Biel

Avui ha nascut (finalment!) el Biel Codina i Codina, fill del Carles Codina i la Marta Codina, Codines de diferents famílies i amics meus de fa molts anys. El Biel pesa tres kilos i mig i ha nascut a les 12 i un minut (00:01) del dia 31 de desembre. Fa temps vaig pensar que podria felicitar els pares (i el Biel) amb aquesta cançó, però no sabia que l'últim vers podia ser premonitori o guanyar significat. Felicitats!


Por que você é Flamengo e meu pai Botafogo?
O que significa "impávido colosso"?
Por que os ossos doem enquanto a gente dorme?
Por que os dentes caem, por onde os filhos saem?

Por que os dedos murcham quando estou no banho?
Por que as ruas enchem quando está chovendo?
Quanto é mil trilhões vezes infinito?
Quem é Jesus Cristo, onde estão meus primos?

Well, well, well Gabriel...
Well, well, well, well.

Por que o fogo queima, por que a lua é branca?
Por que a terra roda, por que deitar agora?
Por que as cobras matam, por que o vidro embaça?
Por que você se pinta, por que o tempo passa?

Por que que a gente espirra, por que as unhas crescem?
Por que o sangue corre, por que que a gente morre?
Do que é feita a nuvem, do que é feita a neve?
Como é que se escreve
Réveillon?

Well, well, well Gabriel...
Well, well, well Gabriel...
Well, well, well Gabriel...
Well, well, well Gabriel...


(Paula Toller - Dunga)

Estas datas

Ando meio com o baixo astral. Nada grave. Só..., sei lá, nunca gostei destas datas nem do inverno. Ontem pensei que os bons encontros com meus pais são esses na beira da praia, quando a gente senta numa mesa na calçada e almoça vendo o mar e o sol; não os encontros chatos destes dias.

Há uns minutos estava traduzindo um texto do Cazuza para botar no blog. Mas ficou ruim em catalão e apaguei.

Vá em português:

Os ignorantes são mais felizes... / Eles não sabem quando vão morrer / Eu não... eu sei que eu tenho um encontro marcado... / As pessoas esquecem o que precisam fazer... / Eu não posso me dar a esse luxo!!! / Faço tudo caber nos meus próximos poucos dias... / Todas as idéias que eu teria, as pessoas que eu conheceria / O que eu ainda fosse cantar...

Traduccions de Brasil 2 (Vento no litoral, de Renato Russo)

In the afternoon I want to rest, go down to the beach
See if the wind is still strong.
It is going to be good to walk on the stones.

I know I'm doing this to forget
I let the wave hit me
And the wind is taking everything away.

Now you are so far away.
See, the line of the horizon distracts me:
Our plans are what I miss the most
When we looked together in the same direction.

Where are you now
Apart from here inside of me?

We did right without knowing it
It was the time who did wrong
It will be difficult without you
Because you are with me all the time.

And when I look at the sea
There is something that says:
"Life goes on and to give up is a silly thing."

Since your are not here
What can I do but to take care of me.
At least I want to be happy.
Remember that the plan was to be alright?

"Hey, look what I found: sea horses."

I know I do this to forget
I let the wave hit me
And the wind is taking everything away.

PaeLLa De SáBadO y con AzafráN

Aquí a Rio Grande do Sul els peixets i "frutos do mar" no existeixen, només hi ha peix gros i lleig, salmó sobretot. Les petxines no saben què són, "sèpia" no surt ni al diccionari. Els musclos eren sense closca, de color taronja però també de color gris, ja bullits, es desfeien com goma d'esborrar. Les gambes tampoc no tenien pell, eren blanques, petites, pelades, amb una capa llefiscosa per sobre. De tot el que vaig comprar, l'únic que tenia gust era el cap de salmó que vaig fer servir per fer el caldo, els llagostins congelats (que donen un toc final espectacular)... i prou! Els calamars no tenien gaire gust. I sembla que no pugui ser, però la paella va quedar bona i va agradar molt a tothom!

