Tendències arquitectòniques i socials

Parque Cidade Jardim, el complex immobiliari de luxe més gran de São Paulo.

Cada vegada més, a São Paulo i altres ciutats semblants d'Amèrica Llatina, com ara Lima o Rio de Janeiro, o qualsevol altra gran ciutat envoltada de faveles (i diria que també d'altres parts del món, perquè el procés de favelització, segons diuen, és mundial), les famílies de classe alta decideixen viure isolades de la resta de la població en complexos residencials emmurallats. Són complexos que els ofereixen tot el que necessiten en un únic espai protegit: parcs, guarderia i escola, sales de cinema, piscina i gimnàs, restaurants... Hi ha pares que fins i tot treballen al complex on viuen, en alguna de les seves oficines. Quan els fills són grans, el pare o la mare els porten en cotxe a la universitat. Surten directament a l'autopista radial, una de les moltes que s'han construït en els últims anys per comunicar aquests immobles, i circulen 10 o 15 kilòmetres en línia recta, ciutat enfora. Deixen els fills i, de tornada, paren al centre comercial, que també és a la vora de l'autopista: van a comprar al supermercat, etc. Els fills també passen el seu temps lliure en aquests centres comercials: és on, després de classe, van al cinema, a fer un gelat amb la nòvia, a jugar a màquines, al gimnàs. Un dels resultats de tot això és que hi ha molts nens i joves que no coneixen el centre de la seva ciutat, que no hi han estat mai. Els comentaris següents, de dos arquitectes, són trets de la Folha de São Paulo.

Paulo Mendes da Rocha, de 77 anys, arquitecte brasiler guanyador del Pritzker de 2006, critica els centres comercials i diu que els rics “mereixen” l'estil neoclàssic dels complexos de vivendes on viuen. “Els rics volen viure separats, fora de l'espai urbà. 'No hi ha seguretat', diuen. Què li passa a aquesta gent? Què li passa a aquesta classe esporuguida? Quina mena de seguretat volen, si tenen fills?” “Les ciutats han de servir per amenitzar l'aflicció. Surto del despatx, em trobo amb un amic, prenc una cervesa en un bar... Hem de ser lliures. I poder seure al carrer. Jo he passat la nit ajagut a la cuneta de la plaça de la República i no m'ha passat res. En qualsevol d'aquests barris privats m'haurien cosit a trets. Si vaig a certs barris em preguntaran què hi faig. Si dic que no ho sé, que hi he anat a passejar, vaig a la garjola. Això és absurd. La ciutat és democràtica. La ciutat és lliure.” “Quan la coral canta a l'escalinata del Teatre Municipal, tota aquella àrea queda en silenci. La ciutat que la burgesia menysprea és molt més educada del que aquesta s'imagina o del que es diu a efectes de propaganda. La part més educada de la població passa tot el dia a la ciutat. Si no, 10 milions de persones no aconseguirien fer cada dia el que fan. Vénen (amb dificultats, de molt lluny), se'n tornen, consumeixen i alimenten el mercat. I generen beneficis per als qui menyspreen la ciutat.” “El problema dels centres comercials no és dels arquitectes que els fan sinó de la idea de confinament, que destrueix la ciutat. Una ciutat no pot ser feta de quimeres.”

Un altre arquitecte i urbanista, Jorge Wilheim, també de 77 anys, es pregunta quin és el motiu de tantes ofertes de pisos d'estil anacrònic. L'anacronisme neoclàssic, diu, que a Europa va ser superat als anys 20, continua en vigor gràcies als responsables de màrketing i vendes, els qui emboliquen el producte. El producte es ven a una parcel·la de la població que té recursos, i aquesta vol modernitat, estatus i seguretat. Com que, en molts casos, es tracta de nous rics, l'ostentació també forma part important del paquet. La seguretat es tradueix en murs alts, barreres de filferro espinós, garites, accessos vigilats, càmeres i un exèrcit de guàrdies: com en una presó d'alta seguretat. Pel que fa a l'estil neoclàssic, està relacionat amb el desig subjectiu de seguretat: simbolitza permanència, eternitat, un valor segur. En molts edificis, l'adequació estilística és només “de façana”, obra d'un especialista a donar al projecte d'un altre arquitecte l'aspecte que garanteix la “solidesa patrimonial” exigida. En qualsevol cas, és un anacronisme que torna mediocre i fals qualsevol projecte. Fa poc, es va posar a la venda un complex de vivendes de luxe de grans dimensions. Rere la zona d'obres hi ha una gran i antiga favela, i els seus habitants van organitzar, en va, una comitiva per comparèixer al brillant i exclusiu llançament immobiliari i “donar la benvinguda als nous veïns”. Mentre el poble manifesta sentit de l'humor, els emprenedors i els seus clients manifesten una absència total d'esperit crític. L'àtic més gran tindrà 1.700 m², superfície que correspon a la de 37 vivendes socials, i valdrà 1,8 milions de reals, el preu de 10 cases de classe mitja.