Don't Come Knocking

Vols que et digui la veritat? A mi els alemanys no em cauen excessivament bé. O sigui que no animaré un equip com aquest, que jugaria igual a futbol si la pilota fos quadrada. Després de les meves esperances frustrades, que estaven dipositades en Argentina i Espanya, ara el meu equip és Portugal. Tot i que les meves prediccions polítiques i futbolístiques m'estan donant pel cul. Saps per què? Perquè les faig amb el cor i no amb el cap.

La meva única alegria en aquest Mundial ha estat l'eliminació de l'Holanda dels cruyffs, van gals i van der fucken (mira, en una final Holanda-Alemanya encara animaria els alemanys). I et diré més: el moment de glòria, l'orgasme més gran (l'únic) va ser el provocat pel segon gol d'Argentina contra Sèrbia, de Cambiasso però que es pot atribuir a tot l'equip. Ironies de la vida, jo sempre vaig ser un defensor del Zidane, a qui considerava el més gran, però aquests dos últims anys, vist el declini de l'argelí (a la selecció de França no hi ha francesos!), vaig començar a idolatrar el Riquelme (l'ídol del qual, has de saber, és el Zidane), i el Riquelme... no m'ha decepcionat. Percebo una força, percebo un gran futur...

Perquè vegis la diferència, Argentina va arribar unida a Buenos Aires i la gent els va fer una gran rebuda. Els brasilers, en canvi, a part de ser uns (llista d'insults), són uns covards. Van arribar uns a Rio, els altres a São Paulo..., i la majoria no va arribar, perquè es va quedar a Europa, als seus "clubs". Els que van tornar van haver de sortir per les portes laterals dels aeroports, per fugir dels aficionats, que estaven calentets. I els que es van quedar a Europa... també s'hi haurien quedat, si el Brasil hagués guanyat? No podien venir a veure les seves mames, i de passada escoltar l'afició? Jo et puc dir l'opinió de la Folha de São Paulo de dissabte, que, com jo, sempre va ser crítica amb la selecció: "Sense tàctica, sense esquema, sense entrenador, sense crack, sense ganes, sense raça, SENSE DISCULPA". Tu creus que el Cafu, que corre menys que una iaia, havia de jugar aquest Mundial? I el (insult) del Roberto Carlos? I el Ronaldo, que només va marcar contra el Japó? L'Adriano, amb la seva pota de fusta i la seva cara de totxo? La culpa de que juguessin tots aquests la té el Parreira, que hauria de ser penjat a la plaça pública per arrogant i cabeça dura i per supeditar les emocions del país al seu orgull personal. Jo, al final de la primera fase, vaig començar a anar contra el Brasil perquè ja estava fart de l'arrogància de la gent, els diaris, els comentaristes... Però ara mira, aquesta gent que em semblava arrogant, la gent del carrer, em fa pena. (Els venedors ambulants tenen un estoc de samarretes, banderes i tal que no es treuran de sobre, han baixat molt els preus però la gent no vol saber res d'aquesta selecció.)

Per liquidar el tema futbol. Com puc animar Alemanya, després que el Fringuisputen clavés un cop de puny a no sé quin argentí? I encara van ser aquests els que van marxar a casa amb la fama de muntar tanganes i no saber perdre!

I ara, una crítica de cine. De fet, encara no sé què pensar d'aquesta pel·lícula. Saps quan et quedes pensant: "M'estan enganyant". Però alhora hi ha moments que penses: "No no, aquí hi ha algo". És el que em va passar amb Don't Come Knocking, del Wim Wenders. En general crec que aquest i el seu amic, el Jim Jarmusch, són uns afectats, uns estetes i uns modernillos, però no són del tot inútils. Amb Broken Flowers ho tinc clar: no calia fer-la, aquella pel·lícula. Però Don't Come Knocking... mira, només per veure la Sarah Polley ja val la pena. Les dues pel·lícules són sobre pares cafres que van a buscar els seus fills abandonats 20 o 30 anys massa tard. Coïncidència? O és que tant el Jim com el Wim van estar xuscant-se cambreres durant els anys daurats i ara se senten culpables? Com acostuma a passar amb aquesta mena de directors, la música val la pena. I és emocionant veure els quadres de Hopper prenent vida, perquè tota la pel·lícula està filmada en carrers i cases i bars hopperians, fins i tot hi ha composicions exactes tretes d'algun dels seus quadres, i el color sembla retocat perquè la semblança sigui més gran. Això és el més impactant (però Hopper no surt als crèdits). Els actors i actrius ho fan molt bé, però la que brilla més (als meus ulls, haig de reconèixer) és la Sarah, amb aquella carona d'àngel trist. Hauré de tornar a veure My Life Without Me per matar la saudade (la Coixet tampoc no surt als crèdits, i això que el personatge és coixetià). I no surt als crèdits l'Almodóvar. I és per això que t'adreço aquesta crítica a tu, germà petit. Perquè estimat, si el mestre Pedro, segons tu, és tan podrit, si les seves pel·lícules són tan poc originals i tan (llista d'insults teus), per què el Wenders copia el final d'Átame per rematar la seva? No té imaginació? És un homenatge? En fi, val la pena veure Don't Come Knocking (at my door). Segurament la diferència entre aquesta pel·lícula i la del Jarmusch és que aquesta ha estat escrita a quatre mans, les maldestres del Wenders i les expertes del Sam Shepard, que també és el protagonista: un fracassat i un covard que desperta sentiments (sentiments contradictoris) en l'espectador, no com el Bill Murray de l'altre pel·lícula sobre polvos antics, que és un tio que deu tenir un món interior molt ric, però que per fora sembla lobotomitzat. Ah!, i un consell (que és el consell que es pot extreure d'aquestes dues històries): si sou dels que aneu fornicant i deixant fills per aquests móns de Déu, tingueu almenys l'elegància de no anar-los a buscar quan sigueu vells i la vostra vida no tingui sentit.