Un poema de Fernando Pessoa, que va morir dimecres va fer 70 anys (des de dimecres les seves obres ja són de domini públic, si bé ja ho eren, per fruir d'alguns béns només cal una mica d'esforç), per al meu germà, que està passant per una petita crisi existencial.
Segue o teu destino / Segueix el teu destí
Rega as tuas plantas / Rega les teves plantes
Ama as tuas rosas / Estima les teves roses
O resto é a sombra / La resta és l'ombra
De árvores alheias. / D'arbres aliens.
A realidade / La realitat
Sempre é mais ou menos / Sempre és més o menys
Do que nós queremos. / Del que nosaltres volem.
Só nós somos sempre / Només nosaltres som sempre
Iguais a nós próprios. / Iguals a nosaltres mateixos.
Suave é viver só. / Suau és viure només.
Grande e nobre é sempre / Gran i noble és sempre
Viver simplesmente. / Viure senzillament.
Deixa a dor nas aras / Deixa el dolor a les ares
Como ex-voto aos deuses / Com exvot als déus.
Vê de longe a vida. / Mira de lluny la vida.
Nunca a interrogues. / Mai no la interroguis.
Ela nada pode / Ella no pot dir-te
Dizer-te. A resposta / Res. La resposta
Está além dos deuses. / És més enllà dels déus.
Mas serenamente / Però serenament
Imita o Olimpo / Imita l'Olimp
No teu coração. / En el teu cor.
Os deuses são deuses / Els déus són déus
Porque não se pensam. / Perquè no es pensen.
(Ricardo Reis, 1916)
No comments:
Post a Comment