Thursday, March 31, 2011

Tuesday, March 29, 2011

Os "cafés con piernas" de Santiago de Chile

Os cafés com pernas do centro histórico de Santiago foram uma das muitíssimas coisas que me impressionaram na viagem que a Gabriela e eu fizemos pela América do Sul, em 2005. (Sobre essa viagem quase não escrevi nada; só, de um cibercafé em Cusco, um e-mail contando da cidade e da ida ao Machu Picchu, eu nem tinha blog.) Mas me dei conta do porquê me impressionaram tarde demais, provavelmente quando já estávamos em Valparaíso, e talvez por isso não tirei fotos dos cafés (ou então foi por vergonha, ou "respeito"). O fato é que os lembrava muito bem, e a prova é que quando a Marinella me disse que ia para lá, do primeiro que eu lhe falei foi desses cafés, e lhe pedi que tirasse alguma foto para mim. Encomendei-lhe, por assim dizer, esse pequeno "trabalho sujo"; e ela, que, além de querida, é mais despachada do que eu (não é difícil), o fez, não sem algum constrangimento (por isso alguma foto está tremida: obrigadão, Marinella, e desculpa).


Não é para ficar incomodado com a existência desses cafés, pensei então (em 2005). Nem para enxergar neles a relíquia de um passado machista - mais do que o presente. Descrevo para quem não conheça: nos "cafés con piernas" só trabalham mulheres, e essas mulheres são todas jovens, lindas, altas e, sobretudo, de pernas compridas e torneadas. (Escritas em algum lugar ou não, imagino que essas devam ser as "exigências"; não são as únicas.) A graça é que nesses cafés o balcão não chega ao chão, consiste unicamente da barra de aço e, assim, deixa as pernas das garçonetes, que usam vestido curto ou minissaia, à vista dos homens que as querem olhar (há clientes mulheres, mas poucas). Esse é motivo suficiente para algumas das pessoas que frequentam os locais: sentar numa mesa e, entre goles de café (não sei se é permitido fumar), sem medo de se sentirem recriminados, deleitar-se com a visão das pernas expostas, belas como as de uma modelo ou atriz. E talvez fantasiar.

Mas essa é só a graça aparente. Os cafés têm outra função, e outro tipo de clientes que me interessaram mais: aqueles que ficam de pé no balcão, conversando com as moças. Não sei se eu mesmo percebi, ou a Gabriela comentou, ou li no guia Lonely Planet (lonely), mas essa "outra função" me pareceu a principal, e de grande valor - encomiável. As mulheres (eu devo ter lido mesmo no guia) não estão lá somente para mostrar as pernas enquanto servem cafés: elas são contratadas, também - e é de se esperar que bem pagas -, para escutar.


O centro histórico de Santiago (como o do Rio, por exemplo) também é o centro de negócios, onde estão os maiores escritórios (bem pertinho do Café Caribe que a Marinella fotografou está a bolsa de valores), e essas ruas, como tantas de tantas grandes cidades, fervem de pessoas apressadas, estressadas, dedicadas quase por inteiro ao trabalho. Somado a isso o fato de que, nas cidades, as pessoas são cada vez mais solitárias (50% dos habitantes de Manhattan moram sozinhos; em São Paulo o número não deve ser muito menor), e que o ritmo de vida urbano deixa muitas pessoas insatisfeitas e frustradas, o que melhor do que poder desabafar com alguém, e que esse alguém seja uma mulher linda! (Claro, deveria haver cafés para mulheres também.) Poder falar dos problemas laborais, pessoais, maritais, ou do próprio sentimento de solidão! Querendo ou não, os atendentes dos bares sempre aceitaram, cumpriram esse papel: o de escutar e - os mais amáveis - dialogar e até dar conselhos aos "solitários e aflitos" (isso não é coisa de filme; basta passear pelos bares nas horas adequadas, quando o tráfego de pessoas é menor). Pareceu-me, assim, que em Santiago não fizeram mais do que "regulamentar", "oficializar" essa função, esse serviço tão antigo, anterior à existência de qualquer bar e da bebida tão necessária que é o café.


