Monday, September 26, 2011

True love will find you in the end, by Daniel Johnston

Essa é a música que estava procurando ontem. Está no filme Medianeras (não percam, isso eu já disse num post anterior, agora digo com mais propriedade, depois de assisti-lo :), é escutada e cantada pelos protagonistas, Mariana (Pilar López de Ayala, falando porteño e mais linda do que nunca) e Martín (o argentino Javier Drolas, ótimo); cantada pelos dois ao mesmo tempo, mas de diferentes lugares. A música é de Daniel Johnston, músico e artista plástico norte-americano, e as imagens do vídeo são do documentário sobre a vida dele, The Devil and Daniel Johnston, não de Medianeras.




Eu não sabia nada de Daniel Johnston, procurei na Wikipedia e achei o seguinte:

Daniel Dale Johnston (born January 22, 1961) is an American singer, songwriter, musician, and artist.

Johnston was the subject of the 2006 documentary The Devil and Daniel Johnston. He currently lives in Waller, Texas.

Johnston has been diagnosed with bipolar disorder, which has been a recurring problem throughout his life.

He began recording Beatles-inspired music in the late 1970s on a $59 Sanyo monaural Boombox, singing and playing piano and chord organ.

Johnston's musical work gained some notoriety when he moved to Austin, Texas. Johnston began to attract the attention of the local press and gain a following augmented in numbers by his habit of handing out tapes to people he met. Live performances were well-attended and hotly anticipated.

In 1988, Johnston visited New York City and recorded 1990 with producer Kramer at his Noise New York studio. It was released in 1990 on Kramer's Shimmy-Disc label. This was Johnston's first experience in a professional recording environment after a decade of releasing home-made cassette recordings. His mental health further deteriorated during the making of 1990.

Interest in Johnston increased when Kurt Cobain was frequently photographed wearing a T-shirt featuring the cover image of Johnston's album Hi, How Are You which music journalist Everett True gave him. In spite of Johnston being resident in a mental hospital at the time, a bidding war to sign him ensued. He refused to sign a multi-album deal with Elektra Records because Metallica was on the label's roster and he was convinced that they were possessed by Satan and would hurt him. He also dropped his manager who brokered the deal, because Johnston believed he too was possessed by Satan. Ultimately he signed with Atlantic Records and released Fun, produced by Paul Leary of Butthole Surfers in 1994.

In 1990, Johnston played at a music festival in Austin, Texas. On the way back to West Virginia on a small, private two-seater plane piloted by his father Bill, Johnston had a hypomanic episode believing he was Casper The Friendly Ghost and removed the key from the planes ignition and threw it out of the plane. His father, a former Air Force pilot, managed to successfully crash-land the plane, even though "there was nothing down there but trees". Although the plane was destroyed, Johnston and his father emerged with only minor injuries. As a result of this episode, Johnston was involuntarily committed to a mental hospital.

In 2004, he released The Late Great Daniel Johnston: Discovered Covered, a two-disc compilation. The first disc featured many artists, such as Tom Waits, Beck, TV on the Radio, Jad Fair, Eels, Bright Eyes, Calvin Johnson, Death Cab for Cutie, Sparklehorse, Mercury Rev and The Flaming Lips covering songs written by Johnston. The second disc featured Johnston's original recordings of the songs.

His artwork is shown in galleries such as in London's Aquarium Gallery and New York's Clementine Gallery, and both in the 2006 and the 2008 Liverpool Biennial. Currently his work is being exhibited as "The Museum of Love" at Verge Gallery in Sacramento, California.

24 comments:

uri said...

Hey bro'

El Daniel johnston és un crack, pirat, però un crack. Jo tinc 2 discos seus i sóc fan des de fa uns anyets (ja saps, uri és vanguardia) i et recomano molt el docu del que has penjat imatges. "the devil and daniel johnston" és una obra mestra, no només pel retrat que fa del prota, sinó pel docu en sí i de fet, qui sap, potser et serviria una mica per la tesi i tot... De fet per mi va ser un d'aquells docus que resulta millor que cap peli de ficció i que, últimament, m'han alegrat les meves anades al cine (amb la de merda que hi ha!!!)

apa doncs, investiga'l una mica que t'asseguro que et molarà!!!!

