Emigrants

1. Ahir vaig veure un dels reportatges més bonics que recordo (estic traduint del portuguès, i em costa traduir la paraula “lindo”, que es fa servir molt; per això aquesta abundància de “bonics”). Era a TVE Internacional. Una escriptora presentava el seu poblet, a Galícia, i parlava de la seva infància, del seu pare mariner, de la seva mare... Tan bonic com el que es deia era com es deia, la veu d'aquella dona, ella mateixa narradora del reportatge: una veu suau i melancònica, parlant un castellà perfecte, amb algunes paraules en galaicoportuguès (“peixes”). L'escriptora, al final del reportatge, deia que hauria volgut ser marinera com el seu pare, i que "escriure és com navegar": un ofici ple de llibertat, soledat i sacrificis. La Gabriela m'està convertint en una persona més social, però jo no voldria apartar-me gaire d'aquest espai on la creació és possible.

2. Ahir anava pel carrer pensant: “És possible que ningú cregui que els millors gols d'aquest Mundial han estat el segon d'Argentina contra Sèrbia i el del Maxi Rodríguez contra Mèxic?". M'he quedat més tranquil (i satisfet) quan avui, al diari Zero Hora, he llegit un text de Falcão, ex-jugador de la selecció brasilera i comentarista esportiu, opinant el mateix i descrivint tots dos gols. També al diari Zero Hora, he llegit el text d'un argentí o argentina que viu aquí, a Rio Grande do Sul, amb 10 motius per anar a favor d'Argentina (torcer pela Argentina). Un d'ells m'ha agradat molt perquè era molt senzill, quasi de nen petit: “Perquè als brasilers els encanta Buenos Aires i sempre són ben tractats quan ens vénen a visitar”. A la mateixa pàgina hi ha vàries cartes de persones que critiquen l'edició de dissabte del diari, tota contra Argentina (a la portada hi havia la cara pintada d'un aficionat mexicà i a dins llistes de motius per anar contra Argentina). Estic d'acord amb el que diu una noia en una de les cartes: aquesta mena de comentaris es poden acceptar quan se senten al carrer, o en una conversa de bar, però no haurien de ser transmesos per mitjans de comunicació que es diuen seriosos.

(Parlant estrictament de futbol: Els brasilers no volen ni sentir a parlar d'una hipotètica final contra Argentina. Els fa por, quan, tenint em compte l'alt grau de confiança i fins i tot l'arrogància amb què manifesten que guanyaran el sisè Mundial, així com el grau de rivalitat entre ambdós països, és la final que haurien de desitjar.)

3. Ara recordo una altra cosa bonica i trista, una frase que també vaig sentir a TVE Internacional. En un programa sobre emigrants (ara m'ha passat pel cap: en lloc de parlar d'immigració, si parléssim tots d'emigrants tindríem molt de guanyat) sortien uns uruguaians que viuen a Vilanova i la Geltrú. Un d'ells explicava que una vegada es va trobar, al port de Montevideu, un home que havia nascut a Granada. Ell li va preguntar:
−I per què no tornes a Espanya?
I l'uruguaià que havia nascut a Granada va respondre:
−Perquè no vull que els meus fills siguin fills d'emigrants.