Wednesday, June 28, 2006

Suïcides

Una noia es va suïcidar al centre comercial Praia de Belas. Es va llançar del primer pis. Va entrar en coma i va morir poc després. Sembla ser que era una noia de classe mitja i que havia tingut algun desengany amorós. Aquestes notícies es tapen. A Barcelona també: hi ha gent que es llança al metro i la notícia no surt mai enlloc (per megafonia s'anuncia una "incidència tècnica"). A Porto Alegre no hi ha metro. Però hi ha centres comercials de tipus americà, amb grans espais centrals, escales mecàniques altíssimes, molta llum entrant per les claraboies, terres encerats. De tant en tant, algú cau del cel i s'esberla el cap, i un exèrcit d'empleats corre a netejar el desastre. Ha passat altres vegades i a altres shopping de la ciutat. I no es pot evitar, és clar. Ara al primer pis del Praia de Belas, a un metre i mig de la barana, hi han col·locat una ridícula cinta de plàstic de quatre dits d'ample. I de seguida la treuran. No es pot evitar. Però si aquestes persones ho fan així és perquè fins i tot suïcidar-se és difícil. Mai no hauria imaginat que aquest darrer moment hagués de resultar tan complicat i constrenyedor.

Monday, June 26, 2006

Emigrants

1. Ahir vaig veure un dels reportatges més bonics que recordo (estic traduint del portuguès, i em costa traduir la paraula “lindo”, que es fa servir molt; per això aquesta abundància de “bonics”). Era a TVE Internacional. Una escriptora presentava el seu poblet, a Galícia, i parlava de la seva infància, del seu pare mariner, de la seva mare... Tan bonic com el que es deia era com es deia, la veu d'aquella dona, ella mateixa narradora del reportatge: una veu suau i melancònica, parlant un castellà perfecte, amb algunes paraules en galaicoportuguès (“peixes”). L'escriptora, al final del reportatge, deia que hauria volgut ser marinera com el seu pare, i que "escriure és com navegar": un ofici ple de llibertat, soledat i sacrificis. La Gabriela m'està convertint en una persona més social, però jo no voldria apartar-me gaire d'aquest espai on la creació és possible.

2. Ahir anava pel carrer pensant: “És possible que ningú cregui que els millors gols d'aquest Mundial han estat el segon d'Argentina contra Sèrbia i el del Maxi Rodríguez contra Mèxic?". M'he quedat més tranquil (i satisfet) quan avui, al diari Zero Hora, he llegit un text de Falcão, ex-jugador de la selecció brasilera i comentarista esportiu, opinant el mateix i descrivint tots dos gols. També al diari Zero Hora, he llegit el text d'un argentí o argentina que viu aquí, a Rio Grande do Sul, amb 10 motius per anar a favor d'Argentina (torcer pela Argentina). Un d'ells m'ha agradat molt perquè era molt senzill, quasi de nen petit: “Perquè als brasilers els encanta Buenos Aires i sempre són ben tractats quan ens vénen a visitar”. A la mateixa pàgina hi ha vàries cartes de persones que critiquen l'edició de dissabte del diari, tota contra Argentina (a la portada hi havia la cara pintada d'un aficionat mexicà i a dins llistes de motius per anar contra Argentina). Estic d'acord amb el que diu una noia en una de les cartes: aquesta mena de comentaris es poden acceptar quan se senten al carrer, o en una conversa de bar, però no haurien de ser transmesos per mitjans de comunicació que es diuen seriosos.

(Parlant estrictament de futbol: Els brasilers no volen ni sentir a parlar d'una hipotètica final contra Argentina. Els fa por, quan, tenint em compte l'alt grau de confiança i fins i tot l'arrogància amb què manifesten que guanyaran el sisè Mundial, així com el grau de rivalitat entre ambdós països, és la final que haurien de desitjar.)