Essas garçonetes seriam, dizem os críticos, um tipo especial de prostitutas, seu trabalho uma forma light de prostituição. Pode ser. Também há quem diga isso dos psicólogos (prostituta/o é o xingamento que eles têm de aguentar mais; o preferido de seus pacientes mais exaltados, quando ficam fora de si). Mas se se trata de fazer comparações, para mim essas mulheres seriam isso, psicólogas. Psicólogas de pernas, seios e rostos lindos - além de mais acessíveis e menos caras (o preço de um café). Outros críticos argumentam que as pessoas que vão lá contar seus problemas se iludem, pois recebem uma atenção falsa. Mas a ilusão é uma sensação, real como qualquer outra, capaz de trazer benefícios. Esses homens não precisam de prostitutas, de sexo; precisam de algo ainda mais essencial. No fundo é puro Freud (ou é Lacan?): querem que alguém os escute, porque não é só do olhar do outro que a gente precisa para existir; é do olhar e da compreensão e do afeto, que muita gente não tem.


PS: Nessa viagem de 2005, eu estive por uma hora e meia num desses cafés. Não no Café Caribe, num menos cêntrico, no bairro que os santiaguenses chamam "dos cabeleireiros" porque muitos têm suas lojas lá. Fui para ver um jogo da Copa da Europa de futebol, que passava pela TV paga. Espero não ter ofendido a garçonete (só havia uma, o café era pequeno) com minha desatenção prolongada...

Obrigadão à Marinella pelas fotos. Tem mais Santiago aqui.

Saturday, March 26, 2011

A. I.: Ten Years Passed By...

Só porque hoje um amigo me fez lembrar do filme, que eu amo. E até mesmo entendê-lo melhor.




PS nada a ver: Hoje eu vi o mais inesperado: ratos de laboratório, desses brancos com olhos vermelhos. Graças à Lorena, que encontrei por acaso (ela me encontrou) e foi muito gentil (obrigadão). Vi machos, fêmeas, fêmeas prenhes, crias de duas semanas e crias de dois dias. (Não segurei nenhum, nem toquei; a próxima vez vou ter mais coragem.) Vou acabar virando neurocientista mesmo! Só não gostei de saber que nos experimentos só se usam machos, e que então, as crias fêmeas são... "eutanasiadas" no nascimento. Isso é crime e discriminação no trabalho...

PS 2: A querida Marinella, que acabou de voltar do Chile, viu bichos bem maiores, na sua viagem. Vejam.

Wednesday, March 23, 2011

Pel meu pare, que avui fa anys




E esta é para o Uri, porque hoje é o dia do seu santo. Santo a gente comemora menos do que aniversário, mas também comemora. Então para ti, bro, amante da música brasileira, uma canção do melhor CD de 2010, segundo a Rolling Stone (Efêmera, de Tulipa Ruiz, daqui a pouco nas lojas de Barcelona).

Tuesday, March 22, 2011

Mar no muro 2

O mar não era só um mar.




















Campus central da UFRGS, 16/03/11.


PS nada a ver: Sobre criação literária, de Annie Proulx, em entrevista sábado no Estadão: "Estou sempre atenta às diferenças entre o que as pessoas esperavam, o que elas pensavam sobre si mesmas e o que de fato lhes ocorreu".

Sunday, March 20, 2011

Porto Alegre blanc-i-blava

Ahir al matí vaig tenir una sorpresa, que no sé si sabré explicar bé. (Com s'explica una sorpresa, si passa en un instant?) Va ser al Café Chaves, de la Galeria Chaves, al Centre. És una cafeteria que vaig conèixer el juny de l'any passat i de seguida em va agradar: un lloc acollidor, amb cambrers i cambreres simpàtics i amb taules on es podia fumar - i que obria (obre) els dissabtes. Allà vaig conèixer el Roberto, un dels cambrers, que també és professor de castellà i, més important, parla català, perquè va estudiar un temps a Barcelona. L'únic que em va desagradar, i que aquell primer dia ell em va ensenyar orgullós, entre altres coses que té al cafè de Catalunya (tasses, fotos), va ser una bufanda del Bar$a. Això està massa a la vista, li vaig dir, no em deixarà concentrar per escriure. Vaig explicar-li que jo era de l'Espanyol i ell, molt amable, em va dir que si li portava una bufanda la penjaria.
-Més amunt que aquesta del Bar$a?
-I tant!

