Sunday, December 24, 2006

Traduccions de Brasil 11 (Cuando yo esté cantando, de Cazuza)



















(Ésta creo que poca gente la conoce. Es la última canción, del último lado, del último disco, de Cazuza. Se llama "Cuando yo esté cantando".)

Hay gente que recibe a Dios cuando canta
Hay gente que canta buscando a Dios
Yo soy así, con esta voz desafinada
Pido a Dios que me perdone en el camarín
Yo soy así
Canto para mostrar
Mi presunción

Cuando yo esté cantando
No te aproximes
Cuando yo esté cantando
Mantén silencio
Cuando yo esté cantando
No cantes conmigo

(Y ahora, ésta es para todos nosotros. Cazuza amaba esta canción.

My love,
There's only you in my life
The only thing that's bright
My first love,
You're every breath that I take
You're every step I make

And I
I want to share
All my love with you
No one else will do
And your eyes
They tell me how much you care
Ooh yes, you will always be
My endless love)

Hay gente que recibe a Dios cuando canta
Hay gente que canta buscando a Dios
Pido a Dios que me perdone en el camarín
Yo soy así
Canto para mostrar
Mi vanidad

Cuando yo esté cantando
No te aproximes
Cuando yo esté cantando
Mantén silencio
Cuando yo esté cantando
Canta siempre conmigo.


FELIZ NAVIDAD, BOAS FESTAS A TODOS.

Wednesday, December 20, 2006

Iraq, desembre de 2006

Feia temps que no llegia el blog de Riverbend, una noia que escriu des de Bagdad. El seu epígraf és magnífic, i em recorda la cançó Clarisse, que vaig traduir l'altre dia (malament): ... I'll meet you 'round the bend my friend, where hearts can heal and souls can mend... A l'últim post, del dia 5 de novembre, diu que "Irak has not been this bad in decades". Cada dia surt als diaris el nombre de morts del dia anterior, i cada vegada és més alt, però ja no ens hi fixem. Riverbend diu que, comparat amb ara, el mes de març de 2003 va ser "a honeymoon". I jo recordo molt bé aquell 15 de febrer del mateix any (dia en què vaig deixar de fumar!), quan un milió i mig de persones vam omplir els carrers de Barcelona per manifestar-nos contra l'inici d'aquella guerra (i molts milions de persones es manifestaven a altres ciutats). (Recordo, també, les mirades condescendents de persones que no ho van fer.) Nosaltres, ciutadans, sabíem què passaria, com acabaria tot si arribava a començar; i resulta que els qui manaven no. Ara, a Espanya, la gent s'exclama pels casos de corrupció immobiliària (que, com sempre, la dreta nega), però poca gent parla dels morts a l'Iraq. En fi. Jo només volia subscriure l'opinió que Josep Fontana, historiador i professor meu a la facultat d'Humanitats de l'UPF, manifestava fa pocs dies a El Periódico. Fontana deia que aquell senyor que manava a Espanya (no escriuré el seu nom al meu blog) hauria de ser processat, que algú l'hauria de dur als tribunals. Va mentir a tots els ciutadans i va dur el país a la guerra, i és increïble que quedi impune.

______


Ara, al bar, mentre esmorzava, acabo de xerrar amb una cambrera veneçolana. Aquesta és la Barcelona que m'agrada.

Sunday, December 17, 2006

Porque la vida puede ser maravillosa



O Inter é campeão, o Inter é campeão!!!!!!!

E onde eles vão colocar essa sexta estrela? Não tem mais espaço! Hahaha!

El presupuesto del Bar$a debe de ser 20 veces mayor...

But who's the fucking Champion of the World??????????

O Sport Club Internacional de Porto Alegre!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

I love you Clemer!, I love you all!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

(E amo o Ronaldinho gaúcho, e amo o Deco!, mas deveriam ter ficado no Brasil!)

Beijos para ti, João, para ti, Jonas (don't get drunk), para ti, Gabi, para a familia toda de colorados!

Wednesday, December 13, 2006

Traduccions de Brasil 10 (Clarisse, de R. Russo)

Aquesta cançó és la més significativa de l’últim disc de Legião Urbana, Uma outra estação, de 1996, any de la mort de Renato Russo, i va ser prohibida a ràdios i televisions per evitar una onada de suïcidis.

(Ei, el meu estat d’ànim no té res a veure amb aquesta lletra; senzillament, era de traducció fàcil; o jo l’he fet fàcil, molt literal.)

(Divendres comença un cicle de cinema brasiler als cines Verdi. No sé si és una bona pel·lícula, però si algú va a veure Cazuza. O tempo não pára, sobre un cantant que també va morir de sida, sentirà bones cançons.)

Estoy cansado de ser vilipendiado, incomprendido y descartado
Quien dice que me entiende nunca quiso saber
Aquel niño fue internado en una clínica
Dicen que por falta de atención de los amigos, de los recuerdos
De los sueños que se configuran tristes e inertes
Como un reloj de arena inmóvil, no se mezcla, no se mueve, no trabaja
Y Clarisse está encerrada en el baño
Y hace marcas en su cuerpo con su pequeño cuchillo
Echada en un canto, sus tobillos sangran
Y el dolor es menor del que parece
Cuando ella se corta ella se olvida
Que es imposible tener en la vida calma y fuerza
Vivir en dolor, lo que nadie entiende
Intentar ser fuerte ante todo y a cada amanecer
Una de sus amigas ya se fue
Simplemente una ocurrencia policial
Nadie lo entiende, no me mire así
Con este semblante de buen samaritano
Cumpliendo su deber, como si yo estuviese enfermo
Como si todo este dolor fuese diferente, o inexistente
Nada existe para mí, no intente
Usted no sabe ni entiende
Y cuando los antidepresivos y los calmantes ya no hacen efecto
Clarisse sabe que la locura está presente
Y siente la esencia extraña de lo que es la muerte
Pero conoce muy bien ese vacío
De cuando en cuando un nuevo tratamiento
Pero el mundo continúa siempre el mismo
El miedo de volver de noche a casa
Los hombres que se friegan asquerosos
En el camino de ida y vuelta de la escuela
La falta de esperanza y el tormento
De saber que nada es justo y poco es cierto
Y que estamos destruyendo el futuro
Y la maldad anda siempre muy cerca
La violencia y la injusticia que existen
Contra todas las niñas y mujeres
Un mundo en que la verdad es el reverso
Y la alegría ya no tiene dirección
Clarisse está encerrada en su cuarto
Con sus libros y sus discos, su cansancio
Yo soy un pájaro
Me encierran en la jaula
Y esperan que cante como antes
Yo soy un pájaro
Me encierran en la jaula
Pero un día me consigo resistir
Y voy a volar por el camino más bonito
Clarisse sólo tiene catorce años

Tuesday, December 12, 2006

Traduccions de Brasil 9 (Correr, de Fernanda Young)

Corro porque soy kantiana. No sigo los instintos de mi naturaleza; al contrario, me vuelvo aquello que no soy por una razón mayor. Procuro controlar mis defectos, y la pereza es el mayor de ellos. Sería totalmente perezosa, pero no lo soy.

Otro motivo es que soy triste. Pero no puedo estar triste, ya que debo, a mi obra, cierto discernimiento, y a mis hijas, la fuerza para criarlas fuertes. Así que corro también porque si no lo hiciera me pondría a llorar, reclamar sin hacer nada y fumar mil cigarros.

Dicen que quienes, como yo, tienen la luna en Piscis, tienen tendencia al vicio. Corro, por lo tanto, para huir de la caída en la autodestrucción, porque no existe química mejor contra la depresión que la endorfina.

Correr es, así, mi remedio. Mi meditación. Corriendo sola, estoy en la mejor compañía. Hace más de diez años que soy fiel a esta rutina. Cogí una sesamoiditis crónica, pero tengo un buen podólogo y plantillas especiales.

Dicen los envidiosos que correr envejece. Bien: el tiempo envejece. Y yo prefiero enfrentarlo en la mejor forma. Nunca he sido bonita, y, corriendo, jamás me volveré fea.

Algunos dicen que correr es una moda urbana. No lo creo, si no no me hubiera vuelto adepta. Repudio las cosas “in”.

Y, como tampoco soy dada a lo colectivo, ni siquiera acostumbro a correr en grupo.

Incluso en las corridas en las que a veces participo, si no voy sola, voy con un amigo silencioso.

Corro, por encima de todo, porque me gusta. A veces, casi llego a llorar, tamaña es la emoción. La sensación es de dejar atrás lo que fui –mi pasado es un residuo que defiendo, pero no cargo–; y mi cuerpo lo agradece, renovado. Los músculos a punto para defenderme, o defender a aquellos que precisen de mí.

Y, claro, corro porque puedo. Se lo agradezco a mis buenas rodillas, que me sustentan sin reclamar. Tengo mis métodos, mis cuidados, mis rutas preferidas. Pongo lo mejor de mí en este proyecto, porque dependo de él para vivir. Porque corro, dejé de fumar. Porque corro, me alimento mejor. Porque corro, no pierdo los viernes en tonterías. Adoro correr los sábados.

Para terminar, corro para no ofrecer un perfil obvio. Ya que correr, en mi caso, es prácticamente una contradicción. Sin embargo insisto en ello, encarándolo como una manifestación política; tal vez más significativa que votar.

Corro, por esta causa, con toda la elegancia y la humildad. Aprendiendo a cuidar bien de este cuerpo que Dios habita.

Finalmente, corro porque me gusta ver a la gente corriendo, y quiero que mis hijas sepan que somos capaces de cambiar. Y porque no aguanto hacer régimen. Es eso: me encanta comer pizza por la noche.