True colorado

Pego emprestada esta foto do flog da Joana para comemorar o título de campeão moral do Campeonato Brasileiro conquistado ontem pelo Internacional. (Sempre a mesma história, dinheiro pode tudo.) Vergonha, corinthianos. Força sempre, colorados.

Un poema per al meu germà

Un poema de Fernando Pessoa, que va morir dimecres va fer 70 anys (des de dimecres les seves obres ja són de domini públic, si bé ja ho eren, per fruir d'alguns béns només cal una mica d'esforç), per al meu germà, que està passant per una petita crisi existencial.

Segue o teu destino / Segueix el teu destí
Rega as tuas plantas / Rega les teves plantes
Ama as tuas rosas / Estima les teves roses
O resto é a sombra / La resta és l'ombra
De árvores alheias. / D'arbres aliens.

A realidade / La realitat
Sempre é mais ou menos / Sempre és més o menys
Do que nós queremos. / Del que nosaltres volem.
Só nós somos sempre / Només nosaltres som sempre
Iguais a nós próprios. / Iguals a nosaltres mateixos.

Suave é viver só. / Suau és viure només.
Grande e nobre é sempre / Gran i noble és sempre
Viver simplesmente. / Viure senzillament.
Deixa a dor nas aras / Deixa el dolor a les ares
Como ex-voto aos deuses / Com exvot als déus.

Vê de longe a vida. / Mira de lluny la vida.
Nunca a interrogues. / Mai no la interroguis.
Ela nada pode / Ella no pot dir-te
Dizer-te. A resposta / Res. La resposta
Está além dos deuses. / És més enllà dels déus.

Mas serenamente / Però serenament
Imita o Olimpo / Imita l'Olimp
No teu coração. / En el teu cor.
Os deuses são deuses / Els déus són déus
Porque não se pensam. / Perquè no es pensen.


(Ricardo Reis, 1916)

If Tomorrow Never Comes

Apart de la Gabriela i, en la distància, la meva família, Renato Russo ha sigut un dels meus grans acompanyants durant aquests mesos. Com un amic. Aquesta és una cançó (molt coneguda) del seu CD de versions de cançons americanes. Aquests dies escolto el CD (The Stonewall Celebration Concert), i ahir un amic em va escriure dient que l'any que ve té el propòsit de fer exactament això.

Sometimes late at night
I lie awake and watch him sleeping
He's lost in peaceful dreams
So I turn out the lights and lay there in the dark

And the thought crosses my mind
If I never wake up in the morning
Would he ever doubt the way I feel
About him in my heart

If tomorrow never comes
Will he know how much I loved him
Did I try in every way to show him every day
That he's my only one

And if my time on earth were through
And he must face the world without me
Is the love I gave him in the past
Gonna be enough to last
If tomorrow never comes

'Cause I've lost loved ones in my life
Who never knew how much I loved them
Now I live with the regret
That my true feelings for them never were revealed

So I made a promise to myself
To say each day how much they mean to me
And avoid the circumstance
Where there's no second chance to tell them how I feel

So tell that someone that you love
Just what you're thinking of
If tomorrow never comes

(K. Blazy / G. Brooks)

Traduccions de Brasil 1 (Ambre gris, de Rubem Fonseca)