Roger said...

Tu vols que em traumatitzi, no? T'asseguro que vaig pensar: aquest no el coneix ni l'Uri ;) La meva ignorància musical no té límits. Well, I'm gonna step out into the light, have some breakfast, and then come back and keep on writing.

uri said...

què vols? quan un és vanguardia és vanguardia!!! és una responsabilitat...

Roger said...

Menos lobos, caperucita.

Sergio Lulkin said...

Agraeixo a la gent de vanguardia en nom dels retrasats...

Sergio Lulkin said...

Pasió, genialitat artistica i la locura, caminan sovint plegades.

Roger said...

Sí, la bogeria pot portar a la creació, com una espècie de salvació,... i la creació pot portar a la bogeria, el que seria més aviat una condemna.

uri said...

mira el docu bro' que veuràs també com, a vegades, la ciència occidental confón genialitat amb bogeria i com, sovint, la medicació és pitjor que la malaltia!!!! hi ha uns quants loqueros que s'han carregat unes quantes vides...

Roger said...

I uns quants artistes que, després de deixar de prendre medicació, es maten, com el Kurt Cobain o el Foster Wallace. O es mataven quan no hi havia medicació, com la V. Woolf.

uri again said...

bueno, però és la seva vida i al cap i a la fi la seva decisió (també hi ha molta gent que es suïcida sense tenir transtorns mentals i sense deixar de prendre cap medicació). Potser és que hi ha genis que prefereixen morir a viure en la mediocritat que provoquen les pastis que els adormen... o que simplement prefereixen morir a viure en un mon mediocre, una vegada ells ja han aportat tot el que podien i veuen que no ha servit per res... això no fa alguns loqueros menys culpables... de fet el teu argument no m'agrada perquè és el que fan servir molts governs del món per justificar l'injustificable!!!

igualment mira el docu i flipa amb el daniel johnston, que està viu...

Roger said...

Uri, la Rous anti-pastillera t'ha menjat el tarro. Quan tinguis 60 anys i necessitis Viagra ja m'ho explicaràs.

Sergio Lulkin said...

De fet el tema es important, sembla que el Piaui passat va parlar de l´industria pastillera... i se que el tema es seriós, pero m´he fet un fart de riure amb els ultims missatges... Viagra, que vingui el viagra! I que vinguin las companyes per fer servir la pastilla perque tot sol...

Sergio Lulkin said...

Rogerio, ´nem a veure el docu. On es trobará?

Roger said...

Sí, ja ho vaig llegir: que els antidepressius no serveixen per res i tal. Per mi és com dir que un antiinflamatori no serveix per res, ni un gelocatil tampoc... (Per cert, els protagonistes de Medianeras, origen d'aquest post, sobreviuen a base de rivotril.)

El problema és que aquí a Porto Alegre dubto que aquest docu es pugui trobar. I jo no sóc pirata, no baixo pelis d'internet. Li puc demanar a la Marinella, que d'aquí a poc va a Nova York. Però no vull que perdi el temps, pobreta.

uri again said...

la viagra és per f****r i resulta que f****r sí que és un antidepressiu que funciona i que a més és natural i no deixa la gent empanada (bueno, a vegades sí, però això és per enco***ment, que és un tipus de perturbació mental que no està tipificada, tot i que a vegades també porti al suïcidi, però per immaduresa!! quin lio, cagumcony). ergo, la viagra sí que es pot utilitzar, ara, sense abusar o després et faràn falta antiinflamatoris. La resta de pastis no em mereixen el mateix respecte!!!!

uri

PD.- f****r no vol pas dir fumar, em refereixo a una altra cosa ;-)

PD2.- crec que jo tinc el docu en DVD, però si la teva amiga va a NY i el troba jo li diria que el pilli, segur que és menys pèrdua de temps que anar al cine a veure la última de l'Al******r

Sergio Lulkin said...