Thursday, November 30, 2006

A l'UVI

Aquest és un e-mail escrit per la Gabriela sobre el que jo feia i deia a l'UVI. És en portuguès però s'entén bé, i ella (o els meus pares) més que jo pot descriure aquells dies.

Hoje, dia 26, foi o dia mais lindo e surpreendente destes que estivemos contigo no hospital. Não tenho dúvidas de que de agora em diante vão ser sempre assim, já que os remédios começam a fazer efeito e esse vírus está sendo aniquilado... Assim, vem à tona a tua linda pessoa e tua ótima presença de espírito.

Hoje de manhã te encontramos sentado na cadeira do hospital. Estava bem comportado e de banho tomado. Depois de um tempo, claro, acho que as tuas costas começaram a incomodar e também acho que estavas com um pouco de sono, já que desde cedo estavas acordado.

A enfermeira me disse que de manhã tu falou meu nome algumas vezes. Aí ela perguntava:

-Quem é a Gabriela?

-É a minha namorada.

-Mas eu não posso chamar ela agora, Roger. São sete da manhã, ela está dormindo.

-Não está dormindo, não.

Mais memórias do dia:

*Me deu três beijos.

*Perguntou onde tu estavas aos teus pais.

*Fica um pouco agitado quando tem que fazer "pipi", mas depois de explicarmos como funciona a sonda, faz xixi e fica relaxado. E temos que explicar sempre como funciona tudo porque tu insiste em ir ao banheiro.

*Me fez carinho no rosto.

*Pediu um papel, mas não me disse para quê.

*Perguntei se sabia se estava em BCN ou POA. Me respondeu corretamente.

*Riu e sorriu para a Dra. Bianca. Acho que tu adora ela. Eu também adoro ela.

*Insiste para as pessoas próximas para tirar as tiras das mãos e dos pés, mas quando chega alguém perto se comporta bem e finge que nada está acontecendo.

*Tiramos, quando estava sentado, as tiras das mãos e dos pés. Fue flipante.

*Tiramos, na cama, as amarras das mãos. A primeira coisa que fez foi cruzar os braços. (Tinha que ver a tua cara nesses momentos).

*Tiramos, na cama, as tiras dos pés. Cruzou as pernas muito tempo como se fosse um Buda.

*Chama o teu pai e a tua mãe.

*Disse para o teu pai:

-O que miras??

Isso já enfadado, porque ele não poderia soltar as tuas amarras.

*Falou "hostia" alguma vez, já que a gente não podia te deixar fazer "pipi" no banheiro.

*Conversa um monte.

*Tenta deitar de bruços porque tuas costas devem doer bastante.

*Fala catalão e português fluentemente. (Espanhol tu não falou ainda, mas se mete na conversa quando eu falo com os teus pais na tua frente).

*Colocamos teus óculos um pouco para que tu enxergasse o teu ambiente ao redor.

*Falou "Ai, Gabriela!!!!!!!" quando eu te impedi de retirar a sonda e o oxigênio do nariz.

*Hoje disse que queria vir dormir aqui em casa com todos.

Continuamos aí, driblando as enfermeiras e recepcionistas para te ver e ficar contigo mais tempo. Mal posso esperar para te ver amanhã. Teus pais já subiram para dormir e estão animados com tudo. Teus irmãos estão sempre em contato. TODOS perguntam por ti.

Saturday, November 25, 2006

Carta als amics

Hola amics.

Us escriuré aquest missatge a trossos perquè, entre altres coses, el que fa el fotimer de medicaments que estic prenent és deixar-me el cap ennuvolat. Quan m'aixeco, encara que sigui després de dormir un quart d'hora, estic content, lúcid, enraonador; però això de seguida es va apagant.

He tingut una encefalitis viral, he estat dos dies en coma induït, onze dies a l'UVI i catorze dies a l'habitació, tot això a Porto Alegre, a l'hospital; més cinc a casa els avis de la Gabriela, la meva nòvia, que viu al mateix edifici que ells; i vaig arribar a Barcelona dilluns.

Va ser un puto malson, molt més que un malson, perquè dels malsons aconsegueixes despertar-te; i només em confortava una mica veure les cares dels meus pares; a la Gabriela, a vegades la reconeixia, a vegades no; als seus pares i altres familiars, no. (Aquí al weblog escriuré algun dia les coses que deia a l'UVI.)

A l'habitació vaig començar a guanyar consciència, però encara vivia un malson. No reconeixia què feia a Porto Alegre (el meu cap sabia que jo anava sovint a Brasil, però no a aquella ciutat); no reconeixia que la Gabriela fos la meva nòvia; res no tenia sentit. La Gabriela em va portar un àlbum de fotos (ja ho havia fet a l'UVI, on va estar tant temps com els meus pares) i jo vaig quedar al·lucinat de veure'ns junts a Machu Pichu i altres llocs. Per mi no havíem fet aquell viatge, ni la Gabriela i la Lúcia (la seva cosina) havien estat a Barcelona, ni els meus pares a Rio de Janeiro i Porto Alegre. Després, de mica en mica, sobretot parlant i durant la nit, vaig anar recuperant la memòria, i els pares de la Gabriela van tornar a ser els pares de la Gabriela, i vaig tenir flashos d'aquells viatges, que encara no recordo com a "cosa sencera que jo vaig fer". Vaig escriure alguna cosa, i repetia síl·labes i paraules, i als diaris no m'hi vaig ni acostar perquè llegir em cansava (encara em cansa). Ara, per exemple, acabo de dormir mitja horeta.

Després del malson, vénen uns dels millors dies de la meva vida. M'adono de com la família de la Gabriela ha tractat els meus pares (tots dos han fet vida a casa seva); em deixo cuidar pels meus pares més que mai (tots dos dormen al quarto de l'hospital amb mi); rebo visites i trucades de la Gabriela cada dia (i sé que ha estat cada dia amb mi a l'UVI, faltant a classe); rebo visites de l'avi, un home de 81 any molt lúcid i intel·ligent, el páter familias, immigrant italià, cada tarda; espero amb ànsia les entrades dels infermers i infermeres, tots molt amables. I sobretot m'adono que els meus pares tenen molts amics (els seus mòbils no paren de sonar). I sobretot m'adono que tinc molts amics (l'Àlex Roca em truca cada dia, altres em truquen sovint, altres s'informen a través de tercers).

(Haig de parlar també de l'Antoni Bulbena, psiquiatra, que de passar de veure'm una vegada cada quatre o cinc mesos passa a parlar amb els meus pares i amb mi cada dia.)

Aquesta noció de la importància de l'amistat ha sigut, em sembla, el més important de la malaltia.

Ahir vaig veure un neuròleg molt bo de Barcelona. Coincideix amb la neuròloga i la infectòloga de Porto Alegre que m'han tractat: el que he tingut és una encefalitis viral; no ha de tornar-me a passar, recuperaré tota la memòria i les capacitats (les que tenia!) i el que em passa ara (caminar de tort, dificultat de concentració, cansament, etc.) són efectes dels medicaments, que em retiraran del tot d'aquí a sis mesos.

US ESTIMO MOLT A TOTS!

Friday, October 06, 2006

Ouch!


© Ramon Cardús

I'm flying back to Brazil
and will shortly be writing again!!!

Monday, September 25, 2006

Ninguna persona es ilegal 2

5. Suiza

Otro motivo para odiar a Suiza (a añadir a la lista después de "lavar dinero a los nazis", "ser un paraíso fiscal" e "inventar el reloj de cuco"), noticia de hoy: "Suiza aprueba en referéndum el cierre de sus fronteras a los inmigrantes". Por un 70% (!) de los votos.

Si quieren, pueden boicotear sus productos, como hace desde hace muchos años mi hermano Oriol (todavía sin ningún efecto visible; pero él es tozudo, mi hermano Oriol).

Y yo sigo con mis hate lists, a pesar de los consejos de dos amigos que me piden que haga love lists. Estoy en ello, estoy pensando...

Pero qué quieren... La vie est belle, le monde pourri, y en este blog, más que de mí, hablo de las cosas que veo.

Tuesday, September 12, 2006

Ninguna persona es ilegal

1. España

El País, 11 de septiembre de 2006. El (estúpido) secretario de organización del PSOE, partido socialista (!) actualmente en el poder, señala, previamente a la adopción de nuevas medidas contra la inmigración, que "El mercado laboral no puede absorber más 'sin papeles'".

El País, día siguiente. Páginas interiores: "Empresarios, sindicatos y ONG afirman que sí hay trabajo para más inmigrantes".


2. Catalunya

Los nacionalistas conservadores llevan años alertando del peligro de que Catalunya "se desnaturalice" por culpa de los inmigrantes.

¿Desnaturalizar? (Sí, amigos: los catalanes pertenecemos al reino de la naturaleza, como el león.)


3. Europa

El País, 12 de septiembre de 2006. "Zapatero y Merkel pedirán que la UE pague el control de fronteras".

¿Y por qué no, en lugar de invertir en el cierre de fronteras a personas, invierten en abrirlas a productos de países emergentes? ¡Así nos llegarían plátanos, en lugar de extranjeros indeseables!


4. Inmigrantes

Ana Torres, inmigrante argentina, hizo un muy buen documental, Si nos dejan, sobre la situación de los inmigrantes sin papeles que viven en Barcelona. Viéndolo, nadie debería seguir aceptando los discursos de nuestros políticos. Hay que hacer algo por toda esa gente, y en especial por los africanos, que son quienes lo pasan peor al llegar aquí, quienes encuentran más dificultades.