Com tothom sap / l’animal més intel·ligent / que existeix és el catxalot. / No va a la lluna perquè / només vol ser feliç / i (ho confesso) tampoc no té / dit gros. / Però només li cal sentir una vegada / la Novena de Beethoven, / o les obres completes de Lennon & / McCartney, / o l’Ulisses, / o els Elements de bibliologia, / perquè la seva ment computoplexa / ho emmagatzemi tot i ho reprodueixi nota per / nota, paraula per / paraula, en qualsevol moment, / durant la resta de la seva vida. "Professor Lilly, / vostè que és el més gran neurofisiologista / especialista en physeter macrocephalus, / qui és més intel·ligent: / l’home o el catxalot?" / "El catxalot, evidentment." / "Professor Lilly, / vostè que és igualment / especialista en / delphinus delphis, / qui és més intel·ligent, / l’home o el dofí?" / "Empaten. Però els astuts manierismes, / trucs i tretes del dofí / em duen a suposar / que el QI del dofí / és una mica superior. / Permeti’m que cridi", / continua el Dr. Lilly, / "la meva jove (i bonica) / assistent, la doctora / Margaret Howe, que va viure amb / un dofí anomenat Peter / durant dos anys i mig." / "La nostra vida sexual va ser un fracàs", / diu la Dra. Margaret, / "ell volia, / jo volia. / En Peter fins i tot va aprendre anglès, / però jo vaig agafar una pulmonia / al fons de la nostra fosca piscina, / i sense més ni més / vam acabar." / "Sigui com sigui", / diu el Dr. Lilly, / "la comunicació interespècies / ja és un fet."

(Ambre gris: Substància de consistència cerosa present en el tub digestiu dels catxalots i d'altres cetacis marins i emprada en perfumeria com a fixador i com a tintura.)

Postals de Brasil 1 (Gisele)

El día que me quieras i A Few Good Men

Avui estic una mica trist perquè ahir, a última hora (les 02:00!), la Gabriela i jo vam discutir. Però el cap de setmana en conjunt ha estat genial. Dissabte a la nit vam anar a un concert d'uns músics veterans, molt bons, que barrejaven clàssics del tango i de la samba tradicional. Tothom es va emocionar. I ahir vam anar amb el Pedro i el Leandro al Parc Farroupilha, que és una mena de Central Park, ple de gent els diumenges a la tarda. Vam xerrar asseguts a terra, vam prendre un suc de fruita. Després vam anar a l'estudi del pare del Pedro, que és director de cinema (abans d'arribar-hi van posar-nos una multa per saltar-nos un semàfor en vermell; ningú no el va veure). El Pedro, que és el millor amic de la Gabriela i va ser amb mi a Barcelona a l'agost, va voler aprofitar que el seu pare era a Rio per envair el seu estudi i ensenyar-nos la biblioteca i la videoteca. Vam jugar al Rummikub, vam escoltar música, vam menjar pizza i després vam veure una pel·lícula (A Few Good Men) com jo mai no havia fet, tots junts a l'habitació dels pares, escarxofats en butaques i damunt del llit, sense sabates. Va estar molt i molt bé. Va ser molt aconchegante (de "concha"), com diuen aquí.

Carta al germà

Hola germà,

Bon estatut.

La veritat és que, en aquest dia de diumenge plujós, res no em plau més que seure davant l'urdinador i escriure. La meva rutina internàutica passa pel fulleig de les primeres pàgines d'El País, La Vanguardia, Le Monde i el New York Times, ciutadà informat com sóc (i sumali la lectura de la Folha de São Paulo; quin nom aquest), i la redacció d'algun email. Tu creguis o no, ara no t'anava a escriure a tu, perquè tinc desitjosos d'informació un sens nombre d'amics que fa temps que em van escriure. Però la família és la família.

Et puc donar la nutícia bomba a tu, germà. Bé, una notícia bomba és que el sexe va bé, per això no cal que pateixis. L'altra nutícia bomba és que tinc la reserva per turnar a la pàtria el dia 20 de desembre, en un vol d'Iberia que surt de la megalòpolis paulistana. Volia cumprar un vol d'anada, però el sabi que manegava l'Amadeus em va dir que era més barat anar i tornar, per lo que això és lu qui cumprat, pagant l'exorbitada xifra de 1.000 leuros perquè és temporada alta. La turnada al Brasil és pel 20 de gener, però es pot canviar per qualsevol data de febrer o març pagant 100 leuros més. Turnaré, i és clar que turnaré, sigui per continuar xuscant, sigui per assistir al Carnaval. Tu viatjaràs? Formaràs part de la cumitiva familiar que es proposa viatjar al Rio Grande quan comenci l'any? Aquí sereu tots molt benvinguts, i després hi ha la upció de visitar l'alegre i perillosa ciutat de Rio de Janeiru, o la trista i no tan perillosa ciutat de Buenos Aires.

