Reasons Why I Love Salvador de Bahia

Fa temps un amic em va demanar que fes love lists en lloc de hate lists. Here goes one. (Esse amigo também me pediu para levar o Alegre para o Roger em vez de levar o Roger para o Alegre. Bom, parece que o Roger está mais alegre quando está no exterior.) (Rubem Braga: "Como sempre, no fundo do velho coração cigano, sinto aquela estranha, indefinível, amarga volúpia de partir".)

- A Rose.
- O Ronaldo.
- A amizade, a generosidade, a bondade, a transparência, tantas coisas desses dois aí.
- Os beijos apaixonados. (Els petons "de pel·lícula" són "piquitos" al costat dels que he vist aquests dies; no només a les desfilades i concerts, també al carrer o a l'autobús. "Pois é", diu la Rose, "bahiano beija apaixonadamente"; però no m'ho ha demostrat.)
- As criancinhas pretas.
- O Largo de Santana, no Rio Vermelho, com sua igrejinha branca. Uma das pracinhas mais animadas da cidade, na beira da praia da Paciência, onde o pai do Ronaldo tinha um barco.
- A saída do sol vista desde a praia da Pituba depois de uma noite de folia.
- A naturalidade com que os pretos tratam os brancos. Ao contrário do que acontece em New York, aqui os brothers não olham com ressentimento ninguém.
- Os paralelepípedos das ruas do centro histórico.
- O Museu Udo Knoff.
- A fachada da Igreja de Nossa Senhora do Rosário dos Pretos.
- A fachada da Igreja da Ordem Terceira de São Francisco.
- O novo local para shows e atividades culturais criado por Carlinhos Brown no antigo Mercado do Ouro, na Cidade Baixa.
- Os bares com mesas na calçada.
- O grupo de japoneses que cada ano assiste ao Carnaval para fazer uma batucada (timbalada) tipo Olodum.
- Os colares de múltiplas cores.
- L'argentí propietari del cybercafè del Minas Center (Pituba), que es passa el dia llegint el Marca i altres diaris per saber què fan els argentins que juguen als equips de futbol d'Espanya.
- O balançar dos barcos velhos e gastos na praia da Paciência, em dia de chuva.
- Jorge Amado, é claro.
- O Triste fim de Policarpo Quaresma (Lima Barreto), A hora da estrela (Clarice Lispector), o Dicionário de Baianês, Cacau (Jorge Amado), O menino no espelho (Fernando Sabino), Salvador Negroamor e mais cinco livros que eu ganhei da Rose, o Ronaldo e a Rosa.
- O telhado da casa do Ronaldo, onde ele se deita a ver as estrelas.
- O Cruzeiro do Sul (que o Ronaldo me ensinou a identificar).
- As frases (aforismos) que a Rose escreve nos cartões que dá ao Ronaldo. (Ela dignifica esse gênero ruim.)
- Quando um grandalhão preto quis avançar no meio da folia entre a Rose e eu, eu me afastei para deixar ele passar, o cara falou "Não tenha medo, não vou lhe fazer nada!", e a Rose imediatamente corrigiu seu preconceito racial: "Ele não tem medo, não!".
- Os cabelos da Rose :oP
- E tantas outras coisas.

Tinc un germà anticulé (hehe)

oh brother where are you

sí, ja sé que ara mateix encara et deus estar recuperant de la juerga del carnaval, del desmadre, el bailoteo, les mulates, els culs dansaires i el carnaval més gran del món!!!!! que has viscut moments de gran joia i disbauxa i que tot te la pela, però jo t'escric igualment per dir-te que aquí, tot i que menys, també hem tingut moments d'alegria i joia recentment gràcies als nostres estimats equips de futbol. Com tu vas demanar, t'escric per posar-te al corrent de les últimes gestes de l'espanyol i la penya...
però primer lo primer: el barça s'enfonsa!!!!!!!!!
sí estimat germà, sembla mentida però és cert, el barça se'n va a pique a la mateixa velocitat que el titanic a la teva estimada i sobrevalorada peli.
primer va caure en el partit d'anada de la copa del rei contra el saragossa al camp nou, després contra el recre va empatar, aquest finde va caure contra el valència i ahir, ai ahir, m'emociono només de recordar-ho, va caure també al camp nou contra el liverpool en el partit d'anada de la champions. La cosa es complica... i en les pròximes dues setmanes es juguen la copa del rei (partit de tornada contra el saragossa), la champions (partit de tornada) i la dignitat i el futur a la lliga contra el madrid (i pel camí aquest finde ens poden fer un favor als pericos si guanyen al bilbao perquè no ens apreti per darrera). A més en les tres últimes jornades han desaprofitat dues oportunitats per allunyar-se en solitari com a líders de la lliga (el madrid i el sevilla no paren de punxar) i al perdre ara resulta que estan empatats amb el sevilla i tenen el madrid i el valència allà mateix!!!!!! la cosa està que trina i els culés es posen nerviosos i per si fos poc el tonto de l'etoó es va rebotar amb el rijkard i el ronaldinho perquè vol jugar i el rijkard només el deixa jugar ratets des que va tornar de la lesió... total que el barça s'enfons i ja sembla el madrid!!!!!
ah per cert, i ahir a més de la derrota davant del liverpool el barça de basket va perdre amb el panathinaikos. It was a sad sad day yesterday...