"NINGUNA PERSONA ES ILEGAL", se lee en una pancarta, en ese documental. ¡Algo tan obvio! Y sin embargo seguimos usando esos términos, sin darnos cuenta...

"Más que papeles", dice una de las entrevistadas, "para sobrevivir aquí hacen falta amigos".

Otro de los inmigrantes cuya vida sigue el documental es un norteamericano con una grave enfermedad. Vino a Barcelona para recibir tratamiento porque en su país (¡qué país!) simplemente no se lo pagaban.

Otro de los entrevistados es un ghanés que vive entre la basura. No encuentra trabajo, y eso a pesar de hablar inglés mejor que muchos licenciados universitarios (y profesionales, y políticos) naturales de Catalunya.

En fin. Para ceñirse a los políticos, a uno le gustaría que todavía hubiera tribus caníbales en África. Que les hirvieran a todos en una gran olla, y se los zamparan a la luz de la luna y de las estrellas.

Saturday, September 09, 2006

Inflats i desinflats

Som en un restaurant japonès. El maître, que coneix el senyor X, conversa un moment amb nosaltres. Ens serveix un tipus de sushi que no és al bufet. Després, l'amo del restaurant, un home jove, ens ve a saludar.
−Sempre que vagis als restaurants amb mi −em diu el senyor X− et tractaran així−. I s'infla davant els seus fills (que somriuen una mica avergonyits, com si els adults fossin ells).

Per motius de feina, el senyor Y coneix molts maîtres i amos de restaurant de Barcelona. No només els coneix, sinó que els aprecia, i molts l'aprecien a ell. Però no ho ha dit mai a ningú.



PS: I love my 21st century kid.

Monday, August 28, 2006

Traduccions de Brasil 8 (Perfección, de R. Russo)

1.

Vamos a conmemorar la estupidez humana
La estupidez de todas las naciones
De mi país y de su hatajo de asesinos
Cobardes, violadores y ladrones

Vamos a celebrar la estupidez del pueblo
De nuestra policía y televisión
Vamos a conmemorar nuestro gobierno
Y nuestro estado que no es nación

Celebrar la juventud sin escuelas
Los niños muertos
Celebrar nuestra desunión

Vamos a homenajear a Eros y Tánatos
Perséfone y Hades
Vamos a celebrar nuestra tristeza
Vamos a celebrar nuestra vanidad

2.

Vamos a conmemorar como idiotas
Cada día de fiesta y Carnaval
Todos los muertos en las carreteras
Y los muertos por la falta de hospital

Vamos a celebrar nuestra justicia
La ganancia y la difamación
Vamos a celebrar los prejuicios
Y el fracaso de la alfabetización

Felicitarnos por el agua podrida
Los impuestos, quemas, mentiras y secuestros
Nuestro castillo de cartas marcadas
El trabajo esclavo y nuestro pequeño universo

Toda la hipocresía y toda la afectación
Todo el robo y toda la indiferencia
Vamos a celebrar las epidemias
Es la fiesta del equipo campeón

3.

Vamos a celebrar el hambre
No tener a quien oír
No tener a quien amar

Vamos a alimentar lo que es maldad
Vamos a lastimar un corazón
Vamos a celebrar nuestra bandera
Nuestro pasado de absurdos gloriosos

Todo lo que es gratuito y feo
Todo lo que es normal

Vamos a cantar juntos el himno nacional
(La lágrima es verdadera)
Vamos a celebrar nuestra saudade
Y conmemorar nuestra soledad

4.

Vamos a festejar la envidia
La intolerancia y la incomprensión
Vamos a festejar la violencia
Y olvidar a nuestra gente
Que trabajó honestamente la vida entera
Y ahora no tiene derecho a nada

Vamos a celebrar la aberración
De nuestra falta de buen sentido

El desinterés por la educación

Vamos a celebrar el horror de todo esto
Con fiesta, velatorio y cajón
Ahora está todo muerto y enterrado
Así que ya podemos celebrar
La estupidez de quien cantó esta canción

5.

Ven, que mi corazón tiene prisa
Cuando la esperanza está dispersa
Sólo la verdad me libera
Basta de maldad y de ilusión

Ven, el amor tiene siempre la puerta abierta
Y está llegando la primavera
Nuestro futuro recomienza
Ven, que lo que viene es perfección

Thursday, August 24, 2006

Cuento

Como no podía escribir, usaba las manos para otras cosas. Para remover el café (se demoraba mucho en ello, para que el azúcar quedara totalmente diluido), para pasar las páginas de los periódicos, para llevar la bolsa con el cuaderno y el bolígrafo a todas partes, de cafetería en cafetería, a la librería... Usaba las manos para, mojadas, peinarse un poco en los lavabos del centro comercial. Con una mano recogía las hojas de publicidad que le entregaban chicos y chicas en la calle, que luego no podía tirar porque, en esa ciudad, casi no había papeleras. Con las manos, en el apartamento, apagaba la luz del baño cuando estaba encendida la del comedor, o la del comedor cuando estaba encendida la del baño, para no gastar. Se lavaba las manos después de coger el autobús porque, le habían enseñado, estaba lleno de microbios. Los días festivos en que no se la hacían, ¡se hacía la cama con un esmero! Era una cama grande, no llegaba con las manos a los dos lados. Y él quería que quedase muy bien hecha para tumbarse a leer por la noche. O, si era fin de semana, por si aparecía E. Con las manos iba rompiendo y comiendo un huevo de chocolate. Sobre la mesa, pasaba las páginas del periódico ya leído, con la palma abierta sobre cada página, como acariciándola. Si no era muy tarde, marcaba un número de teléfono largo y agarraba fuerte el auricular, apretándolo contra el oído. Rara vez, pero en alguna ocasión, se masturbaba, para rebajar la tensión. Echado en la cama, cogía un libro y leía. No escribía porque no podía.

Thursday, August 17, 2006

A América é colorada


Internacional de Porto Alegre, campeão da Taça Libertadores 2006

Que timão a Gabi me fez torcer!!!

Parabéns ao Jonas, ao João, ao Cícero, a Lúcia, a Rosária, ao Mario, ao Stefano, ao Luis... e a todos os colorados que eu possa estar esquecendo.

Campeões da América! Vocês merecem!

E parabéns a mim, que fiquei até as 5 da manhã acordado! Que eu sou colorado, porra!!!

Valeu Fernandão! Valeu Sobis! Valeu Camisa 12! Valeu galera!

Treme Bar$a! E que bom que tu foi embora, Muricy!

Sunday, August 13, 2006

Reasons Why I Began to Hate the United States

1. 90% of what they publish per year is shit.

2. Many of the Americans that appear on TV look like if they had a very slow brain (maybe they are just bad actors/actresses; or maybe they are people who work out too much).

3. They re-elected the worst president they ever had.

4. They only speak English (Ezra Pound pitied his college students for not being able to read key poems in the history of literature in their original languages).

5. They are alienated (try to spend some time in the cable network).

6. After Bin Laden blew up the Twin Towers, they blew up the UN.

7. They send their poor to war.

8. Their journalists don't know the difference between "to die" and "to kill" (as in "20 people died in the attack").

9. Even The New Yorker supported the war in Iraq.

10. Once funny and intelligent late shows (i.e. David Lettermann) are now all about interviewing movie stars, asking them about their new-born babies, and promoting their films.

11. They have become the world's most religious nation.

12. They no longer make good films.

Wednesday, August 09, 2006

Traduccions de Brasil 7 (Arte de Amar, de Manuel Bandeira)

Si quieres sentir la felicidad de amar, olvídate del alma,
El alma es lo que estropea el amor.
Sólo en Dios puede encontrar satisfacción.
No en otra alma.
Sólo en Dios –o fuera de este mundo.

Las almas son incomunicables.

Deja que tu cuerpo se entienda con otro cuerpo.

Porque los cuerpos se entienden, las almas no.

Tuesday, August 01, 2006

Os anjos (Els àngels)






Hoje não dá [hoy no puedo]
Hoje não dá
Não sei mais o que dizer
E nem o que pensar.

Hoje não dá
Hoje não dá
A maldade humana agora não tem nome
Hoje não dá.

Pegue duas medidas de estupidez
Junte trinta e quatro partes de mentira
Coloque tudo numa forma
Untada previamente
Com promessas não cumpridas.

Adicione a seguir o ódio e a inveja
As dez colheres cheias de burrice
Mexa tudo e misture bem
E não se esqueça: antes de levar ao forno
Temperar com essência de espirito de porco,
Duas xícaras de indiferença
E um tablete e meio de preguiça.

Hoje não dá
Hoje não dá
Esta um dia tão bonito lá fora
E eu quero brincar.

Mas hoje não dá
Hoje não dá
Vou consertar a minha asa quebrada
E descansar.

Gostaria de não saber destes crimes atrozes
É todo dia agora e o que vamos fazer?
Quero voar p'ra bem longe mas hoje não dá
Não sei o que pensar e nem o que dizer.

Só nos sobrou do amor
A falta que ficou.


(R. Russo)

Visit
baghdad burning to read about the Qana massacre.