Em preguntaves pel meu cutidià. El meu cutidià d'ahir va ser passar de la Gabriela, agafar un bus que em va portar a la zona pija de la ciutat, cumprar un llibre, llegir el diari, dinar, revelar unes fotos, visitar un centre comercial, fer un cafè en una terraça. Vaig cumprar una revista per a homes i la vulia "llegir", però vaig ser clitxat pel Fernando i la Mirna i una amiga australiana dels dos primers, sent que la Mirna és la germana de la Milena, nòvia del cunegut i admirat Jonas, germà de la Gabriela, i que casualment eren allà. Vam prendre el cafè tots quatre i vam xerrar. Vaig tornar al cau, vaig veure l'Espanyol-Athlètic en directe, i acte seguit em vaig pusar a treballar en el meu llibre. Dues hores i mitja. No és gens habitual. Vaig quedar satisfet, em vaig preparar un sandvitx, vaig veure la tela i vaig acabar de fullejar els diaris. Encabat encara vaig llegir unes pàgines de novel.la, i em vaig adurmir.

No et pensis que tots els dies són així. Els dies que no són dissabte ni diumenge surto de casa i agafo un taxi que em duu al bar, així viguritzu l'ecunumia i menteru de coses. Esmorzu i a les 10 sóc a Internet. Però entre setmana hi vaig per treballar. Tradueixo el que tinc per traduir, pagu per les dues hores i picu (poc, 2 leuros), i dino en un bufet, un o altre segons el dia. Després hi ha dies que em trobo amb la Gabriela i anem al cine o a fer un cafè, fins que ella se'n va a classe, a les sis (recumanu El jardiner cunstant). O hi ha dies que vaig a casa seva. O hi ha dies que continuu traduint. O hi ha dies que vaig al gimnàs. O als molts edificis que aquests mesos estan ocupats per la 5a Bienal d'Arts Visuals del Mercosul.

I així s'escorren els dies. Visc immers en la cultura brasilera a través dels diaris i les novel.les i les persones que trobu als bars i restaurants. I a través de la Gabriela i la seva gran família, és clar. Però l'altre dia pensava que aquí a Rio Grande do Sul, a diferència del nord-est (Cearà i Bahia), ningú se ma acustat per amistançar-se. Sí que m'han dit bunicu i "tu d'on ets", però no m'han dit vine amb mi aquesta nit o vine amb nosaltres a la platja. Tampoc no ho necessitu perquè estic molt bé. Numés és una cunstatació.

En fi, amic i germà estimat. Això és el que et puc explicar de mument.

Sempre teu i sota teu, com diu un amic meu,

Roger

PS: I deixa-li llegir els emails a la Nèlia, per Déu, qués la teva esposa.

No ens toquis els COLLONS

Bon dia.

Escric per insultar els enanos FILLS DE PUTA que tinc al voltant i que no em deixen treballar. Agafaria les putes metralletes del seu joc d'ordinador i els mataria a tots un per un. Ja em va passar divendres passat, els fills de puta van envair el local d'Internet al matí i vaig haver de marxar, i a la tarda els tarats viciats encara hi eren. Vaig trobar un lloc alternatiu al fons d'una llibreria, només hi havia un ordinador i era de l'any de la pera, però em va servir per acabar la feina. Estan cridant com uns fills de puta, s'insulten entre ells, no tenen respecte per res ni ningú. El problema és que això, a part d'un local d'Internet, és una LAN-House, o sigui un local perquè els mocosos juguin en xarxa. La Gabriela em va dir que hi ha llocs d'aquests que no tanquen a la nit: els pares hi deixen els fills a les vuit del vespre i els tarats s'hi queden fins a les tres del matí... Ara quan surti preguntaré a les noies si els maleducats dels collons vénen aquí cada divendres. Només perquè sàpiguen que perden un client fidel.