Ara per Nadal vaig comprar la bufanda, però ahir, que vaig anar al cafè, encara no l'havia portat. Vaig passar-hi només per saludar el Roberto i dir que li portaria un dia d'aquests. Llavors ell em va fer entrar (ahir el cafè estava tancat, per un dinar) i em va ensenyar això:


Vaig quedar encantat. Qui no sàpiga què significa ser de l'Espanyol a Barcelona segurament no ho entendrà, però la sorpresa va ser gran. Un amic seu brasiler, que fa poc va estar a Catalunya, se m'havia avançat: la bufanda ja estava penjada, i ben amunt! El Roberto li havia demanat! Vaig comentar que aquella era més maca que la meva, però ell em va dir que li portés igualment, que també la penjaria. No seria mala idea, vaig pensar, que la pengés al damunt de la del Bar$a... Però no, no siguem mesquins. Deixem els culés que hi pugui haver a Porto Alegre en pau. El que faré serà regalar-li, com vaig prometre. Perquè se la quedi ell o, si té algun amic en algun altre bar, li regali per decorar un altre local - engrandir-lo, tornar-lo especial. Moltes gràcies, Roberto. Sàpigues que des d'ara seré un client fidel. (Som el RCD Espanyol, mai no oblidem.)


PS ENORME: Avui he tingut una sorpresa molt més gran. M'han donat la millor notícia en anys. Però aquesta no la puc explicar al blog (no encara).

Thursday, March 17, 2011

The Night of the Iguana (excerpt and poem)

I finished reading The Night of the Iguana, by Tennessee Williams. I won't try to comment the play, but I'll type a part of a scene, the one I found most intense and significant (for myself to keep a record and for whoever may want to read it). It's a dialogue between two of the main characters, from Act Three. Shannon is a man of about thirty-five, a tour guide who has lost his party of tourists and presumably his job. Hannah, of less than thirty, is a painter and sketch artist who travels with her moribund grandfather (a poet). They are alone at the verandah of a small hotel in Mexico, where the play is set. Until this scene, they barely know each other. They talk about love, though not of the usual kind. And they refer to their respective traumatic wounds - Shannon has just had a panic attack.


HANNAH: Liquor isn't your problem, Mr. Shannon.

SHANNON: What is my problem, Ms. Jelkes?

HANNAH: The oldest one in the world - the need to believe in something or in someone - almost anyone - almost anything... something.

SHANNON: Your voice sounds hopeless about it.

HANNAH: No, I'm not hopeless about it. In fact, I've discovered something to believe in.

SHANNON: Something like... God?

HANNAH: No.

SHANNON: What?

HANNAH: Broken gates between people so they can reach each other, even if it's just for one night only.

SHANNON: One night stands, huh?

HANNAH: One night... communication between them on a verandah outside their... separate cubicles, Mr. Shannon.

SHANNON: You don't mean physically, do you?

HANNAH: No.

SHANNON: I didn't think so. Then what?

HANNAH: A little understanding exchanged between them, a wanting to help each other through nights like this.

SHANNON: Who was the someone you told the widow you'd helped long ago to get through a crack-up like this one I'm going through?

HANNAH: Oh... that. Myself.

SHANNON: You?

HANNAH: Yes. I can help you because I've been through what you are going through now. I had something like your spook - I just had a different name for him. I called him the blue devil, and... oh... we had quite a battle, quite a contest between us.

SHANNON: Which you obviously won.

HANNAH: I couldn't afford to lose.

SHANNON: How'd you beat your blue devil?

HANNAH: I showed him that I could endure him and I made him respect my endurance.

SHANNON: How?

HANNAH: Just by, just by... enduring. Endurance is something that spooks and blue devils respect. And they respect all the tricks that panicky people use to outlast and outwit their panic.

SHANNON: Like poppy-seed tea?

HANNAH: Poppy-seed tea or rum-cocos or just a few deep breaths. Anything, everything, that we take to give them the slip, and so keep on going.

SHANNON: To where?

HANNAH: To somewhere like this, perhaps. This verandah over the rain forest and the still-water beach, after long, difficult travels. And I don't mean just travels about the world, the earth's surface. I mean... subterranean travels, the... journeys that the spooked and bedeviled people are forced to take through the... the unlighted sides of their natures.

SHANNON: Don't tell me you have a dark side to your nature.

HANNAH: I'm sure I don't have to tell a man as experienced and knowledgeable as you, Mr. Shannon, that everything has its shadowy side?



Hannah's grandfather's last poem:


PS: My mom is learning English and asked me for the text:

How calmly does the olive branch
Observe the sky begin to blanch
Without a cry, without a prayer,
With no betrayal of despair.

Sometime while night obscures the tree
The zenith of its life will be
Gone past forever, and from thence
A second history will commence.

A chronicle no longer gold,
A bargaining with mist and mould,
And finally the broken stem
The plummeting to earth; and then

An intercourse not well designed
For beings of a golden kind
Whose native green must arch above
The earth's obscene, corrupting love.