Thursday, July 20, 2006

Traduccions de Brasil 6 (Feliç any nou, de Rubem Fonseca)

Vaig veure a la tele que a les botigues bones venien un munt de roba de luxe perquè les senyores es vestissin la nit de Cap d’Any. I que als colmados més fins s'estaven acabant els estocs.
Pereba, hauré d’esperar que es faci de dia per anar buscar cachaça, pollastre i farina de blat de moro dels macumbers.
El Pereba va entrar al lavabo i va dir, quina pudor.
Vés a pixar a una altra banda, no hi ha aigua.
El Pereba va sortir i va anar a pixar a l’escala.
A qui has robat aquesta tele, va dir el Pereba.
Què dius, robat? Comprat. El rebut és a sobre. Cony, Pereba! Et penses que sóc tan ruc de tenir coses robades a casa?
Em moro de gana, va dir el Pereba.
Al matí ens afartarem amb les ofrenes dels bruixots, vaig dir, fent broma.
No comptis amb mi, va dir el Pereba. Te’n recordes del Crispí? Va xutar una macumba, aquí a l'avinguda Borges, i la cama se li va tornar negra, li van haver de tallar a l'hospital. I ja el veus, tot fotut, caminant amb crosses.
El Pereba sempre ha sigut supersticiós. Jo no. He anat a l’institut, sé llegir, escriure i fer arrels quadrades. Xuto macumba si em surt dels collons.
Fumem uns porros i ens posem a mirar la novel·la. Una merda. Canviem de canal, una peli de vaquers. Una altra merda.
Les senyoretes porten totes vestits nous, començaran l’any ballant amb els braços enlaire, has vist com ballen, les blanquetes? Aixequen els braços, em sembla que és per ensenyar els sobacs. Voldrien ensenyar la figa, però no tenen ous i ensenyen els sobacs. Els seus marits són tots cornuts. Ho saps que donen el cony a qui ho demana?
Llàstima que no ens el donin a nosaltres, va dir el Pereba. Parlava a poc a poc, amb sorna, cansat, malalt.
Pereba, no tens dents, ets guenyo, negre i pobre, et penses que te'l donaran a tu? Mira Pereba, tot el que pots fer és fer-te una palla. Tanca els ulls i avanti.
M’agradaria ser ric, sortir d’aquest cau de merda. Tanta gent rica i jo aquí.
El Zequinha va entrar a la sala, va veure el Pereba fent-se una palla i va dir, què fots Pereba?
Merda, merda, així no és possible, va dir el Pereba.
Per què no vas a pelar-te-la al lavabo?, va dir el Zequinha.
El lavabo fa una pudor de l’hòstia, va dir el Pereba.
No tinc aigua.
Les dones d’aquí els pisos ja no follen?, va preguntar el Zequinha.
Estava pensant en una rossa guapa, amb un vestit de ball i plena de joies.
Estava despullada, va dir el Pereba.
Ja veig que esteu enfonsats, va dir el Zequinha.
Aquest es vol menjar les sobres de Iemanjá, va dir el Pereba.
És broma, vaig dir. Al cap i a la fi, el Zequinha i jo havíem atracat un supermercat a Leblon. No n’havíem tret gaire, però vam passar un bon temps a São Paulo, bevent i follant com uns reis. Ens respectàvem.
Si vols que et digui la veritat, jo tampoc estic en una bona fase, va dir el Zequinha. La cosa està fotuda. Els homes no estan per hòsties, vas veure què van fer amb el Bon Crioll? Setze trets. Van agafar el Vevé i el van estrangular. El Cuc de Terra, cony! El Cuc de Terra!, vam créixer junts a Caxias, era miop, no s’hi veia a tres metres, i mig tartamut –el van agafar i el van llançar al riu, tot rebentat.
Pitjor el que van fer amb el Trespeus. Li van calar foc. El van convertir en bacon fregit. Els homes no ens estan donant peixet, va dir el Pereba. I de pollastre de macumba jo no en menjo.
Demà passat ja ho veureu.
Veurem què?, va preguntar el Zequinha.
Estic esperant que arribi el Lambreta de São Paulo.
Cony, t’estàs follant el Lambreta?, va dir el Zequinha.
Totes les seves eines són aquí.
Aquí!?, va dir el Zequinha. Estàs de broma.
Vaig riure.
Quins ferros tens?, va preguntar el Zequinha.
Una Thompson llauna de melmelada, una carrabina del dotze, de doble canó, i dues magnum.
La mare que et va parir, va dir el Zequinha. I muntats en aquest arsenal us quedeu aquí fotent-vos palles?
Esperant que es faci de dia per menjar farina de macumba, va dir el Pereba. Parlant d’aquella manera tindria èxit a la tele. La gent es moriria de riure.
Vam fumar. Vam buidar una ampolla de cachaça.
Puc veure el material?, va dir el Zequinha.
Vam baixar per les escales, l’ascensor no funcionava, i vam anar al pis de la senyora Candinha. Vam trucar. La vella va obrir la porta.
Bona nit, senyora Candinha, vinc a buscar aquell paquet.
El Lambreta ja ha arribat?, va dir la negra vella.
Sí, vaig dir, és a dalt.
La vella va portar el paquet, caminant amb esforç. Pesava massa per a ella. Compte, fills meus, va dir.
Vam pujar per les escales i vam tornar al meu pis. Vaig obrir el paquet. Primer vaig muntar la llauna de melmelada i la vaig donar al Zequinha perquè l’aguantés. No me’n separo, d’aquesta màquina, ratatatatatà!, va dir el Zequinha.
És antiga però no falla, vaig dir.
El Zequinha va agafar la magnum. Quina meravella, va dir. Després va sospesar la dotze, es va col·locar la culata a l’espatlla i va dir: amb aquesta bellesa encara fotré un tret al pit d’un poli, ben de prop, saps què vull dir, llançaré el cabró d’esquena a la paret i li deixaré clavat.
Ho vam posar tot sobre la taula i ens ho vam quedar mirant. Vam fumar una mica més.
Quan el fareu servir aquest material?, va dir el Zequinha.
El dia 2. Rebentarem un banc a la Penya. El Lambreta vol fer el primer gol de l’any.
És un paio vanitós, va dir el Zequinha.
És vanitós però ho pot ser. Ha treballat a São Paulo, Curitiba, Florianópolis, Porto Alegre, Vitória, Niterói, per no parlar d’aquí a Rio. Més de trenta bancs.
Sí, però diuen que es deixa enfilar, va dir el Zequinha.
Això no ho sé, ni m’atreveixo a preguntar-li. A mi no m’ha vingut mai amb punyetes.
Tu l’has vist mai amb cap dona?, va dir el Zequinha.
No, mai. No ho sé, potser és veritat, però tant li fa.
Els homes no s’han de deixar encular. I menys un tio important com el Lambreta, va dir el Zequinha.
Els homes importants fan el que volen, vaig dir.
És veritat, va dir el Zequinha.
Ens vam quedar callats, fumant.
Els ferros a les mans, i res de res, va dir el Zequinha.
El material és del Lambreta. I on el faríem servir a aquestes hores?
El Zequinha va xuclar aire fent veure que tenia alguna cosa entre les dents. Em sembla que també tenia gana.
Estava pensant a envair una casa bona d’aquestes que estan de festa. Les dones van totes enjoiades, i hi ha un paio que em compra tot el que li porto. I els barbuts tenen molts diners a la cartera. Saps que hi ha anells de cinc i collars de quinze, en aquesta cova que conec? El paio paga al moment.
Es va acabar el tabac. La cachaça també. Va començar a ploure. Digues adéu a la teva farina, va dir el Pereba.
Quina casa? En tens alguna de vista?
No, però aquí està ple de cases de rics. Agafem un cotxe i sortim a buscar.
Vaig guardar la Thompson de llauna en un sac de plàstic, junt amb la munició. Vaig donar una magnum al Pereba, una altra al Zequinha. Em vaig penjar la carrabina al cinturó, amb el canó cap avall, i em vaig posar una capa. Vaig agafar tres mitges de dona i unes tisores. Anem, vaig dir.
Vam forçar un Opala. Vam anar cap a la banda de São Conrado. Vam passar per vàries cases que no ens anaven bé, o estaven molt a prop del carrer o tenien massa gent. Fins que vam trobar el lloc perfecte. Davant hi havia un gran jardí i la casa quedava al fons, aïllada. Se sentia soroll de música de carnaval però poques veus cantant. Ens vam posar les mitges al cap. Amb les tisores vaig tallar forats pels ulls. Vam entrar per la porta principal.
Estaven bevent i ballant al saló quan ens van veure.
És un atracament, vaig cridar fort, per cobrir el so del tocadiscos. Si us esteu quiets no us passarà res. Tu, apaga aquest collons de tocadiscos!
El Pereba i el Zequinha van anar a buscar els criats i van tornar amb tres cambrers i dues cuineres. Tothom a terra, vaig dir.
Vaig comptar. Eren vint-i-cinc persones. Tots ajaguts en silenci, quiets, com si ningú no els veiés ni ells estiguessin veient res.
Hi ha algú més a la casa?, vaig preguntar.
La meva mare. És a dalt a l’habitació. Està malalta, va dir una dona molt guarnida, amb un vestit llarg vermell. Devia ser la mestressa.
Nens?
Són a Cabo Frio, amb els tiets.
Gonçálves, vés a dalt amb la gordeta i porta la seva mare.
Gonçálves?, va dir el Pereba.
Sí, tu. Ja no saps com et dius, animal? El Pereba va agafar la dona i va pujar les escales.
Inocêncio, lliga els barbuts.
El Zequinha va lligar els homes fent servir cinturons, fils de cortina, fils de telèfon, tot el que va trobar.
Vam registrar els individus. Molt pocs diners. Els cabrons anaven plens de targetes de crèdit i talonaris de xecs. Els rellotges eren bons, d’or i platí. Vam arrancar les joies de les dones. Una pila d’or i brillants. Ho vam ficar tot al sac.
El Pereba va baixar les escales solet.
On són les dones?, vaig dir.
M’han faltat al respecte i m’he hagut de plantar.
Vaig pujar. La gordeta era al llit, la roba estripada, la llengua fora. Morteta. Per què s’havia hagut de fer pregar? El Pereba tenia pressa. Follada i mal pagada. Em vaig endur les joies. La vella era al passadís, a terra. També l’havia espitxat. Anava tota pentinada, amb aquell cabell encarcarat, tenyit de ros, roba nova, la cara arrugada, esperant l’any nou, però ja estava més morta que viva. Em sembla que es va morir de l’ensurt. Li vaig arrancar els collars, les agulles, els anells. Un dels anells no sortia. Amb fàstic, vaig mullar el dit de la vella amb saliva, però l’anell no sortia. Em vaig encabronar i vaig clavar-li mossegada, li vaig arrencar el dit. Ho vaig ficar tot dins una funda de coixí. Les parets de l’habitació de la gordeta eren folrades de cuir. La banyera era un gran forat quadrat de marbre blanc, fet a terra. La paret tota de miralls. Tot perfumat. Vaig tornar a l’habitació, vaig empènyer la gorda a terra, vaig estirar amb compte el cobrellit de setí, que va quedar llis, brillant. Em vaig abaixar els pantalons i vaig cagar sobre el cobrellit. Em vaig sentir alleugerit, molt bé. Em vaig netejar el cul al cobrellit, em vaig posar els pantalons i vaig baixar.
Mengem, vaig dir, guardant la funda al sac. Els homes i les dones estaven tots quiets i escagarrinats a terra, com vedellets. Per espantar-los més vaig dir, al cabró que es bellugui li forado el cervell.
Llavors, de sobte, un d’ells va dir, amb calma, no s’irritin, emportin-se el que vulguin, no farem res.
Me’l vaig quedar mirant. Portava un mocador de seda de colors al voltant del coll.
També poden beure i menjar tant com vulguin, va dir.
Fill de puta. La beguda, el menjar, les joies, els diners, tot allò per a ells eren engrunes. Al banc hi tenien molt més. Per a ells, nosaltres érem tres mosques a la sopa.
Com es diu vostè?
Maurici, va dir.
Senyor Maurici, es vol aixecar, siusplau?
L’home es va aixecar. Li vaig deslligar els braços.
Moltes gràcies, va dir. Es nota que el senyor és un home educat, instruït. Els senyors se’n poden anar, no ens queixarem a la policia. Va dir això mirant els altres, que estaven quiets, espaordits a terra, i fent un gest amb les mans obertes, com dient, calma, amics meus, ja m’he camelat aquest gos fastigós.
Inocêncio, has acabat de menjar? Em portes una cuixa de gall dindi d’aquelles d’allà? Sobre una taula hi havia prou menjar com per alimentar el presidi sencer. Em vaig menjar la cuixa de gall dindi. Vaig agafar la carrabina del dotze i vaig carregar els dos canons.
Senyor Maurici, vol fer el favor d’acostar-se a la paret? L’home es va arrambar a la paret. Arrambat no, no, a uns dos metres de distància. Una mica més cap a aquí. Aquí. Moltes gràcies.
Li vaig disparar al bell mig del pit, buidant els dos canons, un tro formidable. L’impacte va llançar l’home amb força contra la paret. Va anar relliscant lentament i va quedar assegut a terra. Al pit hi tenia un forat on s’hi hauria pogut col·locar un braç de gitano.
Veus, no ha enganxat el tio a la paret, què cony.
Ha de ser a la fusta, en una porta. A la paret no va bé, va dir el Zequinha.
Els paios ajaguts a terra tenien els ulls tancats, ni es movien. No se sentia res, només els rots del Pereba.
Tu, aixeca’t, va dir el Zequinha.
El malparit va escollir un tio primet, de cabells llargs.
Siusplau, va dir l’individu, molt fluixet.
Posa’t d’esquena a la paret, va dir el Zequinha.
Vaig carregar els dos canons de la carrabina. Dispara tu, la coça m’ha destrossat l’espatlla. Recolza bé la culata si no et vols trencar la clavícula.
Ja veuràs com aquest s’enganxarà. El Zequinha va disparar. El paio va volar, els peus van sortir de terra, va ser bonic, com si hagués fet un salt enrere. Va xocar amb estrèpit contra la porta i s’hi va quedar enganxat. Va ser poc temps, però el cos del paio va quedar pres pel plom a la fusta.
No t’ho deia? El Zequinha es va fregar l’espatlla dolorida. Aquest canó és collonut.
No et tiraràs una guapa d’aquestes?, va preguntar el Pereba.
No en tinc ganes. Aquestes dones em fan fàstic. M’hi cago a sobre. Només em tiro les que m’agraden.
I tu... Inocêncio?
Em sembla que provaré la moreneta.
La noia va intentar molestar, però el Zequinha li va donar uns cops de puny a les banyes, es va calmar i es va quedar quieta, amb els ulls oberts, mirant el sostre mentre era executada al sofà.
Marxem, vaig dir. Vam omplir les estovalles i les fundes amb objectes i menjar.
Moltes gràcies per la col·laboració de tots, vaig dir. Ningú no va contestar.
Vam sortir. Vam entrar a l’Opala i vam tornar cap a casa.
Vaig dir al Pereba, deixa el carro en un carrer desert de Botafogo, agafa un taxi i torna. Jo i el Zequinha saltem.
Aquest edifici està realment fotut, va dir el Zequinha, mentre pujàvem amb el material per les escales immundes i esquerdades.
Fotut però és Zona Sud, prop de la platja. Vols que me’n vagi a viure a Vilópolis?
Vam arribar allà dalt cansats. Vaig posar les eines al paquet, les joies i els diners al sac i ho vaig portar al pis de la negra vella.
Senyora Candinha, vaig dir, ensenyant el sac, això és calent.
No us preocupeu, fills meus. Aquí els homes no vénen.
Vam pujar. Vaig col·locar les ampolles i el menjar sobre unes estovalles a terra. El Zequinha va voler beure i no el vaig deixar. Esperem el Pereba.
Quan el Pereba va arribar, vaig omplir els vasos i vaig dir, que l’any que ve sigui millor. Feliç any nou.

