Saturday, March 24, 2012

Restless, by Gus Van Sant

Gus Van Sant doesn't make bad movies. Por isso achei estranho que no site Rottentomatoes seu novo filme aparecesse com só 36% de críticas positivas, ou seja, como "rotten". Como isso simplesmente não podia ser, procurei a crítica de A. O. Scott, do New York Times. Ela é positiva. Mas ainda mais positiva é a de Richard Brody, na New Yorker.

Não sei se o filme vai estrear ou se já passou pelos cinemas em POA. Lembrei dele hoje, folheando por acaso uma revista bobinha de novembro ou dezembro de 2011, onde era recomendado. Gosto de escrever as "críticas" eu mesmo, mas como não sei se vou poder ver o filme, posto o trailer e a crítica de Brody aqui, para quem tiver a chance de assistir.




"Restless" in Peace and War
Richard Brody, The New Yorker


To summarize Gus Van Sant’s new film, “Restless,” which opens tomorrow (and which David Denby wrote about in the magazine this week), is to invite laughter: Enoch (Henry Hopper), a teen-age boy who is obsessed with death, meets, at one of the many funerals he crashes, Annabel (Mia Wasikowska), a mortally ill girl, and they begin a relationship. Yet the backstory gives the young man a good reason to be death-obsessed—his parents both died in a car accident that also left him momentarily dead, and then in a three-month coma. And though the movie (like so many these days) runs on the emotional tangle and expressive frustration that results from not having gotten therapy at once, Van Sant extracts something wonderful from his somewhat contrived setup. All couples meet by a seeming miracle, and what brings this young pair together is less the way they think about death than the way they live. His real subject is the theatre of daily life—the mask and the costume, the assumed identity—as a formative and defining teen-age experience.

“I’ve always wanted you to admire my suffering” (as Kafka knew) is the fallback position for the adolescent not-quite-alpha male whose powers of invention get channelled instead into an elaborate (or, as Nietzsche might have said, priestly) ritual of abnegation, a theatre of self-denial that aims nonetheless at achieving the usual gratification (unless—and there’s another story—he internalizes his performance and takes its means as its ends: the portrait of the artist as a young dogmatist). Enoch is a type, but realized with a tender specificity. When he talks about death, he’s been there, and declares, with a roughly-earned existential anguish, that what awaits is indeed “nothing,” and the artificial fullness of his experience, or, rather, the filling-up of his existence with artifice, is his response to the void.

Enoch and Annabel share a love of role-play. They have thrift-shop Victorian wardrobes to die for, and their dress-up games and intricately scripted and staged playacting (done for their own pleasure, without spectators—except for Halloween) seem at one with the film’s Portland setting. As photographed by Harris Savides, it seems draped with Gothic vines and yet serene with a soft, enveloping light. Capturing a pair of smart and original kids in an ordinary town (i.e., not in the high-culture pressure cooker of New York or the hip milieu of Hollywood), Van Sant suggests that the unpopulated expanses, the proximity of nature’s sublime otherness, offer them a richer and stranger cauldron of fantasy, a larger and more malleable inner stage for it. He’s after nothing less than the very nature of the American imagination, its source in the land—and its morbid, violent roots.

There’s a strange sidebar to the action, and trouble in paradise—Hiroshi (Ryo Case), the living image of a gentle, ironic Japanese kamikaze pilot from the Second World War whose presence Enoch conjures. (What’s next, a musical twist on the Bataan Death March?) Van Sant’s view of him is startlingly benign and ahistorical (though a brief atomic-bomb montage suggests that, by comparison, he finds the Imperial Army’s suicide fighters unexceptionable); in any case, the boy’s fascination with martial ritual (purged of politics and nationalism) reflects his own struggles with violence and, for that matter, his own methods of auto-therapy.

Whether Hiroshi is Enoch’s imaginary friend or, for that matter, imaginary lover is never clarified; the suggestion is enough. Van Sant’s forthright approach to gender continuity, free-ranging desire, and possible exploration—amplified by the casting and the costuming that give Enoch and Annabel the same short and floppy haircuts and the same slender physiques—is all the more relevant to his vision of malleable identity.

The subject is in the air. Some of the best films of the year to date, such as “The Future,” “Bellflower,” “The Ballad of Genesis and Lady Jaye,” and even “Certified Copy” have confronted it, as does the forthcoming “Silver Bullets,” which I’ll revisit later. (It’s worth adding now that it shares something else with “Restless”: the fascinating presence, in a supporting role, of Jane Adams.)

