Why Do I Hate the Marketing Dept. 1

Obro aquesta secció per justificar la ràbia expressada un dia en un post contra els marqueteiros.

Ahir vaig veure un troç d’un documental titulat The art of persuasion (una cosa que no m'agrada dels brasilers: veuen massa tele nordamericana; de cent canals, la meitat són d'aquí i la meitat d'allà, gairebé no n'hi ha d’europeus o llatinoamericans).

Estudi de mercat. Un edifici gris, a Boston. En una gran sala amb parets buides, un home blanc amb un laptop interroga un negre. "Ara li faré unes quantes preguntes i m’haurà de respondre sí o no. Són sobre el que vostè sent quan menja pa." El negre diu: OK. "Cosiness." "Mmm... Yes." "Wellbeing." "... I’d say Yes." "Relief." "Shhh... Yes." "Friendship." "Friendship?" "Danger." "Danger? Nope." "Safety." "Mmmm... No." "No?" "No." "Then, would you rather say you feel unsafe, when you eat bread?" "Well... No, I wouldn’t say so." I així segueix fins que l'home descobreix la fòrmula infal·lible per vendre pa.

Canvi d'escenari. Un centre de convencions. Un home més ben vestit i més gran, amb ulleres enormes i tupé. Diu que treballa per 25 de les 50 empreses de la llista de Forbes (ho diu ell mateix, és allò que deia que se la xupen ells mat... però no, en aquesta secció no faré servir aquest llenguatge). Es tracta de descobrir el secret, the key factor, la fórmula per vendre productes de luxe. Per aconseguir-ho, l'home del tupé ha de descobrir què s'amaga al cervell rèptil de les persones. Tanca els 25 individus en una sala i els pregunta què els ve al cap quan algú diu "luxe". Després fan un break. Quan tornen a la sala, els executius es troben que no hi ha taules ni cadires, només coixins i llapissos i quaderns per terra (això és molt original). L'home repeteix la pregunta, que ara els altres responen asseguts a terra i quasi a les fosques. El que diuen no ve al cas. L’important és que al final descobreixen la fórmula per vendre productes de luxe i estan tots molt contents. Això ho diu la veu en off, perquè les empreses han pagat molts diners i la fórmula no es pot revelar. Un dels participants és entrevistat. "Vosté confia en el treball del senyor XYZ?" L’home sembla satisfet. "Oh yes I do. Absolutely." (I ara ve el millor:) "One hundred percent."

Últim cas. Un gurú dels republicans. El marqueteiro que diu al Cheney, la Condy i el simio el que han de dir. És un tio jove, vestit de manera informal, amb tot l'aspecte de ser un professor lliberal d'alguna universitat de l'oest (de fet ho és, professor d'una universitat de l'oest; lliberal, no). L'home investiga les connotacions que certes paraules tenen per a la majoria de persones i diu a les companyies elèctriques, telefòniques, etc. (les que tenen més mala reputació) quines han de fer servir als anuncis. Però es dedica principalment a la política. És l'inventor del "war on terror", per exemple. I del "climate change". La veu en off ens diu que l’any 2004 els republicans van rebre instruccions de fer servir "climate change" en lloc de "global warming". Llavors es veu un muntatge en el qual els personatges citats més amunt s'omplen la boca parlant del "climate change" (hi ha un ruc que diu "glob... climate change"). El gurú és entrevistat. Diu que ell no enganya ningú. Que no diu cap mentida quan parla de "climate change". Que "climate change" és el mateix que "global warming". Ho diu tan convençut que diries que és ruc. Però no, el que és és un cínic, és clar.