Monday, July 17, 2006

Tendències arquitectòniques i socials


Parque Cidade Jardim, el complex immobiliari de luxe més gran de São Paulo.

Cada vegada més, a São Paulo i altres ciutats semblants d'Amèrica Llatina, com ara Lima o Rio de Janeiro, o qualsevol altra gran ciutat envoltada de faveles (i diria que també d'altres parts del món, perquè el procés de favelització, segons diuen, és mundial), les famílies de classe alta decideixen viure isolades de la resta de la població en complexos residencials emmurallats. Són complexos que els ofereixen tot el que necessiten en un únic espai protegit: parcs, guarderia i escola, sales de cinema, piscina i gimnàs, restaurants... Hi ha pares que fins i tot treballen al complex on viuen, en alguna de les seves oficines. Quan els fills són grans, el pare o la mare els porten en cotxe a la universitat. Surten directament a l'autopista radial, una de les moltes que s'han construït en els últims anys per comunicar aquests immobles, i circulen 10 o 15 kilòmetres en línia recta, ciutat enfora. Deixen els fills i, de tornada, paren al centre comercial, que també és a la vora de l'autopista: van a comprar al supermercat, etc. Els fills també passen el seu temps lliure en aquests centres comercials: és on, després de classe, van al cinema, a fer un gelat amb la nòvia, a jugar a màquines, al gimnàs. Un dels resultats de tot això és que hi ha molts nens i joves que no coneixen el centre de la seva ciutat, que no hi han estat mai. Els comentaris següents, de dos arquitectes, són trets de la Folha de São Paulo.

Paulo Mendes da Rocha, de 77 anys, arquitecte brasiler guanyador del Pritzker de 2006, critica els centres comercials i diu que els rics “mereixen” l'estil neoclàssic dels complexos de vivendes on viuen. “Els rics volen viure separats, fora de l'espai urbà. 'No hi ha seguretat', diuen. Què li passa a aquesta gent? Què li passa a aquesta classe esporuguida? Quina mena de seguretat volen, si tenen fills?” “Les ciutats han de servir per amenitzar l'aflicció. Surto del despatx, em trobo amb un amic, prenc una cervesa en un bar... Hem de ser lliures. I poder seure al carrer. Jo he passat la nit ajagut a la cuneta de la plaça de la República i no m'ha passat res. En qualsevol d'aquests barris privats m'haurien cosit a trets. Si vaig a certs barris em preguntaran què hi faig. Si dic que no ho sé, que hi he anat a passejar, vaig a la garjola. Això és absurd. La ciutat és democràtica. La ciutat és lliure.” “Quan la coral canta a l'escalinata del Teatre Municipal, tota aquella àrea queda en silenci. La ciutat que la burgesia menysprea és molt més educada del que aquesta s'imagina o del que es diu a efectes de propaganda. La part més educada de la població passa tot el dia a la ciutat. Si no, 10 milions de persones no aconseguirien fer cada dia el que fan. Vénen (amb dificultats, de molt lluny), se'n tornen, consumeixen i alimenten el mercat. I generen beneficis per als qui menyspreen la ciutat.” “El problema dels centres comercials no és dels arquitectes que els fan sinó de la idea de confinament, que destrueix la ciutat. Una ciutat no pot ser feta de quimeres.”