16 comments:

uri said...

a veure,

quan jo et critico una peli que tu dius que és bona em dius que em miri els rotten tomatoes per confirmar la teva tesi, però quan els rotten tomatoes es carreguen una peli que tu creus que serà bona, llavors busques crítiques fora que recolzin la teva idea... no sé, no ho veig clar...

i que consti que no he vist la peli i que potser, efectivament, sigui bona!!!

Sergio Lulkin said...

Já passou. Talvez ainda esteja em algum cineméko; já fez cartelera.

Anonymous said...

sempre disponível em streaming:
http://www.movie2k.to/Restless-watch-movie-1138882.html

Sergio Lulkin said...

Pina, em 3 D, Wim Wenders!

Roger said...

Uri, no busco crítiques bones que confirmin cap tesi meva. No he anat a buscar la critíca del New Connectiut Herald Daily Shooting Star. He volgut llegir les que llegeixo sempre (a falta de bons crítics de cinema a Espanya i al Brasil) i resulta que són bones. Suposo que el 64% dels crítics dels diaris ianquis no han entès ni de què va la peli i el 36% sí (ja és un èxit, tractant-se del GVS).

Ja ha passat, Sergi? Llavors suposo que ha sigut sense pena ni glòria. Devia ser quan jo era a Barcelona. O potser li van posar un títol d'aquests tan sosos que posen aquí i això em va despisar. Pina em fa mandra. La dansa em fa mandra. L'òpera em fa mandra. El teatre em fa una mica de mandra.

Ver filmes em casa também me dá preguiça, anonymous. Gosto de ir ao cinema. Além de que esse site é pago, não vou pagar para ver um filme no celular. Mas obrigado.

Sergio Lulkin said...

Mandra... si, Gus Van Sant va pasar, crec qu´a l´estiu, em recordo bé de la sinopsis. l´Art fa mandra.

Roger said...

Só um certo tipo de. E dependendo do momento.

Anonymous said...

De nada... Certo que não há comparação com o cinema, mas entre deixar de ver um filme e vê-lo em casa, fico com a segunda opção. Eu assisti ao filme ontem mesmo nesse site e com esse link que te passei. Qualidade de som e imagem muito boa (não é filmado com um celular) e totalmente gratuito.
E gostei muito do filme.

Roger said...

Anonymous, já imagino que não é filmado com um celular. Eu que ia vê-lo no celular. Isso porque ainda estou num albergue, quarto coletivo, e às vezes os colegas dormem cedo e eu não posso ler, logo, fico na internet. O site pede um registro com cartão de crédito, por isso pensei que não seria gratuito. Que bom que gostou!

Roger said...

Releí la crítica y es fantástica. No sé si la peli lo es, pero la crítica sí. Ese tío tendría que dar un taller de crítica cinematográfica, que hace mucha falta. Uri, en realidad da igual si la crítica es del New Yorker o del Toronto Supermorning Star (aunque sabemos que el New Yorker sólo acepta al mejor): basta leer la crítica, que es profunda, matizada, argumentada, sofisticada y, por encima de todo, está muy bien escrita, para confiar en el crítico. Ese es mi criterio, no el medio en que se publica. Ah, y tiene hasta humor. Me encanta este trozo: "And though the movie (like so many these days) runs on the emotional tangle and expressive frustration that results from not having gotten therapy at once,". :DD

uri said...

He vist el trailer i sí, aquí la peli ja va passar també, sense pena ni glòria diria, però molt abans de nadal, rollo el setembre passat o algo així. Jo vaig passar d'anar-la a veure perquè, a part que ja saps que amb l'amic van sant tinc els meus més i els meus menys, doncs resulta que les pelis amb malalts terminals acostumen a no entrar en els meus plans (especialment malalts terminals shovens). Sí, ja sé que el bulbena diria que això mereix terapia, però és el que hi ha... cadascú amb els seus fantasmes...
Igualment, et diria que per aquí ningú en va fer massa cas, ni tan sols els meus amics cool-arti-intelectualoide de l'escac me'n van dir res, i això que són els típics penjats que flipen amb elephant

Roger said...