O meu peito é do contra

(...) La primera nit va ser una mica agobiant, perquè vam estar molta estona esperant uns amics de la Rose i el Ronaldo que no apareixien, i perquè la música era bastant desastre, axé, una música de Carnaval molt hortera que és la que agrada més a la majoria (l'equivalent a una música de festa major). Això era al circuit de la platja. Hi ha tres circuits, el de la platja i dos al centre històric. Al centre històric, ahir, va ser molt diferent. És un Carnaval més autèntic, més tradicional i amb gent de totes les edats. I la música que predomina és la samba, amb això està tot dit. Vaig estar "sambando" sense parar tres o quatre hores, i anàvem movent-nos d'una plaça a una altra quan els concerts s'acabaven. Els nens petits són els que ballen millor, jo els hi mirava els peus i els intentava imitar. I també hi havia parelles de gent gran, els homes vestits de blanc i amb barrets panamà. I ties molt espectaculars, és clar. A elles també les intentava imitar. I gent que no ballava, només es morrejava. La primera nit, abans de sortir, vaig estar a casa de la Rose, vaig conèixer les seves germanes. (...) Em van regalar un munt de llibres (el Ronaldo treballa en una llibreria) i un collar amb centenes de pedretes molt petites i de tots colors que representen tots els orixàs, els déus del candomblé. I avui tornarem al circuit de la platja perquè passen els "trios elétricos" (camions) del Gilberto Gil, el Carlinhos Brown, la Daniela Mercury i altres. Nosaltres som "pipoca" (palomitas): no paguem, veiem els camions passar des de les bandes, amb la gent del poble, el "povão". Els qui paguen porten uns petos de colors i acompanyen els trios, ballant al darrere i al davant dels camions, dins unes cordes aguantades per "cordeiros", gent que vol seguir els trios però no pot pagar. I els qui paguen més (entre els quals hi ha els famosos) ho veuen tot des dels "camarotes", uns palcos que hi ha tot al llarg del circuit. Tot això de les cordes i aquesta exclusió dels pobres és molt criticat a Rio, on als "blocos" o grups que desfilen pel carrer s'hi pot apuntar tothom (al Sambódromo no: s'ha de pagar, i molt). Ser pipoca està molt bé. I al centre històric tots els concerts són gratuïts, i és on m'ho he passat més bé. Hi ha més opcions, gent més diversa. No ets a la vora del mar, però estàs envoltat dels colors i les esglesies de la meravellosa Bahia barroca.

A continuació, una samba del "carioquíssima" Aldir Blanc. Me la va enviar la Isabel, que també és carioquíssima, i li vaig prometre que la posaria al blog perquè els meus amics sabessin que el Carnaval de Rio també és popular, no consisteix només en les desfilades de les escoles de samba del Sambódromo.