Un altre arquitecte i urbanista, Jorge Wilheim, també de 77 anys, es pregunta quin és el motiu de tantes ofertes de pisos d'estil anacrònic. L'anacronisme neoclàssic, diu, que a Europa va ser superat als anys 20, continua en vigor gràcies als responsables de màrketing i vendes, els qui emboliquen el producte. El producte es ven a una parcel·la de la població que té recursos, i aquesta vol modernitat, estatus i seguretat. Com que, en molts casos, es tracta de nous rics, l'ostentació també forma part important del paquet. La seguretat es tradueix en murs alts, barreres de filferro espinós, garites, accessos vigilats, càmeres i un exèrcit de guàrdies: com en una presó d'alta seguretat. Pel que fa a l'estil neoclàssic, està relacionat amb el desig subjectiu de seguretat: simbolitza permanència, eternitat, un valor segur. En molts edificis, l'adequació estilística és només “de façana”, obra d'un especialista a donar al projecte d'un altre arquitecte l'aspecte que garanteix la “solidesa patrimonial” exigida. En qualsevol cas, és un anacronisme que torna mediocre i fals qualsevol projecte. Fa poc, es va posar a la venda un complex de vivendes de luxe de grans dimensions. Rere la zona d'obres hi ha una gran i antiga favela, i els seus habitants van organitzar, en va, una comitiva per comparèixer al brillant i exclusiu llançament immobiliari i “donar la benvinguda als nous veïns”. Mentre el poble manifesta sentit de l'humor, els emprenedors i els seus clients manifesten una absència total d'esperit crític. L'àtic més gran tindrà 1.700 m2, superfície que correspon a la de 37 vivendes socials, i valdrà 1,8 milions de reals, el preu de 10 cases de classe mitja.

Thursday, July 13, 2006

E-mail del President de la Generalitat

Vaig prometre que no dedicaria cap més post a la política catalana, però no puc deixar de fer-vos partíceps d'aquest e-mail que he rebut del President de la Generalitat.

"Benvolgut senyor,

He rebut l'escrit de suport que em va fer arribar i vull, en primer lloc, agrair-li ben sincerament les seves paraules, alhora que em permeto fer-li avinents algunes consideracions sobre la meva decisió de no optar a la reelecció com a president de la Generalitat de Catalunya.

Ha estat una decisió sobtada, sense premeditació, forçada bàsicament per les meves discrepàncies amb el senyor Montilla. Es creu Déu, el tio. Jo ja dubtava d'ell des de feia temps, d'ençà un dia que estant a Rupià va anar al lavabo i em va deixar un palomino. Durant aquell sopar, em va intentar posar xinxetes a la cadira no sé quantes vegades.

Jo vaig pensar que eren coses de nens i no li vaig donar més importància. Però el dilluns següent, a Palau, el vaig enganxar imitant-me en una entrevista per a la COPE. De seguida li vaig explicar tot al Tete, però mai no hauria pensat que seria ell, el meu tete, qui em deixaria tancat al lavabo de Palau mentre es feia la reunió famosa entre en Mas i en Zapatero. Que cabró! No et pots fiar ni del teu germà. Després també em vaig assabentar que m'amagava les notes de la gent que em trucava des de feia mesos, i que tenia un afer amb el senyor Iceta. Això sí, el que més em va doldre va ser que la Manuela i la Montserrat dinessin amb la Diana per explicar-li que tots tres feiem cada dijous un trio.

En fi, com pots veure el buit que em van fer va ser total, i per tant em vaig veure forçat a renunciar al càrrec. Tants anys i tanta suor per res.

Et ben prometo que no saben com l'han cagat els del partit. Es pensen que faran alguna cosa, pobrets. Però si el Pepe, pobre, és més avorrit que la meva iaia llegint els poemes de l'avi! Volen la sociovergència, il·lusos. Això sí, ara estic tranquil. Ara he vist quin peu calça la gent. I tots aquells que m'han traït, el proper 1 de novembre veuran com els enculen.

I és per això que, en el fons, estic content d'aquesta forçada decisió, perquè per primera vegada a la vida podré votar el partit que més m'agrada, podré votar Convergència i Unió.

Molt agraït per la teva missiva de suport,

Pasqual Maragall"

Friday, July 07, 2006

Why Do I Hate the Marketing Dept. 1

Obro aquesta secció per justificar la ràbia expressada un dia en un post contra els marqueteiros.

Ahir vaig veure un troç d’un documental titulat The art of persuasion (una cosa que no m'agrada dels brasilers: veuen massa tele nordamericana; de cent canals, la meitat són d'aquí i la meitat d'allà, gairebé no n'hi ha d’europeus o llatinoamericans).

Estudi de mercat. Un edifici gris, a Boston. En una gran sala amb parets buides, un home blanc amb un laptop interroga un negre. "Ara li faré unes quantes preguntes i m’haurà de respondre sí o no. Són sobre el que vostè sent quan menja pa." El negre diu: OK. "Cosiness." "Mmm... Yes." "Wellbeing." "... I’d say Yes." "Relief." "Shhh... Yes." "Friendship." "Friendship?" "Danger." "Danger? Nope." "Safety." "Mmmm... No." "No?" "No." "Then, would you rather say you feel unsafe, when you eat bread?" "Well... No, I wouldn’t say so." I així segueix fins que l'home descobreix la fòrmula infal·lible per vendre pa.

Canvi d'escenari. Un centre de convencions. Un home més ben vestit i més gran, amb ulleres enormes i tupé. Diu que treballa per 25 de les 50 empreses de la llista de Forbes (ho diu ell mateix, és allò que deia que se la xupen ells mat... però no, en aquesta secció no faré servir aquest llenguatge). Es tracta de descobrir el secret, the key factor, la fórmula per vendre productes de luxe. Per aconseguir-ho, l'home del tupé ha de descobrir què s'amaga al cervell rèptil de les persones. Tanca els 25 individus en una sala i els pregunta què els ve al cap quan algú diu "luxe". Després fan un break. Quan tornen a la sala, els executius es troben que no hi ha taules ni cadires, només coixins i llapissos i quaderns per terra (això és molt original). L'home repeteix la pregunta, que ara els altres responen asseguts a terra i quasi a les fosques. El que diuen no ve al cas. L’important és que al final descobreixen la fórmula per vendre productes de luxe i estan tots molt contents. Això ho diu la veu en off, perquè les empreses han pagat molts diners i la fórmula no es pot revelar. Un dels participants és entrevistat. "Vosté confia en el treball del senyor XYZ?" L’home sembla satisfet. "Oh yes I do. Absolutely." (I ara ve el millor:) "One hundred percent."

Últim cas. Un gurú dels republicans. El marqueteiro que diu al Cheney, la Condy i el simio el que han de dir. És un tio jove, vestit de manera informal, amb tot l'aspecte de ser un professor lliberal d'alguna universitat de l'oest (de fet ho és, professor d'una universitat de l'oest; lliberal, no). L'home investiga les connotacions que certes paraules tenen per a la majoria de persones i diu a les companyies elèctriques, telefòniques, etc. (les que tenen més mala reputació) quines han de fer servir als anuncis. Però es dedica principalment a la política. És l'inventor del "war on terror", per exemple. I del "climate change". La veu en off ens diu que l’any 2004 els republicans van rebre instruccions de fer servir "climate change" en lloc de "global warming". Llavors es veu un muntatge en el qual els personatges citats més amunt s'omplen la boca parlant del "climate change" (hi ha un ruc que diu "glob... climate change"). El gurú és entrevistat. Diu que ell no enganya ningú. Que no diu cap mentida quan parla de "climate change". Que "climate change" és el mateix que "global warming". Ho diu tan convençut que diries que és ruc. Però no, el que és és un cínic, és clar.

Tuesday, July 04, 2006

Don't Come Knocking

Vols que et digui la veritat? A mi els alemanys no em cauen excessivament bé. O sigui que no animaré un equip com aquest, que jugaria igual a futbol si la pilota fos quadrada. Després de les meves esperances frustrades, que estaven dipositades en Argentina i Espanya, ara el meu equip és Portugal. Tot i que les meves prediccions polítiques i futbolístiques m'estan donant pel cul. Saps per què? Perquè les faig amb el cor i no amb el cap.

La meva única alegria en aquest Mundial ha estat l'eliminació de l'Holanda dels cruyffs, van gals i van der fucken (mira, en una final Holanda-Alemanya encara animaria els alemanys). I et diré més: el moment de glòria, l'orgasme més gran (l'únic) va ser el provocat pel segon gol d'Argentina contra Sèrbia, de Cambiasso però que es pot atribuir a tot l'equip. Ironies de la vida, jo sempre vaig ser un defensor del Zidane, a qui considerava el més gran, però aquests dos últims anys, vist el declini de l'argelí (a la selecció de França no hi ha francesos!), vaig començar a idolatrar el Riquelme (l'ídol del qual, has de saber, és el Zidane), i el Riquelme... no m'ha decepcionat. Percebo una força, percebo un gran futur...