En fi, avui havia quasi acabat la feina quan han arribat. Ara a les dotze i mitja he quedat amb la Gabriela al Mercat Central per dinar, i després anirem a la Fira del llibre, que s'inaugura avui. És una de les més grans del país, ja fa dies que estan muntant stands a vàries places i carrers, i els llibres es venen més o menys amb un 20% de descompte. Ho hauré d'aprofitar, perquè l'altre dia els cabrons em van timar 33 reals per un llibre, o sigui més de 12 euros. Preus europeus. No sé com volen incentivar la cultura.

Encara que no ho sembli perquè aquests mocosos m'estan tocant els collons, ja m'ha passat el cabreig i la tristesa pel resultat del referèndum de diumenge. El 65% dels brasilers van decidir que volien seguir comprant armes. Visc en una puta terra de cowboys. I, evidentment, el resultat més animal va ser a Rio Grande do Sul, amb un 85% de "nos" a la prohibició. Brasil només és el segon país en morts per arma de foc. Però aquí la gent es pensa que les armes dels traficants i els assassins drogats no surten de les fàbriques o botigues, que les fabriquen ells mateixos o les compren en un altre planeta. Déu meu. Els diaris més seriosos apostaven pel sí a la prohibició, llegint-los no em sento tan sol. Ara fan acudits del tipus "Ara ens haurem de preocupar dels bandits, els lladres, els violadors, els narcotraficants, els drogadictes i els homes de bé armats" o el que diu que al 190 de la policia hi haurà un contestador automàtic amb el missatge "Si vas votar no, apreta el 2, penja el telèfon, agafa el revòlver i defensa't tot sol, no ens toquis els COLLONS".

Whale watching

En fin, eis-me aqui, back to Porto Alegre.

La Gabriela està estudiant a la cuina i jo avui no penso traduir. He esmorzat al bar, he revelat les fotos del viatge, he agafat l'autobús i he vingut a casa seva, i a l'hora de dinar hem celebrat l'aniversari de la Lúcia, que avui fa 18 anys. La festa grossa, però, serà demà, amb música, alcohol i sexe :-P

Ahir vaig tornar a Porto Alegre amb un autocar bastant còmode. Ni vaig dormir ni vaig veure les dues pel·lícules. Vaig llegir Pandora al Congo. Em falten 50 pàgines. L'he llegit molt ràpid, però no m'ha agradat tant com La pell freda. Em sembla un best-seller, amb tot el que això té de bo i de dolent. I em sembla bé, perquè no existien best-sellers en català. Segurament ara llegiré l'últim llibre de la Nélida Piñón, que aquí ha rebut els dos premis més importants del país i a Espanya el Príncep d'Astúries.

Vaig arribar a Garopaba (costa sud de Santa Catarina, al nord de Rio Grande do Sul) diumenge a la nit, i a diferència d'ahir va ploure durant tot el viatge, o sigui, plovia a dos estats. Vaig baixar de l'autobús on no tocava, quan ja havia passat de llarg, però el conductor em va acompanyar fins a l'entrada de la platja on jo anava, Praia do Rosa. Han estat uns dies molt chic. L'hotel estava penjat sobre la platja, a deu minuts de la sorra, i les habitacions eren cabanes de fusta, més grans o més petites, amb sala d'estar i llar de foc, totes amb vistes al mar. I a l'hotel només erem cinc clients. Jo i dues parelles joves: una d'anglesos tibats i poc educats (deien "Good morning" en lloc de "Bom dia") i una de Curitiba (capital de Paranà, l'estat que queda al nord de Santa Catarina; després ja ve São Paulo). Després els de Curitiba van marxar i van arribar l'Eduardo i l'Adriana, una parella de São Paulo que estava de lluna de mel. D'aquests em vaig fer amic. També era molt simpàtic el personal: el cambrer André, mig gai, o potser només una mica amanerat, les dues noies de la recepció (sobretot la Mónica, una morena molt maca amb el marit a Anglaterra que passa sis mesos aquí i sis mesos allà), que em deixaven fer servir el seu ordinador, les tres biòlogues, totes acabades de llicenciar, i el Rodrigo. El Rodrigo mereix un comentari apart perquè és l'amo. En fi, els seus pares són els amos. La família va emigrar de Buenos Aires fa dotze anys i ja no tornaran, estan molt bé al Brasil. El Rodrigo prenia mate argentí en lloc de chimarrão, que és el que es pren aquí i és menys amarg, però no semblava que trobés a faltar res més.