3. Ara recordo una altra cosa bonica i trista, una frase que també vaig sentir a TVE Internacional. En un programa sobre emigrants (ara m'ha passat pel cap: en lloc de parlar d'immigració, si parléssim tots d'emigrants tindríem molt de guanyat) sortien uns uruguaians que viuen a Vilanova i la Geltrú. Un d'ells explicava que una vegada es va trobar, al port de Montevideu, un home que havia nascut a Granada. Ell li va preguntar:
−I per què no tornes a Espanya?
I l'uruguaià que havia nascut a Granada va respondre:
−Perquè no vull que els meus fills siguin fills d'emigrants.

Friday, June 23, 2006

"Ara és el moment de Catalunya"

La meva cosina Anna m'escriu per dir-me que li ha fet il·lusió llegir una carta meva a La Vanguardia aquest matí. Ja no recordo què deia, si no la reproduiria aquí. Era sobre els polítics mediocres. Ja m'hauria d'haver imaginat alguna cosa quan, aquest matí, en obrir el correu, m'he trobat els següents e-mails indesitjats:


Escolta'm xato. No tantes cartetes ni tanta martingala. El que has de procurar a partir d'ara és centrar-te i adonar-te que estaves equivocat. Que sóc jo a qui has de votar. Que sóc el més guapo. El que porta més laca. Fes-me cas, noi. Ja veuràs com d'una etzagaiada et començo a caure bé. Perquè sóc el millor, i el temps ho demostrarà. Ja veuràs com quan em valoris el cor se t'omplirà de xerinola. Perquè ara és el moment del seny. Ara és el moment de Catalunya. El moment d'oblidar-nos dels nostres enemics i de sentir-nos colpits per la nostra senyera. Apa noi, creu-me, jo no t'enganyo.

A. Mas


Escolta'm Doger. Sè que sòn uns moments difícils peda tú. Jo et demano deflexiò. Pedquè fduit de la deflexiò veudàs que t'havies equivocat. I jo ho compendè. I jo t'obdidè les podtes. I veudàs que sòm la millor altednativa peda tidà el país endavant. T'espedadem i amb tú guanyadem!

JLLC Rovira


Rogeeeeeer, sóc jooooooooo en Xuaaaaaaaaaan. Escoltaaam. Amb nosaaaltres sí que et sentiraas bé. Perquè nosaltres no xuguem bruuut. Amb nosaltraaas tot tornaràaa a tenir el gust d'abaaaans.

J. Saura


Espero no rebre cap més e-mail d'aquest tipus i prometo no tornar a dedicar cap més post a la política catalana.

Wednesday, June 21, 2006

Germans que en la platja plorant espereu

Uns comentaris del meu germà Ramon, que expressen el que jo sento i anuncien el naixement d'un poeta:

"Mal dia avui per als socialistes maragallencs. Avui, dolgut i compungit, s'ha despedit del càrrec i ha demanat disculpes a qui podia haver decepcionat amb la seva renúncia. Trist estic. No votaré al Monti. Ni al Zapa. Que les den.

(...)

D'altra banda, les primeres notes han anat bé i et diré que m'han trucat del Departament de Joventut de la Generalitat perquè he sigut guanyador d'un concurs de poesia curta, tipus haiku a la catalana, i que diumenge a la plaça de la Catedral fan l'entrega de premis, a la que evidentment no aniré perquè haig de començar a fer créixer el mite.

(...)

L'estil ja el saps, el meu, propi i personal. Incisiu i directe. Impactant i reflexiu. De paraula fàcil, no d'atzucac o colibrí. I al mateix temps bell, però no bell com la bellesa cursi d'una posta de sol, sinó com l'avi al balancí, mirant per la finestra mentre el seu nét juga a terra a l'alfombra. Senzill, però no simple. Senzill però no mediocre.

(...)

És una llàstima que aquest sistema polític només admeti els mediocres. Als genis no els volen. Que se la pelin ells solets, a partir d'ara."

Monday, June 12, 2006

Fragments

1. Per començar, no puc deixar de citar el meu germà Oriol: "Si tutto va bene, avanti con il pene, ma si la forza mingua, avanti con la lingua". (L'Oriol està una mica trastocat perquè treballa amb publicistes, però escriu e-mails divertits.)