Perquè vegis la diferència, Argentina va arribar unida a Buenos Aires i la gent els va fer una gran rebuda. Els brasilers, en canvi, a part de ser uns (llista d'insults), són uns covards. Van arribar uns a Rio, els altres a São Paulo..., i la majoria no va arribar, perquè es va quedar a Europa, als seus "clubs". Els que van tornar van haver de sortir per les portes laterals dels aeroports, per fugir dels aficionats, que estaven calentets. I els que es van quedar a Europa... també s'hi haurien quedat, si el Brasil hagués guanyat? No podien venir a veure les seves mames, i de passada escoltar l'afició? Jo et puc dir l'opinió de la Folha de São Paulo de dissabte, que, com jo, sempre va ser crítica amb la selecció: "Sense tàctica, sense esquema, sense entrenador, sense crack, sense ganes, sense raça, SENSE DISCULPA". Tu creus que el Cafu, que corre menys que una iaia, havia de jugar aquest Mundial? I el (insult) del Roberto Carlos? I el Ronaldo, que només va marcar contra el Japó? L'Adriano, amb la seva pota de fusta i la seva cara de totxo? La culpa de que juguessin tots aquests la té el Parreira, que hauria de ser penjat a la plaça pública per arrogant i cabeça dura i per supeditar les emocions del país al seu orgull personal. Jo, al final de la primera fase, vaig començar a anar contra el Brasil perquè ja estava fart de l'arrogància de la gent, els diaris, els comentaristes... Però ara mira, aquesta gent que em semblava arrogant, la gent del carrer, em fa pena. (Els venedors ambulants tenen un estoc de samarretes, banderes i tal que no es treuran de sobre, han baixat molt els preus però la gent no vol saber res d'aquesta selecció.)

Per liquidar el tema futbol. Com puc animar Alemanya, després que el Fringuisputen clavés un cop de puny a no sé quin argentí? I encara van ser aquests els que van marxar a casa amb la fama de muntar tanganes i no saber perdre!

I ara, una crítica de cine. De fet, encara no sé què pensar d'aquesta pel·lícula. Saps quan et quedes pensant: "M'estan enganyant". Però alhora hi ha moments que penses: "No no, aquí hi ha algo". És el que em va passar amb Don't Come Knocking, del Wim Wenders. En general crec que aquest i el seu amic, el Jim Jarmusch, són uns afectats, uns estetes i uns modernillos, però no són del tot inútils. Amb Broken Flowers ho tinc clar: no calia fer-la, aquella pel·lícula. Però Don't Come Knocking... mira, només per veure la Sarah Polley ja val la pena. Les dues pel·lícules són sobre pares cafres que van a buscar els seus fills abandonats 20 o 30 anys massa tard. Coïncidència? O és que tant el Jim com el Wim van estar xuscant-se cambreres durant els anys daurats i ara se senten culpables? Com acostuma a passar amb aquesta mena de directors, la música val la pena. I és emocionant veure els quadres de Hopper prenent vida, perquè tota la pel·lícula està filmada en carrers i cases i bars hopperians, fins i tot hi ha composicions exactes tretes d'algun dels seus quadres, i el color sembla retocat perquè la semblança sigui més gran. Això és el més impactant (però Hopper no surt als crèdits). Els actors i actrius ho fan molt bé, però la que brilla més (als meus ulls, haig de reconèixer) és la Sarah, amb aquella carona d'àngel trist. Hauré de tornar a veure My Life Without Me per matar la saudade (la Coixet tampoc no surt als crèdits, i això que el personatge és coixetià). I no surt als crèdits l'Almodóvar. I és per això que t'adreço aquesta crítica a tu, germà petit. Perquè estimat, si el mestre Pedro, segons tu, és tan podrit, si les seves pel·lícules són tan poc originals i tan (llista d'insults teus), per què el Wenders copia el final d'Átame per rematar la seva? No té imaginació? És un homenatge? En fi, val la pena veure Don't Come Knocking (at my door). Segurament la diferència entre aquesta pel·lícula i la del Jarmusch és que aquesta ha estat escrita a quatre mans, les maldestres del Wenders i les expertes del Sam Shepard, que també és el protagonista: un fracassat i un covard que desperta sentiments (sentiments contradictoris) en l'espectador, no com el Bill Murray de l'altre pel·lícula sobre polvos antics, que és un tio que deu tenir un món interior molt ric, però que per fora sembla lobotomitzat. Ah!, i un consell (que és el consell que es pot extreure d'aquestes dues històries): si sou dels que aneu fornicant i deixant fills per aquests móns de Déu, tingueu almenys l'elegància de no anar-los a buscar quan sigueu vells i la vostra vida no tingui sentit.

Wednesday, June 28, 2006

Suïcides

Una noia es va suïcidar al centre comercial Praia de Belas. Es va llançar del primer pis. Va entrar en coma i va morir poc després. Sembla ser que era una noia de classe mitja i que havia tingut algun desengany amorós. Aquestes notícies es tapen. A Barcelona també: hi ha gent que es llança al metro i la notícia no surt mai enlloc (per megafonia s'anuncia una "incidència tècnica"). A Porto Alegre no hi ha metro. Però hi ha centres comercials de tipus americà, amb grans espais centrals, escales mecàniques altíssimes, molta llum entrant per les claraboies, terres encerats. De tant en tant, algú cau del cel i s'esberla el cap, i un exèrcit d'empleats corre a netejar el desastre. Ha passat altres vegades i a altres shopping de la ciutat. I no es pot evitar, és clar. Ara al primer pis del Praia de Belas, a un metre i mig de la barana, hi han col·locat una ridícula cinta de plàstic de quatre dits d'ample. I de seguida la treuran. No es pot evitar. Però si aquestes persones ho fan així és perquè fins i tot suïcidar-se és difícil. Mai no hauria imaginat que aquest darrer moment hagués de resultar tan complicat i constrenyedor.

Monday, June 26, 2006

Emigrants

1. Ahir vaig veure un dels reportatges més bonics que recordo (estic traduint del portuguès, i em costa traduir la paraula “lindo”, que es fa servir molt; per això aquesta abundància de “bonics”). Era a TVE Internacional. Una escriptora presentava el seu poblet, a Galícia, i parlava de la seva infància, del seu pare mariner, de la seva mare... Tan bonic com el que es deia era com es deia, la veu d'aquella dona, ella mateixa narradora del reportatge: una veu suau i melancònica, parlant un castellà perfecte, amb algunes paraules en galaicoportuguès (“peixes”). L'escriptora, al final del reportatge, deia que hauria volgut ser marinera com el seu pare, i que "escriure és com navegar": un ofici ple de llibertat, soledat i sacrificis. La Gabriela m'està convertint en una persona més social, però jo no voldria apartar-me gaire d'aquest espai on la creació és possible.

2. Ahir anava pel carrer pensant: “És possible que ningú cregui que els millors gols d'aquest Mundial han estat el segon d'Argentina contra Sèrbia i el del Maxi Rodríguez contra Mèxic?". M'he quedat més tranquil (i satisfet) quan avui, al diari Zero Hora, he llegit un text de Falcão, ex-jugador de la selecció brasilera i comentarista esportiu, opinant el mateix i descrivint tots dos gols. També al diari Zero Hora, he llegit el text d'un argentí o argentina que viu aquí, a Rio Grande do Sul, amb 10 motius per anar a favor d'Argentina (torcer pela Argentina). Un d'ells m'ha agradat molt perquè era molt senzill, quasi de nen petit: “Perquè als brasilers els encanta Buenos Aires i sempre són ben tractats quan ens vénen a visitar”. A la mateixa pàgina hi ha vàries cartes de persones que critiquen l'edició de dissabte del diari, tota contra Argentina (a la portada hi havia la cara pintada d'un aficionat mexicà i a dins llistes de motius per anar contra Argentina). Estic d'acord amb el que diu una noia en una de les cartes: aquesta mena de comentaris es poden acceptar quan se senten al carrer, o en una conversa de bar, però no haurien de ser transmesos per mitjans de comunicació que es diuen seriosos.

(Parlant estrictament de futbol: Els brasilers no volen ni sentir a parlar d'una hipotètica final contra Argentina. Els fa por, quan, tenint em compte l'alt grau de confiança i fins i tot l'arrogància amb què manifesten que guanyaran el sisè Mundial, així com el grau de rivalitat entre ambdós països, és la final que haurien de desitjar.)

3. Ara recordo una altra cosa bonica i trista, una frase que també vaig sentir a TVE Internacional. En un programa sobre emigrants (ara m'ha passat pel cap: en lloc de parlar d'immigració, si parléssim tots d'emigrants tindríem molt de guanyat) sortien uns uruguaians que viuen a Vilanova i la Geltrú. Un d'ells explicava que una vegada es va trobar, al port de Montevideu, un home que havia nascut a Granada. Ell li va preguntar:
−I per què no tornes a Espanya?
I l'uruguaià que havia nascut a Granada va respondre:
−Perquè no vull que els meus fills siguin fills d'emigrants.

Friday, June 23, 2006

"Ara és el moment de Catalunya"

La meva cosina Anna m'escriu per dir-me que li ha fet il·lusió llegir una carta meva a La Vanguardia aquest matí. Ja no recordo què deia, si no la reproduiria aquí. Era sobre els polítics mediocres. Ja m'hauria d'haver imaginat alguna cosa quan, aquest matí, en obrir el correu, m'he trobat els següents e-mails indesitjats:


Escolta'm xato. No tantes cartetes ni tanta martingala. El que has de procurar a partir d'ara és centrar-te i adonar-te que estaves equivocat. Que sóc jo a qui has de votar. Que sóc el més guapo. El que porta més laca. Fes-me cas, noi. Ja veuràs com d'una etzagaiada et començo a caure bé. Perquè sóc el millor, i el temps ho demostrarà. Ja veuràs com quan em valoris el cor se t'omplirà de xerinola. Perquè ara és el moment del seny. Ara és el moment de Catalunya. El moment d'oblidar-nos dels nostres enemics i de sentir-nos colpits per la nostra senyera. Apa noi, creu-me, jo no t'enganyo.

A. Mas


Escolta'm Doger. Sè que sòn uns moments difícils peda tú. Jo et demano deflexiò. Pedquè fduit de la deflexiò veudàs que t'havies equivocat. I jo ho compendè. I jo t'obdidè les podtes. I veudàs que sòm la millor altednativa peda tidà el país endavant. T'espedadem i amb tú guanyadem!

