Here you'll find comments and stories about my stay in Brazil; translations of Brazilian songs, poems, short stories and pieces of news; photographs. Also, some film and book reviews. In Spanish, Catalan, Portuguese and English.
"Estan fets per això, oi?" (<-- m'encanta :) És emocionant... veure com eren les platges abans i com són ara, i Barcelona, en general. I és emocionant tot el que diu el Pasqual Maragall, que va ser el principal responsable de la gran transformació, el qui hi va creure sempre. (El seu somni era modernitzar Barcelona, obrir-la al mar, beneficiar tothom, fer-la admirada a tot el món, i ho va aconseguir; no va preveure que això comportaria, també, l'aparició dels especuladors, l'encariment de tot, aberracions arquitectòniques que més tard s'han fet...). Però el que em va emocionar més del documental i quasi fer plorar mentre el veia ahir a la tele (per això el vaig posar de seguida al blog) és quan es parla de la medalla de plata del waterpolo - minuts 29 a 35. Tothom es pensava que es guanyaria l'or, de fet, era l'única medalla d'or en què la gent confiava. I va ser plata. El Dani Ballart mirant les imatges d'aquells partits, veient el Jesús Rollán sol al mig de l'aigua, i callant, sense saber què dir... uf! Quan li pregunten al Rollán si és el millor porter del món i t'assabentes que es va suïcidar l'any 2006 (tots aquests esportistes convertits en herois per uns dies i que després són oblidats per sempre més); jo no ho sabia, era al Brasil, m'imagino que els mitjans gairebé no en devien parlar. I el que els seus companys diuen d'ell ("El Jesús era tot llum"). I les imatges dels jugadors després de perdre la final (helpless), anant a buscar, destrossats, una medalla de plata olímpica! Guanyar una medalla de plata, i alhora ser conscient, com diu el Ballart, d'haver perdut l'oportunitat de la teva vida. I després el nadó, que els fa somriure una mica a tots. Molt fortes, aquesta i altres històries!
2 comments:
Emocionant! Em fa plorar. Sempre tinc aixó amb els Olímpics, m´emocionan. Estan fets per aixó, oi?
"Estan fets per això, oi?" (<-- m'encanta :)
És emocionant... veure com eren les platges abans i com són ara, i Barcelona, en general. I és emocionant tot el que diu el Pasqual Maragall, que va ser el principal responsable de la gran transformació, el qui hi va creure sempre. (El seu somni era modernitzar Barcelona, obrir-la al mar, beneficiar tothom, fer-la admirada a tot el món, i ho va aconseguir; no va preveure que això comportaria, també, l'aparició dels especuladors, l'encariment de tot, aberracions arquitectòniques que més tard s'han fet...).
Però el que em va emocionar més del documental i quasi fer plorar mentre el veia ahir a la tele (per això el vaig posar de seguida al blog) és quan es parla de la medalla de plata del waterpolo - minuts 29 a 35. Tothom es pensava que es guanyaria l'or, de fet, era l'única medalla d'or en què la gent confiava. I va ser plata. El Dani Ballart mirant les imatges d'aquells partits, veient el Jesús Rollán sol al mig de l'aigua, i callant, sense saber què dir... uf! Quan li pregunten al Rollán si és el millor porter del món i t'assabentes que es va suïcidar l'any 2006 (tots aquests esportistes convertits en herois per uns dies i que després són oblidats per sempre més); jo no ho sabia, era al Brasil, m'imagino que els mitjans gairebé no en devien parlar. I el que els seus companys diuen d'ell ("El Jesús era tot llum"). I les imatges dels jugadors després de perdre la final (helpless), anant a buscar, destrossats, una medalla de plata olímpica! Guanyar una medalla de plata, i alhora ser conscient, com diu el Ballart, d'haver perdut l'oportunitat de la teva vida. I després el nadó, que els fa somriure una mica a tots.
Molt fortes, aquesta i altres històries!
Post a Comment