2. He llegit per sobre les entrevistes al Zapatero i al Duran (són ganes). El Duran diu que l'apretada de mans entre el Mas (en Mas) i el Zapatero no va ser culpa del Zapatero (és molt fi, el Duran, s'ha de llegir entre línies). Me l'haig de creure? Per si de cas, vade retro, ZP.

3. L'Oriol coneix poc el Tom Jobim però sap que és un músic (era). La meva mare es pensava que era l'home a qui havia de confirmar els bitllets a l'aeroport de Rio (Aeroporto Galeano-Antonio Carlos Jobim).

4. He llegit que estrenaran a Espanya un documental sobre el seu company Vinicius de Moraes. No us el recomano, els crítics d'aquí el van destruir.

5. Un dels meus germans (més val que no digui quin) considera que "no hi ha dona que no tinguis ganes d'enviar sovint a cagar". (Això em va fer pensar.) Ruc, un dia vaig traduir el seu e-mail (que en conjunt era divertit) a la Gabriela. No ho faré mai més. N'hi havia un altre que també li volia traduir, no sé si del mateix o de l'altre, però ho vaig deixar estar perquè al final l'energumen deia que es volia f#%69! la seva cosina Lúcia. (Òstia puta quins germans.)

7. Sobre l'amor (avui és el dia dels enamorats al Brasil). Tothom sap, en el fons, fins a quin punt ha de lluitar i fins a quin no.

8. Sobre els publicistes (l'Oriol va tornar del festival de publicitat de San Sebastián indignat). Els publicistes només fan que xupar-se la polla. Per això es pensen que són els reis. No saben que se la xupen entre ells i que ningú no els fa ni cas. No us ajunteu amb publicistes, i encara menys amb creatius. Fugiu especialment dels creatius.

9. Sobre el Mundial (que aquí és "la Copa"). M'he proposat veure els partits d'Argentina, Brasil i Espanya i prou. Visca Espanya, que eliminarà el meu país d'acollida als quarts de final. Però visca, sobretot, visca, visca... VISCA L'ARGENTINA ÒSTIA! VISCA EL SEU CRACK FALLAPENALTIS, EL TOPO GIGIO RIQUELME I TOTA LA SEVA TRIBU: CRESPO, CARLITOS, SAVIOLA, SORÍN... CELEBRAREM LA VICTÒRIA A L'OBELISC.

Friday, June 09, 2006

Montevideo 2

How I wish she were here! She would have loved this Parque Rodó (although she may know it already). There's this beautiful patio andaluz, with its big, circular tile bench and fountain in the middle. There I found a guy intending to wash himself. “Digan lo que digan yo me voy a bañar aquí,” he said. I asked him if he had a towel. He pointed towards the bench: “Toalla no, pero tengo unos trapos ahí que es lo más que me puedo permitir.” His dog jumped into the water and he asked him out. She would have loved the patio and the park, although the one we went to in Buenos Aires was bigger and cleaner and more charming.

Però Buenos Aires no té una platja com aquesta que ara veig: bonica i elegant i força bruta, amb aquesta plaça penjada en un extrem, per veure el mar (que és un riu; però per a mi els rius grans són com el mar: són mar), i aquest edifici antic i enorme a la meva esquena, un edifici que segurament va ser un hotel luxós (en els bons temps) i ara és la seu del Mercosur (una seu molt apropiada, melancòlica, del que podria ser però no és). M'agradaria tenir una càmera per fotografiar tota la platja i fer un muntatge. Sortirien l'edifici antic, l'herba i els arbres de la banda del parc que baixa suaument fins a la platja, les amples escales de granit vermell (deu!) que duen a la sorra; veuríeu la platja, que té forma de petxina; la sorra blanca i la sorra negra (ara la marea és baixa); les noies que van soles a passejar el gos (i els gossos que van sols a la platja); les bosses i les ampolles de plàstic escampades al llarg de la línia on l'aigua ha arribat; les gavines... I les cases de colors de la vora, a la dreta del parc, creuant l'avinguda: cases de menjars amb taules a la vorera i terrasses al primer pis, una HELADERÍA (així, amb lletres grans i blaves), un petit parc d'atraccions. Gairebé tot tancat, esperant l'estiu.