En el meu programa de tres dies estava tot inclòs, per tant per sopar vaig demanar el plat més car de la carta, un salmó sobre un llit de puré de plàtan acompanyat d’arròs amb gambes. Abans, una sopa de pollastre i verdures; después, una crema de papaia amb licor de Cassis. L'endemà al matí el Rodrigo va decidir que sortiríem a veure les balenes franques (la nit abans havia dit que segurament no). Ja no plovia, però el mar estava molt mogut. La barca era semi-rígida, com una zòdiac, amb coberta. Quan anàvem cap a la platxa de les balenes a tota llet no passava res, la barca simplement rebotava. Però quan arribàvem prop d'una balena i havíem d'apagar el motor, allò es bellugava molt. Eren unes onades de quatre metres i nosaltres ens quedàvem on no trencaven, no podíem acostar-nos més a la platja. I les balenes eren allà, a la zona de trencament. Quan paràvem el motor i esperàvem, en lloc d'apropar-se, com moltes vegades fan, les balenes s'anaven apartant. Estaven arisques, segons el Rodrigo. Vam veure unes dues o tres mares, cadascuna amb el seu fill. Ensenyaven la cua, que és el més espectacular; però això també volia dir que agafaven impuls per allunyar-se. També vam veure un fill saltant, aquest més a prop (com el de la foto; les altres fotos, aquelles on es veuen balenes més a prop, jo, res de res). Jo estava emocionat, però encara no havia dit "Meu Deus!". Jo em pensava que estaria tota l'estona així, "Meu Deus, Meu Deus, Meu Deus", però les balenes no arribaven prou a prop. Fins que, quan ja tornàvem, altra vegada a tota llet, algú va fer un crit i el pilot va apagar el motor. Teníem una onada enorme a l'esquerra, i quan aquesta va passar, a la dreta va aparèixer, a quatre o cinc metres, una mena de planxa tota negra, enorme: una aleta pectoral. Vaig cridar "Meu Deus!" i vaig fer un bot enrere. I llavors, a deu metres, es va aixecar una cua impressionant. Així vam veure una "batida de cauda" (cua) als nostres nassos i la balena es va allunyar. “PUTA QUE PARIU!”. "Ésta se ha llevado un buen susto", va dir el Rodrigo, i no vaig voler girar-me a veure la cara que feia la biòloga controladora que teníem a bord. Però s'acabava de llicenciar, suposo que ho va passar per alt.