And still the ripe fruit and the branch
Observe the sky begin to blanch
Without a cry, without a prayer,
With no betrayal of despair.

O Courage, could you not as well
Select a second place to dwell,
Not only in that golden tree
But in the frightened heart of me?

Monday, March 14, 2011

Para os amigos

Enviado dias atrás por uma amiga querida.



L'amitié
Françoise Hardy

Beaucoup de mes amis sont venus des nuages
Avec soleil et pluie comme simples bagages
Ils ont fait la saison des amitiés sincères
La plus belle saison des quatre de la Terre

Ils ont cette douceur des plus beaux paysages
Et la fidélité des oiseaux de passage
Dans leurs cœurs est gravée une infinie tendresse
Mais parfois dans leurs yeux se glisse la tristesse
Alors, ils viennent se chauffer chez moi
Et toi aussi, tu viendras

Tu pourras repartir au fin fond des nuages
Et de nouveau sourire à bien d’autres visages
Donner autour de toi un peu de ta tendresse
Lorsqu'un autre voudra te cacher sa tristesse

Comme l'on ne sait pas ce que la vie nous donne
Il se peut qu'à mon tour je ne sois plus personne
S'il me reste un ami qui vraiment me comprenne
J'oublierai à la fois mes larmes et mes peines
Alors, peut-être je viendrai chez toi
Chauffer mon cœur à ton bois

Wednesday, March 09, 2011

Funny Little Things From Rather Stupid Magazines

Da revista Época desta semana. "A antropóloga Mirian Goldenberg pesquisou 835 mulheres e homens para o livro Por que os homens e as mulheres traem. Um de seus estudos perguntou sobre o modelo ideal dos brasileiros e das brasileiras". É interessante ver que as mulheres gostariam de seu homem com mais alguma coisa, enquanto os homens gostariam de sua mulher com menos alguma coisa.

Elas gostariam que seu homem fosse mais...

Fiel
Sincero
Honesto
Corajoso
Alegre
Rico
Sensual
Magro
Tarado*
Culto

A revista não especifica se a lista é hierárquica. Se assim fosse, acharia péssimo esse "culto" em último lugar. Também acho esquisito que não apareçam "inteligente" ou "compreensivo" (já nem digo "sábio"). Gostei da inclusão de "tarado". E eu não incluiria a característica "rico" ou "rica" em lista nenhuma. Mas gostei da lista, achei inteligente.

Eles gostariam que sua mulher (na verdade a revista faz uma distinção: onde na lista anterior dizia homem, aqui diz "companheira") fosse menos...

Ciumenta
Chata
Exigente
Carente
Dependente
Insegura
Complicada
Mal-humorada
Histérica
Gorda

Se a lista é hierárquica, acho hipócrita esse "gorda" em último lugar... Menos "complicada", por quê? As pessoas somos complicadas! E se isso é sinônimo de "complexa", por exemplo, pode até ser algo positivo. De resto, todo o mundo é tudo isso em algum grau (menos "histérico" ou "histérica", talvez**). Lista menos inteligente, enfim, como os homens.


*Pels lectors catalans que no ho sàpiguen: "tarado" és un false friend, no vol dir boig. Vol dir (tret directament del diccionari) "sexualment degenerat". Perquè veieu com se les gasten al Brasil.

PS: Post escrito sem refletir, OK? It's just a "Funny Little Thing...".

PS2: Li o artigo completo. As listas são hierárquicas. Era óbvio, né?, com esse "fiel" em primeiro lugar?

**Esqueçam. Histeria sim. Estou lendo The Night of The Iguana, de Tennessee Williams, e lá está o seguinte, dito pela personagem principal:
SHANNON: Hank, hysteria is a natural phenomenon, the common denominator of the female nature. It's the big female weapon, and the test of a man is his ability to cope with it, and I can't believe you can't.  
Me falta muito para aprender...

Monday, March 07, 2011

Butlletí Oficial de l'Ambaixada de Catalunya a Porto Alegre, 07/03/11

Reunits el passat 5 de març de 2011 a casa l'Excel·lentíssim Ambaixador de Catalunya a Porto Alegre, el Senyor Ambaixador i el Secretari de l'Ambaixada vam acordar el següent, que recollim i fem públic en aquest butlletí.