Não põe corda no meu bloco nem vem com teu carro chefe

Não dá ordem ao pessoal

Não traz lema nem divisa que a gente não precisa

Que organizem nosso carnaval
Não sou candidato a nada, meu negócio é batucada

Mas meu coração não se conforma

O meu peito é do contra e por isso mete bronca

Nesse samba plataforma

Por um bloco que derrube esse coreto

Por passistas à vontade, que não dancem o minueto

Por um bloco sem bandeira ou fingimento

Que balance e abagunce o desfile e o julgamento

Por um bloco que aumente o movimento

Que sacuda e arrebente o cordão de isolamento

Salvador capital da folia

Desenrole as palavras como se fossem veste sobre a pele e escreva suas frases como se alisasse um rosto (assim como nesta hora fazem os negros melhor do que os brancos). Saiba traduzir o silêncio na face angustiada de quem está dentro ou fora das cordas. Escute o sussurro das mãos ébrias de luz, cor e afagos; não apenas a voz, mas também o sotaque rascante do asfalto. Fale a língua do chão. Percorra praças, avenidas, ruas, mas também vielas, camarotes. Apare o suor do folião pipoca e o dos que saracoteiam, à força de uísque, vinho e espumantes. Tenha olhos para ver o que sonha o som, o gemido das guitarras, mas também os seus gritos, a luta ancestral dos tambores. Liberte-se da mornança displicente. Descomplique-se. Na ponta dos dedos, nas teclas, no "mouse", onde olhos são acentos, digite almas, gestos, alegrias, dores. Seque a veia das drogas, extraia seiva dos murmúrios. Desenrole com os sentidos o turbante dos Filhos de Ghandy, o brilho das contas de seus colares, desvende a trama da trança rastafari. Leve para o texto esta verdade: gestos pensados, maciez e doçuras proclamam Salvador capital da folia e da paz nos corações aflitos.

(Este texto foi escrito pelo editor-chefe do jornal A Tarde, Florisvaldo Mattos, para servir de guia dos repórteres na cobertura do Carnaval.)

Traduccions de Brasil 15 (A Via Láctea, de R. Russo)

Per la Mercè i la seva germana (força sempre)

Cuando todo está perdido
Siempre existe un camino
Cuando todo está perdido
Siempre existe una luz
Pero no, no me digas eso
Hoy la tristeza no es pasajera
Hoy tuve fiebre la tarde entera
Y cuando llegue la noche
Cada estrella parecerá una lágrima
Querría ser como los otros
Y reír de las desgracias de la vida
O fingir estar siempre bien
Ver la levedad de las cosas con humor
Pero no, no me digas eso
Es sólo hoy... y todo pasará
Sólo déjame aquí quieto
Eso pasará...
Mañana será otro día, tal vez...
Yo no sé por qué me siento así
Hay de repente un ángel triste cerca de mí
Y esa fiebre que no pasa
Y mi sonrisa sin gracia
No me prestes atención
Pero gracias por pensar en mí
Cuando todo está perdido
Siempre existe un camino
Cuando todo está perdido
Yo me siento tan solito
Cuando todo está perdido
Ya no quiero ser quien soy
Pero no, no me digas eso
No me prestes atención
Y gracias por pensar en mí

A praia mais linda (Ponta do Arpoador, Ipanema, Rio)

© NYT

Traduccions de Brasil 14 (Cordilheira, de Rubem Braga)

Desde agosto no caía una gota de lluvia en Santiago. Menos mal que el agua de los grifos -oh, lector carioca, mi prójimo, mi hermano- es abundante y limpia, y mana a voluntad para que por la tarde todo honesto ciudadano pueda regar sus plantas. Sólo en Inglaterra hay campos de hierba como los de Chile, tan verdes, tan suaves, tan perfectos y bonitos; el chileno trata el césped como si fuera una flor.
Una tarde ociosa de sábado andé paseando por el parque Balmaceda, lleno de árboles, niños, flores y enamorados. No está prohibido, felizmente, pisar el césped. Está prohibido coger flores y jugar a pelota, pero eso representa más una opinión de las placas del Ayuntamiento que una realidad humana. Aquí y allí tres chicos juegan a pelota y una chica coge flores sin que el guardia, por ese motivo, pierda su buen humor. También fumé un par de veces en el autobús, ignorando el aviso, y nadie me llamó la atención; Chile, gracias a Dios, es un buen país latino.
Pero hablábamos de la lluvia; llovió. Llovió por la tarde y la noche entera, y el día amaneció nublado. Después el cielo se fue limpiando -y hace tres días, mientras la luna crece, que está azul, espléndido, sin una nube. Así llegó el frío, todavía moderado, sin bajar de los 7 grados. Pero, con la lluvia, el aire se hizo más fino y la alta cima de la Cordillera se cubrió de nieve.
Es difícil explicar este lado del paisaje, este alto horizonte, esta inmensa muralla azul tocada de nieve que brilla al sol. Cuando el sol va muriendo por el otro lado del horizonte, la Cordillera empieza a cambiar de color -la montaña se vuelve violeta, la nieve a veces tiene reflejos purpúreos o rosáceos, el azul del cielo se va haciendo más grave en el crepúsculo alto y solemne.
Santiago no tiene mar; pero tiene, al este, esa presencia de abismo y de infinito, ese paisaje de extraña fuerza, pureza y paz -de una oceánica belleza.

Santiago, abril, 1955

A two-line poem

Everybody sometimes wants to be
Somebody other than he or she.