant amunt i avall pel mig del riu mentre nosaltres dinàvem. "Tenés mala suerte vos!", va dir el Rodrigo, perquè normalment les balenes s'acosten més a la barca i normalment hi ha més dofins a la desembocadura del riu. Però jo ja estava content. Vaig dinar amb ell i amb la parella de São Paulo, l'Eduardo i l'Adriana, mentre els anglesos dinaven apart. Després encara vam visitar el poble de Laguna i un museu ballener, i vam tornar a parar en una platja i, aquesta vegada sí, vam veure les balenes des de la sorra.

L'últim dia al matí encara vaig tornar a veure les balenes, perquè vaig acompanyar les biòlogues al seu punt d'observació. (Aquesta vegada sense binocles no es veia res.) I el penúltim dia vaig sopar amb la parella paulista. Jo vaig rebutjar quatre o cinc vegades, perquè ells "estaven de lluna de mel" i "no podia ser", però l'Eduardo i l'Adriana van insistir cinc o sis. Va ser el millor sopar, tot i que els altres també van estar bé (jo amb una revista o un diari m'espavilo). Vam parlar de Brasil i de Barcelona, d'ells, de la Gabriela; però m'ho vaig passar bé per com eren ells, no pel que parlàvem. L'Eduardo s'assemblava al meu germà Ramon. L'últim dia ens vam acomiadar a l'hora d'esmorzar: ells se n'anaven a fer una passejada a cavall i jo me n'anava amb les biòlogues i després agafava l'autocar cap a Porto Alegre. Però segur que ens tornarem a veure, perquè em van convidar a São Paulo i el millor amic de la Gabriela també hi va a viure ara al gener.

(Les fotos són del Rodrigo Litman, de la Pousada Vida, Sol e Mar.)

(Aquest post està dedicat a la Gema Hernández.)



1 comment:

emily from blog articles said...

Dear Blogger,

I recently launched a blog articles site exclusively for bloggers ... built entirely from articles submitted by bloggers.

We all know that the best content on the web is produced by bloggers ... unbiased first hand knowledge, experiences and opinions. Nothing to sell and no hidden agendas!

As a seeker of information or article content, you have access to this vast source of interesting and informative articles. As a contributor, you get the recognition of having your article published and seen by thousands of web users. The pride and satisfaction of seeing your article published in a prestige directory is hard to beat.

Not all of us are gifted with the ability to write to professional standards of grammatical correctness ... as a result, many bloggers don't bother to have their articles published.

We welcome an informal style of writing that matches your personality and fits in with your article content. We welcome articles that are uniquely based on your personal knowledge, experiences and opinions. All we ask is that your articles do not contain vulgar language, incite hatred or generally offensive.

All this is absolutely free ... please come over and have a look at our blog articles directory for yourself.

Best Regards
Emily