  • Que en el nou any laboral que comença el proper 15 de març queda obert el període d'inscripció per participar a les reunions de l'Ambaixada i a les seves nombroses activitats relacionades amb la llengua i la cultura catalanes. L'Ambaixada convida, especialment, persones del sexe femení, que hauran de presentar el seu CV. (A l'Ambaixada, fins ara, tots som homes - gentlemen.) Per participar a les reunions i activitats no cal tenir experiència prèvia en la llengua (a l'Ambaixada sovint es parla anglès). Per tant, tampoc no és imperatiu presentar cap CV.
  • Ja no hi ha crisi interna sobre el posicionament de l'Ambaixada en relació amb la crisi actual al món àrab, que de Tunísia es va estendre a Egipte, Líbia i un reguitzell de països més. La posició de l'Ambaixada és ferma però no radical, i demana una mediació entre les parts implicades en el conflicte, en pro de l'equilibri i l'harmonia, a través del diàleg, la tolerància i l'establiment d'acords. 
  • La vella nova casa del Senyor Ambaixador, reformada, fa goig. La decoració és refinada i el cafè és excel·lent, així com les atencions que el propietari dispensa a tots els seus convidats. Pel que fa a les seus de l'Ambaixada a la ciutat de Porto Alegre, fins ara escampades per diversos bars, l'Ambaixador continua lluitant per trobar un espai ampli i propi (com lluita la mateixa Catalunya des de fa segles, val a dir).
  • L'Ambaixada de Catalunya vol donar la benvinguda a la nova Presidenta de la República Federativa do Brasil, l'Honorabilíssima Dilma Vana Rousseff, i desitjar-li un govern ple d'èxits i realitzacions. I no cal dir que accepta la seva voluntat de ser anomenada "Presidenta", i no "Presidente" (encara que certs mitjans conservadors li retreguin un suposat feminisme i una interpretació sui generis, mai més ben dit, de les regles gramaticals del portuguès).
  • L'Ambaixada obre places per a un proper viatge cultural per la Catalunya romànica i la Catalunya gòtica, amb escapades a les costes Brava o Daurada (temps d'oci). Haurien de formar-se dos grups de 15 persones. L'Ambaixador nega que les agències de viatges ofereixin promocions 15+1. (El Secretari, titllat de desconfiat pel Sr. Ambaixador, respon que fa la seva feina i ha de vetllar per la transparència de totes les activitats de l'Ambaixada. Es produeix un moment tens en la reunió.)  
  • L'Ambaixador expressa el seu desencís, gairebé enuig, pel fet d'encara no haver estat rebut pel rector de la Pontifícia Universidade Católica do Rio Grande do Sul, el Sr. Joaquim Clotet, nascut a Catalunya però fins ara absolutament desentès de les activitats de l'Ambaixada. Una implicació més gran, o fins i tot un simple reconeixement, facilitaria l'obtenció d'sponsorships, que ajudarien a eixugar el dèficit pressupostari de l'Ambaixada i alhora a programar noves activitats lúdico-culturals. Clar i català: VOLEM parlar amb el Sr. Clotet.
  • L'Ambaixada es mostra preocupada per la situació a la Xina. No obstant, no ha arribat a un posicionament clar derivat d'aquesta preocupació, persistent, com un mar de fons, a totes les ambaixades dels països occidentals.(Qüestió pendent.)
  • L'Ambaixada estableix com a possibles temes de debat per a les properes trobades culturals els següents:
  1. L'Empordà, terra de genis. Sobre l'efecte de la tramuntana, o vent del nord, en artistes universals d'aquesta comarca, com Salvador Dalí i altres. (Es produeix un intercanvi d'idees sobre si els genis estan tocats de l'ala i/o viceversa. El Sr. Ambaixador lamenta que no hi hagi, fins avui, cap estudi científic que demostri o no l'efecte trastornador de la tramuntana, però recorda un viatge per aquelles bandes en què ell mateix va sentir el cap "una mica ennuvolat". El Secretari afirma que a Ses Illes, on es coneix com a "es vent d'es nord" i bufa amb igual força, la tramuntana també ha creat genis, de la mida, ni més ni menys, de Miquel Barceló o Rafael Nadal. El Sr. Ambaixador i el Secretari es pregunten sobre la catalanitat dels habitants de Ses Illes. Tema per a un altre debat.)
  2. Sobre el col·laboracionisme de l'escriptor Josep Pla amb el règim franquista i la influència d'aquest passat tèrbol en la recepció posterior de l'obra del "primer entre tots els escriptors catalans" (també empordanès, però del Baix Empordà o, com ell preferia, Empordanet o Empordà petit). Es recomanen les lectures d'El quadern gris i d'articles planians sobre l'Orient Mitjà, com ara "Jueus i àrabs" (per parlar, també, de la crisi actual, i així "matar dos pájarus d'un tiru" - amb perdó pels castellanismes i la poc escaient expressió bel·licosa).
  3. Joan Manuel Serrat: traïdor a la llengua? Discussió de la contribució del "nano del Poble Sec" a la difusió de la música i la cultura catalanes arreu del món, i especialment a la seva estimada Amèrica Llatina. Acompanyada d'audicions de peces de la seva autoria (com "Penélope", "Fa vint anys que tinc vint anys" o "Mediterráneo") i de peces d'autoria de cantautors sempre fidels a la llengua, com Raimon ("Veles e vents", "Jo vinc d'un silenci", "Al vent") o Lluís Llach ("Laura", "Que tinguem sort", "País petit"). I, també, d'alguna cançó d'Albert Plà, cantautor d'una generació posterior, conegut per les lletres plenes d'obscenitats, que serveixi per a l'aprofundiment en la llengua dels nous membres de l'Ambaixada. 
  • Capítol de recomanacions literàries. El Sr. Ambaixador recomana als futurs membres de l'Ambaixada (i cedeix, en préstec, al Secretari) la lectura de la novel·la El tercer Reich, de Roberto Bolaño, català d'adopció ("Bolaño: català d'adopció?"). L'acció transcorre en un poblet de la Costa Brava, on dues parelles d'alemanys passen les vacances d'estiu fornicant, bevent i relacionant-se amb joves autòctons d'allò més estranys. (Breu intercanvi d'opinions sobre la possibilitat d'incloure un tercer viatge cultural als ja anunciats de la Catalunya romànica i la Catalunya gòtica. Un recorregut per les platges, hotels, bars i discoteques de la Costa Brava on l'eminent escriptor xilè va viure durant la seva dura i solitària joventut. "Seria més divertit", en opinió del Secretari.)
  • Finalment, per fer-se perdonar unes paraules dites sense pensar sobre Catalunya i enteses pel Sr. Ambaixador com a paraules "contra" Catalunya, i per això haver estat advertit (justament o no) d'un possible acomiadament, el Secretari s'ofereix a traduir qualsevol dels articles anteriors a la llengua que qualsevol lector desconeixedor del català desitgi (fins i tot al japonès). Per sobre de tot, com es desprèn del conjunt del butlletí i de la feina feta, l'Ambaixada treballa per a la bona entesa, el diàleg i les expressions d'afecte entre tots els pobles.

