Monday, September 22, 2008

Folklore catalão (respondendo a uma petição)

Meu irmão Ramon, que há tempo diz que não lê nem quer saber nada do meu blog porque escrevo sempre em português (o que não é verdade, mas enfim) mandou ontem esta mensagem (que eu vou ter que traduzir, né, irmãozinho?):

"Hola, ja sé que això no va així i que no admets peticions, però crec que per una vegada ho pots fer. Com que el teu blog necessita parlar una mica més del teu país, dels teus orígens, dels quals sembles renegar, t'adjunto unes imatges fresquetes perquè facis un petit article al blog. Ja sé que no t'agrada tractar el tema de les festes populars nostrades, provincianetes per tu, però un escriptor creatiu com tu sabrà treure-li suc i donar-li la volta. Els teus lectors catalans ho mereixen."

Mais ou menos: "Sei que tu não aceitas petições, mas podias fazê-lo pelo menos uma vez. Como teu blog deve falar um pouco mais de teu país, de tuas origens, das quais tu pareces renegar, adiciono algumas imagens bem recentes para que escrevas um post. Sei que tu não gostas de tratar do assunto das festas populares, tão nossas, para ti provincianas, mas alguém como tu saberá lalalalá [aqui ele esculhamba minha capacidade para escrever]. Teus leitores catalães merecem".

Tuuudo falso. E, em qualquer caso, irmão, meus leitores (amigos, na verdade; leitores, assim, em abstrato, não tenho muitos) brasileiros merecem, não é? Ou vou ter que explicar para os amigos catalães as tradições catalãs? E ainda desde o Brasil? Tu já leu o título do blog? E a frasezinha em inglês?

Bom:

Amigos brasileiros,

Eu respondi que se ele mandava uma foto de um "tres de deu", eu postava, mas ele mandou três fotos: em duas delas, não dá para enxergar nada, e na outra há um dragão jorrando fogo pela boca. Essa eu vou postar, sim. Mas será que é específico da Catalunya, essa coisa de brincar com fogo? Não acho, não. Mais típico seria até ter mandado uma foto de uma catalãzinha bonitinha (o Ronaldo ia gostar). Eis, enfim, a foto, a terceira foto, tirada um dia das festas patronais de Barcelona, que são agora (mas podia ter sido tirada nas festas patronais de cidades como Vilafranca, Sitges, Vilanova, etc.) (Acredito que até no Japão tem isso. Yuji?)


Ramon Cardús

Que eu renego de meu país? Não renego. Mas nunca me importei com "países". Que eu não gosto de provincianismos? Não gosto. (Nem de nacionalismos, bairrismos, etc.) (Mas quem se importa? Com o que eu me importo, quero dizer.)

Ah, e tem outra: meu irmão Ramon foi numa festa em que estava Penélope Cruz, a première (que chique) do filme Vicky, Cristina, Barcelona, de Woody Allen (que chique 2); isso não porque ele seja uma star, mas porque a mulher dele, minha querida Nèlia, organizava o catering. Ele estava lá, com sua (ou suas) super câmera(s), e não tirou nenhuma foto dela (ficou tirando fotos artísticas do veludo vermelho do tapete). Isso, irmão, essa foto, mesmo que a mulher não seja catalã, teria merecido um post enorme (e eu iria até tirar um sarro do sotaque espanhol dela: ninguém é perfeito). Mas tu mandou o dragão.

PS: Um "tres de deu" é isto. (Catalão autêntico, e bom para roubar em andares altos.) (Não, OK: dessa tradição eu gosto mesmo, é legal assistir a "castells".)



PS2: Acho que meu irmão, na verdade, tem medo de me perder porque escrevo nesta língua estranha.

3 comments:

優次 (Yuji) said...

I tant, els focs suposo que no són cap exclusivitat de Catalunya :D

Si prefereixes escriure en portuguès, almenys jo no hi veig cap problema. A més, faig el mateix, o pitjor encara: sempre que puc, evito d'escriure en portuguès, encara que no em surt gens bé el que escric en altres llengües.

A mi tampoc no m'agrada gaire el tema dels nacionalismes. És un tema complicat. Però saps, de vegades m'aturo a pensar quina seria la situació del català avui dia si no fos pel nacionalisme...

No sóc gens nacionalista. No m'identifico amb res d'allò que la gent vol pintar com a cultura brasilera, no estimo la meva llengua... El que no vol dir que no m'agradi el país, malgrat tots els problemes.

De petit vaig tenir una fase molt nacionalista. Potser hagués estat motivada pel fet que de vegades em feien sentir com a si fos estranger dins el meu propi país. I no et menteixo, no sé quants cops vaig renegar les meves origens perquè en tenia vergonya. I no sé exactament com tot va passar, però la cosa és que avui dia ni tan sols el futbol en temporada de copa del món és capaç de fer-me'n orgullós de ser brasiler. No és una cosa que hom fa perquè ho vol, sinó que es tracta de sentiments. I de moment no sento cap necessitat de ser nacionalista.

Ja sé que tot el que escric és completament caòtic... Em contradic per moments.

Tot i això, la llengua que més estimo al món és el català i això no té necessàriament res a veure amb nacionalismes, ni amb política ni amb independentisme, ni res per estil... M'estimo més gaudir de les altres cultures i llengües i no barrejar-les amb totes aquestes coses superficials :)

Anonymous said...

O sigui,
té collons que se't faci una petició per atendre i complaure el teu públic català i fotis una mena d'assaig forçat i maldestre, sense esperit, i en portugués! Toca't els ous i balla!
T'estima,

Virolai

Roger said...

Anonymous, que no m'entens? Si vols et faig un assaig sobre el Lula, en català! Però no te'n faré cap sobre les festes de la Mercè! (Per cert, vaig voler veure el pregó del Sisa, a YouTube, que em van dir que havia sigut galàctic, i vaig aguantar cinc minuts.) O... pots llegir el blog del Yuji, que escriu en català. O... pots imitar-lo, i obrir-te a altres llengües, ser plurilingüe, cap de cony!

(T'estima igualment, jo.)


No ho sé què seria del català, Yuji... Però quan m'imagino la gent parlant en català durant el franquisme, d'amagat, a casa, no penso en nacionalistes, penso simplement en gent que continuava parlant la seva llengua materna, encara que estigués prohibida. I les primeres escoles que hi va tornar a haver en català, per exemple, abans del 75 i després, van ser creades per gent d'esquerres, d'inspiració més republicana que nacionalista.

Fase molt nacionalista brasilera, vols dir, per ser més acceptat? Em pensava que São Paulo era més cosmopolita, que t'hi podies sentir com a casa. Que era una ciutat gens provinciana... T'he dit mai que tinc una amiga carioca-japonesa? No he parlat mai d'aquest tema, amb ella.

Està bé que no barregis la llengua amb altres coses! (A no ser amb altres llengües!) (Aquest comentari seria propi del meu germà, a qui he escrit més amunt.) Minha pátria é a língua portuguesa, deia Pessoa, oi? Bé, jo ara sóc aquí, i escric en portuguès, però m'agrada molt l'anglès. Però és més difícil. ;)