Segueixo les sugerencias del Uri: a f****r i a fum*r, els que volen, i a veu*e la peli del Johnston and Johnston. I ens pasa*an les tristeses. No podem demanar a cap cinéfilo local que ens trobin un dvd daquests? N´hi han tants...

Roger said...

Només penseu en f###ar, vosaltres. La cançó no us diu res, true love i tal? :o) :)

Sergi, no sé si aquí a Porto Alegre hi haurà un cinèfil prou freak (si això no és una redundància) com per tenir aquesta pel.lícula.

(No t'estic dient freak, eh, Uri? Tu ets vanguardia! :ppp

Sergio Lulkin said...

Buscaré un prou freak vanguardista total re-contra-modern que ens trobi el d´alló. I si cal, f****ré.

Roger said...

huahshsuhuaha!

uri said...

la línia entre el freakisme i la vanguardia és més gruixuda del que sembla ;-) la línia entre la cinefília i el freakisme és més estreta del que molts pensen (sobretot els cinèfils!!!!)

I sí bro' només pensem amb el mateix, però és que mentre esperem el true love que ens trobarà "in the end" alguna cosa hem de fer!!!!

PD.- no t'estic demanant que et tornis un pirata, però per una peça tan bona, rara i difícil de trobar com aquesta potser sí que podrieu recórrer a internet en la propera reunió de l'ambaixada i, si algú us diu alguna cosa al respecte, sempre podeu respondre amb una frase tan catalana com "una flor no fa estiu"

Sergio Lulkin said...

L´Ambaixada declara aprobada la decisiò internacional d´omplir el "hueco" del prestatge destinat a pelis frikguardistes amb una acció emergencial tant del cos com de l ´esperit, amb o sense pasiò, utilitzant el cervell i les eines digitals, sense cap culpa religiosa o de proprietat intel.lectual allunyada. Firma el Snr. Sergi Andreu Berenguer Tercer i Calafells.

uri said...

només un últim apunt bro':

què li hauria passat al van gogh (per dir-ne un...) si hagués nascut a mitjans del s.XX (post-freud)? doncs que veient que pintava quadros que a molta gent li semblaven "de boig" i després de tallar-se l'orella (sense comptar els seus famosos atacs d'ira que, entre altres, va patir l'amic gauguin) li haurien diagnosticat un trastorn bipolar, l'haurien drogat fins a les celles i ens hauriem perdut algunes de les millors obres de la història de l'art. I sí, al final es va suïcidar, diràs, però què hauria estat millor? convertir-lo en un vegetal gordo i babós sense vida pròpia? Sort que en aquells temps més civilitzats el doctor que el tractava bàsicament parlava amb ell, li recomanava vida tranquila al camp i l'animava a pintar (entre d'altres coses retrats del proi doctor).
el Van gogh, gràcies a això ha passat a la història com un geni torturat i no com un vegetal amb una vida molt llarga però més tortuosa encara que la que va tenir!!!!

apa, ja ho he dit

Roger said...

Es va tallar l'orella i es va matar. MOLT bonic. Bravo pel doctor. Mira, encara va tenir sort. A altres, en aquells temps, els arrencaven les dents de dalt o els trepanaven el crani per reduir la pressió al cervell.

uri said...

en resumidas cuentas... que em dones la raó!!!!!

què ha quedat d'aquells a qui trepanaven el crevell? res

què ha quedat dels que van deixar viure i expressar-se lliurement (com el van gogh)? tot

that's it bro', that's it

els psiquiatres es podrien prendre totes les seves putes pastilles ells solets (o donar-les als que realment les necessiten, com els polítics, els banquers i els periodistes) i deixar en pau la gent amb talent!!!!!

per desgràcia vivim en un món on es medica els sans i s'eleva els malalts al nivell d'ídols... així ens va