Porto Alegre, a 7 de març de 2011, el Secretari.

Friday, March 04, 2011

Por quê NÃO escrevo? (E mais uma!)

A resposta de Umberto Eco:

Você é vítima da "neurose do romance": o deixa de lado, o retoma, sente-se irrealizado, entra num estado de depressão, vale-se do romance como álibi para muitas covardias, não o termina nunca.


PS nada a ver: E olha só o Carnaval em Recife! "Alternando músicas de seus próprios repertórios com versões de canções pernambucanas, ao todo subiram ao palco 12 cantoras. O show começou com Marina Lima, seguida por Karina Buhr, Pitty, Céu, Roberta Sá, Isaar, Fernanda Takai, Zélia Duncan, Nena Queiroga, Maria Gadú, Mariana Aydar e Elba Ramalho."

Thursday, March 03, 2011

Por quê escrevo? (Mais uma série inédita no blog!)

Adorei a "resposta" de Sérgio Sant'Anna a essa eterna pergunta. Está no primeiro parágrafo do "Prólogo" de Confissões de Ralfo, e como está no prólogo, antes do início do livro, pode ser considerada do próprio autor, não da personagem protagonista (as Confissões de Ralfo começam duas páginas depois). O autor, porém, como Ralfo, escreve com senso de humor e um certo e saudável desleixo.

Como todos aqueles que sofrem de uma inquietação crônica, um tipo de peste dentro da alma, que os impede de serem felizes ou de simplesmente desfrutar de uma tranqüila mediocridade, pensei um dia em exorcizar-me. Transcender a mim próprio através da "arte". A oportunidade não só de gozar de uma efémera glória imortal como de expulsar os morcegos que habitavam meu cérebro, talvez me libertando deles para sempre. Tornei-me, então, um escritor. Escrever um romance, cuja elaboração seria iniciada imediatamente.

[...]


PS nada a ver: Uma música linda, com letra linda, de um cantautor queridíssimo na Catalunha e na Espanha (e na Argentina, no Chile e outros países da América Latina), com imagens lindas de uma costa linda (a Costa Brava).