JLLC Rovira


Rogeeeeeer, sóc jooooooooo en Xuaaaaaaaaaan. Escoltaaam. Amb nosaaaltres sí que et sentiraas bé. Perquè nosaltres no xuguem bruuut. Amb nosaltraaas tot tornaràaa a tenir el gust d'abaaaans.

J. Saura


Espero no rebre cap més e-mail d'aquest tipus i prometo no tornar a dedicar cap més post a la política catalana.

Wednesday, June 21, 2006

Germans que en la platja plorant espereu

Uns comentaris del meu germà Ramon, que expressen el que jo sento i anuncien el naixement d'un poeta:

"Mal dia avui per als socialistes maragallencs. Avui, dolgut i compungit, s'ha despedit del càrrec i ha demanat disculpes a qui podia haver decepcionat amb la seva renúncia. Trist estic. No votaré al Monti. Ni al Zapa. Que les den.

(...)

D'altra banda, les primeres notes han anat bé i et diré que m'han trucat del Departament de Joventut de la Generalitat perquè he sigut guanyador d'un concurs de poesia curta, tipus haiku a la catalana, i que diumenge a la plaça de la Catedral fan l'entrega de premis, a la que evidentment no aniré perquè haig de començar a fer créixer el mite.

(...)

L'estil ja el saps, el meu, propi i personal. Incisiu i directe. Impactant i reflexiu. De paraula fàcil, no d'atzucac o colibrí. I al mateix temps bell, però no bell com la bellesa cursi d'una posta de sol, sinó com l'avi al balancí, mirant per la finestra mentre el seu nét juga a terra a l'alfombra. Senzill, però no simple. Senzill però no mediocre.

(...)

És una llàstima que aquest sistema polític només admeti els mediocres. Als genis no els volen. Que se la pelin ells solets, a partir d'ara."

Monday, June 12, 2006

Fragments

1. Per començar, no puc deixar de citar el meu germà Oriol: "Si tutto va bene, avanti con il pene, ma si la forza mingua, avanti con la lingua". (L'Oriol està una mica trastocat perquè treballa amb publicistes, però escriu e-mails divertits.)

2. He llegit per sobre les entrevistes al Zapatero i al Duran (són ganes). El Duran diu que l'apretada de mans entre el Mas (en Mas) i el Zapatero no va ser culpa del Zapatero (és molt fi, el Duran, s'ha de llegir entre línies). Me l'haig de creure? Per si de cas, vade retro, ZP.

3. L'Oriol coneix poc el Tom Jobim però sap que és un músic (era). La meva mare es pensava que era l'home a qui havia de confirmar els bitllets a l'aeroport de Rio (Aeroporto Galeano-Antonio Carlos Jobim).

4. He llegit que estrenaran a Espanya un documental sobre el seu company Vinicius de Moraes. No us el recomano, els crítics d'aquí el van destruir.

5. Un dels meus germans (més val que no digui quin) considera que "no hi ha dona que no tinguis ganes d'enviar sovint a cagar". (Això em va fer pensar.) Ruc, un dia vaig traduir el seu e-mail (que en conjunt era divertit) a la Gabriela. No ho faré mai més. N'hi havia un altre que també li volia traduir, no sé si del mateix o de l'altre, però ho vaig deixar estar perquè al final l'energumen deia que es volia f#%69! la seva cosina Lúcia. (Òstia puta quins germans.)

7. Sobre l'amor (avui és el dia dels enamorats al Brasil). Tothom sap, en el fons, fins a quin punt ha de lluitar i fins a quin no.

8. Sobre els publicistes (l'Oriol va tornar del festival de publicitat de San Sebastián indignat). Els publicistes només fan que xupar-se la polla. Per això es pensen que són els reis. No saben que se la xupen entre ells i que ningú no els fa ni cas. No us ajunteu amb publicistes, i encara menys amb creatius. Fugiu especialment dels creatius.

9. Sobre el Mundial (que aquí és "la Copa"). M'he proposat veure els partits d'Argentina, Brasil i Espanya i prou. Visca Espanya, que eliminarà el meu país d'acollida als quarts de final. Però visca, sobretot, visca, visca... VISCA L'ARGENTINA ÒSTIA! VISCA EL SEU CRACK FALLAPENALTIS, EL TOPO GIGIO RIQUELME I TOTA LA SEVA TRIBU: CRESPO, CARLITOS, SAVIOLA, SORÍN... CELEBRAREM LA VICTÒRIA A L'OBELISC.

Friday, June 09, 2006

Montevideo 2

How I wish she were here! She would have loved this Parque Rodó (although she may know it already). There's this beautiful patio andaluz, with its big, circular tile bench and fountain in the middle. There I found a guy intending to wash himself. “Digan lo que digan yo me voy a bañar aquí,” he said. I asked him if he had a towel. He pointed towards the bench: “Toalla no, pero tengo unos trapos ahí que es lo más que me puedo permitir.” His dog jumped into the water and he asked him out. She would have loved the patio and the park, although the one we went to in Buenos Aires was bigger and cleaner and more charming.

Però Buenos Aires no té una platja com aquesta que ara veig: bonica i elegant i força bruta, amb aquesta plaça penjada en un extrem, per veure el mar (que és un riu; però per a mi els rius grans són com el mar: són mar), i aquest edifici antic i enorme a la meva esquena, un edifici que segurament va ser un hotel luxós (en els bons temps) i ara és la seu del Mercosur (una seu molt apropiada, melancòlica, del que podria ser però no és). M'agradaria tenir una càmera per fotografiar tota la platja i fer un muntatge. Sortirien l'edifici antic, l'herba i els arbres de la banda del parc que baixa suaument fins a la platja, les amples escales de granit vermell (deu!) que duen a la sorra; veuríeu la platja, que té forma de petxina; la sorra blanca i la sorra negra (ara la marea és baixa); les noies que van soles a passejar el gos (i els gossos que van sols a la platja); les bosses i les ampolles de plàstic escampades al llarg de la línia on l'aigua ha arribat; les gavines... I les cases de colors de la vora, a la dreta del parc, creuant l'avinguda: cases de menjars amb taules a la vorera i terrasses al primer pis, una HELADERÍA (així, amb lletres grans i blaves), un petit parc d'atraccions. Gairebé tot tancat, esperant l'estiu.

Volia anar fins a la platja de Pocitos, però no hi arribava mai. Llavors he vist un monument a les víctimes de l'holocaust i he parat. He caminat entre els raïls d'una via de tren que, per sobre l'herba, duia recte fins a un arbre i fins al mar. I he tornat enrere. Des de Punta Torretas, el perfil de Montevideu és tan bonic com el de Nova York. La diferència és que aquí, en lloc de l'amplada limitada de l'East River, tenen la immensitat del Río de la Plata. I un cel més alt, perquè els edificis són més baixos. L'edifici més fàcil d'identificar és el “pastís de nuvis”, el Palacio Salvo, que si encara no ho és hauria de ser el símbol de la ciutat (amb permís dels moderns, fidels de l'art quasi religiós de Torres García: un altre símbol): és bonic de prop (vist des de sota, des de la plaça de la Independencia) i de lluny, de dia i de nit (quan, en els pisos més alts i d'arquitectura més fantàstica, algunes cambres s'il·luminen misteriosament...).

Monday, June 05, 2006

Montevideo

Sóc a Montevideu! Tradueixo el que he escrit a la Gabriela, que és el que he fet/vist fins ara.

Acabo d'enviar a l'Estel, la noia de producció de P.A.U. Education, els documents que havia de traduir avui. Ha estat bé, els he fet tranquil·lament, amb cafès entremig. Però no he tingut temps de veure res. Només les places Independencia i Constitución, i el carrer Sarandí, per a vianants, que les uneix; i, una mica, l'avinguda 18 de Julio. De lluny, he vist el mar, o el riu (de la Plata), però no m'hi acostaré fins demà. Ah!, i he dinat en un bar molt "charmoso", de només quatre o cinc taules, un lloc on fan menjars i venen mobles antics, just davant del museu Torres García, el més important d'aquí.

El que m'ha deixat molt impressionat ha estat el quarto de l'hotel. Antic. Sabeu el lavabo del pis de la Pedrera? El meu és igual, amb una banyera independent, de peu; el sostre, molt alt, enguixat, blanc; rajoletes a terra; accessoris com a la Pedrera. El terra de l'habitació és de parquet bastant fosc, la capçalera del llit i les tauletes de nit de fusta encara més fosca (les tauletes, amb vidre a sobre). I hi ha una butaca d'aquelles de pell amb botons. Sostre molt alt, finestra amb finestrons blancs. I un gran armari de fusta d'aquells amb mirall al mig i calaixeres a baix. No m'agraden les coses antigues, però aquest ambient m'ha agradat molt. Potser em recorda alguna habitació de casa la meva àvia a Sant Sadurní, tot i que ahir vaig pensar més en el meu pediatra, que tenia el consultori i vivia en un pis antic de la Travessera de Gràcia.

He vist poques coses, però em continua semblant que aquesta ciutat m'agradarà...

El que vaig pensar només arribar, anant amb taxi al centre a la una i mitja de la nit, és que aquí la gent viu millor que al Brasil, perquè vaig veure cases de gent rica amb tanques baixes, i porteries i primers pisos sense reixes.

He comprat un diari d'aquí que no m'ha agradat (el del kiosc m'ha enganyat), i després el Clarín, de Buenos Aires, però només he tingut temps de llegir els esports.