L'endemà vam intentar veure balenes des de la costa. No les vèiem. Vam anar cap al sud, fins a Laguna, on es va firmar el Tractat de Tordesillas, pel qual portuguesos i espanyols es repartien Sud-Amèrica, portuguesos al nord i espanyols al sud d'aquell punt. I on va néixer Anita Garibaldi. Però no vam anar-hi a aprendre història, hi vam anar a veure els dofins. Hi havia dofins a la platja, no gaire lluny dels surfistes, i dofins a la desembocadura del riu; o sigui, a una i altra banda de l’espigó. Els de la platja surfaven: anaven mar endins i, quan venia una onada, saltaven i la seguien com una fletxa per tornar-la a saltar tres o quatre vegades, fins que arribaven massa a prop de la sorra. Llavors tornaven a entrar al mar, a poc a poc, a esperar-ne una altra. Els vèiem a simple vista des de l'espigó, però també vaig fer servir binocles per veure'ls més bé. Els del riu normalment ajuden els pescadors, ho podeu veure a les fotos. Són ells els que acosten els bancs de peix a les xarxes. Però aquest dia hi havia pocs pescadors i pocs dofins, i els que hi havia no ajudaven, anaven passant amunt i avall pel mig del riu mentre nosaltres dinàvem. "Tenés mala suerte vos!", va dir el Rodrigo, perquè normalment les balenes s'acosten més a la barca i normalment hi ha més dofins a la desembocadura del riu. Però jo ja estava content. Vaig dinar amb ell i amb la parella de São Paulo, l'Eduardo i l'Adriana, mentre els anglesos dinaven apart. Després encara vam visitar el poble de Laguna i un museu ballener, i vam tornar a parar en una platja i, aquesta vegada sí, vam veure les balenes des de la sorra.

L'últim dia al matí encara vaig tornar a veure les balenes, perquè vaig acompanyar les biòlogues al seu punt d'observació. (Aquesta vegada sense binocles no es veia res.) I el penúltim dia vaig sopar amb la parella paulista. Jo vaig rebutjar quatre o cinc vegades, perquè ells "estaven de lluna de mel" i "no podia ser", però l'Eduardo i l'Adriana van insistir cinc o sis. Va ser el millor sopar, tot i que els altres també van estar bé (jo amb una revista o un diari m'espavilo). Vam parlar de Brasil i de Barcelona, d'ells, de la Gabriela; però m'ho vaig passar bé per com eren ells, no pel que parlàvem. L'Eduardo s'assemblava al meu germà Ramon. L'últim dia ens vam acomiadar a l'hora d'esmorzar: ells se n'anaven a fer una passejada a cavall i jo me n'anava amb les biòlogues i després agafava l'autocar cap a Porto Alegre. Però segur que ens tornarem a veure, perquè em van convidar a São Paulo i el millor amic de la Gabriela també hi va a viure ara al gener.

(Les fotos són del Rodrigo Litman, de la Pousada Vida, Sol e Mar.)

(Aquest post està dedicat a la Gema Hernández.)

"Venimos a adorá a he-hu!"

M’he trobat, a la porta B46 de l’aeroport de Frankfurt (la meva), un grup enorme de joves tocant guitarres i cantant. He pensat que eren brasilers que havien estat de farra per Europa, però de seguida he vist que eren xilens. He anat al lavabo a rentar-me una mica i canviar-me la samarreta. Quan he tornat, cantaven “Al·leluia!, Al·leluia!” i una cosa que a mi m’ha semblat que deia “El señor es como el Che”, però podia ser “El señor es cheveré” o vés a saber. No vénen de cap macrofarra. O vénen d’una gran macrofarra cristiana (sense sexe i sense drogues, no sé si beuen gaire alcohol): de la trobada amb el Papa que hi ha hagut a Colònia, de la qual m’he assabentat a l’avió llegint La Vanguardia. Sempre “segons els organitzadors”, hi han assistit un milió de joves. Estan una mica sonats. Per això del sexe, vull dir. Però segur que es fan palles els uns als altres. No poden ser tan diferents dels adolescents irlandesos depravats, de la mateixa edat, que vaig conèixer a Dublín quan jo encara era un sant. O potser follen, ignorant els sermons d’aquest Papa tan intel·ligent i tan poc modern. No vocalitzen bé, els xilens, ara canten: “Venimos a adorá a he-hu!”. He-hu? Doncs abans es devien referir al Che. Ja són tots dins l’avió. Hi ha molt pocs brasilers i molt pocs majors de 18 anys. Queden quatre gats a la sala d’espera. Som-hi Roger. 14 hores d’“Al·leluia!, Al·leluia!”. O seran ben educats i ens deixaran dormir?