OK, Uri, jo no volia entrar al trapo, però tu ho has volgut. Els teus amics de l'Escac poden ser uns penjats, però no cal ser un penjat per admirar i flipar amb Elephant, Last Days e Paranoid Park, que són (sí, germà) obres mestres. (Després el Van Sant fa Milk, que és una peli convencional i amb poca chicha, i el nomenen a l'Oscar, sigh!) Bé: 1) Si tornes a llegir la crítica (que ja he comentat per què és de fiar) veuràs que la peli no és sobre la mort i malalts terminals, sinó que el seu "real subject is the theatre of daily life—the mask and the costume, the assumed identity"; això el 40 i pico per cent dels crítics no ho deuen haver entès, com 2) segurament tampoc no van entendre, i TU TAMPOC, el que el director explica fantàsticament a través de les fucking obres mestres que són Elephant i Last Days. Apa, he dit.

uri said...

A veure bro', si és que al final m'ho faràs dir...

Elephant i last days són dos bullshits de pelis, més buides que el coco del "W" i on només es busca l'estètica per l'estètica (entre altres coses pq el mateix van sant s'avorria de rodar-les i es dedicava a fer planos molons per fer algo ja que no hi havia ni guió ni història ni intenció de res). Desgraciadament, els tontets pseudocools de l'escac (i altres llocs) s'ho van tragar com passa sovint amb aquestes coses... (i no entraré a comentar-ho perquè em sap greu).

Dit això, només aclarir que jo no he dit que la peli vagi de malalts terminals, sinó simplement que qualsevol peli on en el trailer vegi que un dels protas és malalt terminal no la vaig a veure (com he dit, té més a veure amb el bulbena que amb el cine...). De què va m'és simplement igual, com si va de la primavera a luxemburg, la vaig descartar i prou (i a més sense pena, ja que les últimes pelis d'aquest home, com he dit, m'han semblat entre fluixes i absolutament prescindibles, a part de pretencioses... Excepte, potser, paranoid park, que sense ser una obra mestra almenys és interessant i té un parell de personatges adolescents mínimament treballats, per no dir que com a mínim en aquesta es va buscar una excusa per colar els seus planos "macos" i que no es notés que ho feia tan per la cara)
Apa doncses, amb aixònses dono el tema van sant per "zanjat", perquè realment creia que ja havia quedat clar fa temps que l'home aquest està sobrevalorat i que les seves pelis estàn sobrevalorades (o no, perquè com hem pogut comprovar amb aquesta última, ara ja passen desapercebudes...)

Roger said...

Roger said...
OK, it's over. Però no li diguis a ningú, especialment a cap directora de cinema catalana, el que et sembla Elephant, fes-me cas. Bé, no, no és over, deixa'm ser el last word freak, que per alguna cosa és el meu blog. Vaig veure Elephant a Aix-en-Provence, quan vaig anar a visitar la Rous. No tenia ni p*** idea de qui era el Van Sant (no he vist My Own Private Idaho), ni si era cool o no, no recordo si ja havia guanyat a Cannes. Hi vaig anar nomes perquè era sobre la matança de Columbine (i Bowling for Columbine no em semblava suficient). I vaig estar amb un nus a la gola una hora i mitja. Give the movie credit for that. És una peli total: directament (recordo alguns diàlegs) diu més sobre la tragèdia que qualsevol assaig o altra peli (i el que diu no és gens fàcil de dir ni tothom ho pot dir, s'ha de tenir una capacitat especial per entendre els adolescents, tant els qui van morir com els qui van matar), i indirectament, a totes les seqüències sense diàleg, filmant els adolescents als jardins, anant a l'Institut, i als passadissos, que deixen espai a l'espectador per pensar i sobretot per sentir (a un espectador que no ha estudiat cinema li suda la p**** si els planos són o no esteticistes: el que ens impressiona, xoca i matxaca és saber que els nois i noies que veiem moriran al cap d'unes hores). Per últim: ningú s'atreviria a tractar el tema de Columbine per fer una peli d'estètica per l'estètica. Tampoc el tema de la mort del Kurt Cobain. Dir del Van Sant això seria com dir que l'Spielberg va fer Schindler's List perquè tenia ganes de filmar en blanc-i-negre i chiaroscuro.

uri said...

dubtes en tinc, de lo de l'spielberg vull dir...

Roger said...

Sabia que em diries això. :)