Montevideo 2

How I wish she were here! She would have loved this Parque Rodó (although she may know it already). There's this beautiful patio andaluz, with its big, circular tile bench and fountain in the middle. There I found a guy intending to wash himself. “Digan lo que digan yo me voy a bañar aquí,” he said. I asked him if he had a towel. He pointed towards the bench: “Toalla no, pero tengo unos trapos ahí que es lo más que me puedo permitir.” His dog jumped into the water and he asked him out. She would have loved the patio and the park, although the one we went to in Buenos Aires was bigger and cleaner and more charming.

Però Buenos Aires no té una platja com aquesta que ara veig: bonica i elegant i força bruta, amb aquesta plaça penjada en un extrem, per veure el mar (que és un riu; però per a mi els rius grans són com el mar: són mar), i aquest edifici antic i enorme a la meva esquena, un edifici que segurament va ser un hotel luxós (en els bons temps) i ara és la seu del Mercosur (una seu molt apropiada, melancòlica, del que podria ser però no és). M'agradaria tenir una càmera per fotografiar tota la platja i fer un muntatge. Sortirien l'edifici antic, l'herba i els arbres de la banda del parc que baixa suaument fins a la platja, les amples escales de granit vermell (deu!) que duen a la sorra; veuríeu la platja, que té forma de petxina; la sorra blanca i la sorra negra (ara la marea és baixa); les noies que van soles a passejar el gos (i els gossos que van sols a la platja); les bosses i les ampolles de plàstic escampades al llarg de la línia on l'aigua ha arribat; les gavines... I les cases de colors de la vora, a la dreta del parc, creuant l'avinguda: cases de menjars amb taules a la vorera i terrasses al primer pis, una HELADERÍA (així, amb lletres grans i blaves), un petit parc d'atraccions. Gairebé tot tancat, esperant l'estiu.

Volia anar fins a la platja de Pocitos, però no hi arribava mai. Llavors he vist un monument a les víctimes de l'holocaust i he parat. He caminat entre els raïls d'una via de tren que, per sobre l'herba, duia recte fins a un arbre i fins al mar. I he tornat enrere. Des de Punta Torretas, el perfil de Montevideu és tan bonic com el de Nova York. La diferència és que aquí, en lloc de l'amplada limitada de l'East River, tenen la immensitat del Río de la Plata. I un cel més alt, perquè els edificis són més baixos. L'edifici més fàcil d'identificar és el “pastís de nuvis”, el Palacio Salvo, que si encara no ho és hauria de ser el símbol de la ciutat (amb permís dels moderns, fidels de l'art quasi religiós de Torres García: un altre símbol): és bonic de prop (vist des de sota, des de la plaça de la Independencia) i de lluny, de dia i de nit (quan, en els pisos més alts i d'arquitectura més fantàstica, algunes cambres s'il·luminen misteriosament...).