Volia anar fins a la platja de Pocitos, però no hi arribava mai. Llavors he vist un monument a les víctimes de l'holocaust i he parat. He caminat entre els raïls d'una via de tren que, per sobre l'herba, duia recte fins a un arbre i fins al mar. I he tornat enrere. Des de Punta Torretas, el perfil de Montevideu és tan bonic com el de Nova York. La diferència és que aquí, en lloc de l'amplada limitada de l'East River, tenen la immensitat del Río de la Plata. I un cel més alt, perquè els edificis són més baixos. L'edifici més fàcil d'identificar és el “pastís de nuvis”, el Palacio Salvo, que si encara no ho és hauria de ser el símbol de la ciutat (amb permís dels moderns, fidels de l'art quasi religiós de Torres García: un altre símbol): és bonic de prop (vist des de sota, des de la plaça de la Independencia) i de lluny, de dia i de nit (quan, en els pisos més alts i d'arquitectura més fantàstica, algunes cambres s'il·luminen misteriosament...).

Monday, June 05, 2006

Montevideo

Sóc a Montevideu! Tradueixo el que he escrit a la Gabriela, que és el que he fet/vist fins ara.

Acabo d'enviar a l'Estel, la noia de producció de P.A.U. Education, els documents que havia de traduir avui. Ha estat bé, els he fet tranquil·lament, amb cafès entremig. Però no he tingut temps de veure res. Només les places Independencia i Constitución, i el carrer Sarandí, per a vianants, que les uneix; i, una mica, l'avinguda 18 de Julio. De lluny, he vist el mar, o el riu (de la Plata), però no m'hi acostaré fins demà. Ah!, i he dinat en un bar molt "charmoso", de només quatre o cinc taules, un lloc on fan menjars i venen mobles antics, just davant del museu Torres García, el més important d'aquí.

El que m'ha deixat molt impressionat ha estat el quarto de l'hotel. Antic. Sabeu el lavabo del pis de la Pedrera? El meu és igual, amb una banyera independent, de peu; el sostre, molt alt, enguixat, blanc; rajoletes a terra; accessoris com a la Pedrera. El terra de l'habitació és de parquet bastant fosc, la capçalera del llit i les tauletes de nit de fusta encara més fosca (les tauletes, amb vidre a sobre). I hi ha una butaca d'aquelles de pell amb botons. Sostre molt alt, finestra amb finestrons blancs. I un gran armari de fusta d'aquells amb mirall al mig i calaixeres a baix. No m'agraden les coses antigues, però aquest ambient m'ha agradat molt. Potser em recorda alguna habitació de casa la meva àvia a Sant Sadurní, tot i que ahir vaig pensar més en el meu pediatra, que tenia el consultori i vivia en un pis antic de la Travessera de Gràcia.

He vist poques coses, però em continua semblant que aquesta ciutat m'agradarà...

El que vaig pensar només arribar, anant amb taxi al centre a la una i mitja de la nit, és que aquí la gent viu millor que al Brasil, perquè vaig veure cases de gent rica amb tanques baixes, i porteries i primers pisos sense reixes.

He comprat un diari d'aquí que no m'ha agradat (el del kiosc m'ha enganyat), i després el Clarín, de Buenos Aires, però només he tingut temps de llegir els esports.

Thursday, June 01, 2006

Instant patriòtic


© Ramon Cardús

Ara que sóc lluny de casa,
ara el cor se m'embala.
Dolça muntanya sagrada,
com m'excites, Montserrat.

(O bé:

Donau consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai los cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
tornau a Déu los cors que l'han deixat.

Puta que pariu, Verdaguer!)