Avui he anat amb bicicleta a veure els pescadors que treballen cada tarda a tots dos costats de l'entrada del mar, entre Imbé i Tramandaí, costa nord de Rio Grande do Sul. He fet fotos dels pescadors que, amb l'aigua fins a la cintura, llancen les xarxes enlaire perquè es despleguin al vol i caiguin a l'aigua en cercles perfectes (pesca amb atarraya, es diu). També n'he fet dels qui pesquen amb canyes tradicionals -la majoria de canya, literalment. I n'he fet dels qui, des del moll, escombren l'aigua amb xarxes muntades en cercles de metall, xarxes-colador, d'un metre de diàmetre. Un home que pescava amb canya ha tret un peix que devia pesar vint kilos. No s'ha aturat, no li he pogut preguntar quin peix era; ha anat directe cap al cotxe, agafant el peix per les brànquies amb la mà dreta, el ventre blanc i lluent regalimant sang. Després, en una peixateria, he vist que venien, acabats de pescar, tainhas, sardines, anxoves i violinhas. A l'altra banda, a la vora del mar que pertany a Tramandaí, hi ha els mateixos pescadors llançant xarxes enlaire. Però com que l'aigua és menys fonda -no és un moll, és més aviat una platja-, el que hi ha més és nens banyant-se. Nens negres pobres. Per filmar la gent que passejava per la platja i els nens que jugaven a la sorra o es llançaven a l'aigua fent salts mortals, he encaixat la càmera a un costat del manillar, fent pressió amb els dits, i he anat pedalant a poc a poc i tan a prop de l'aigua i de la gent com he pogut.
Exagerant: jo no puc viure sense veure el mar. No necessito banyar-m'hi, ni navegar (tot i que m'agradaria, i ho faria si no fos per les hores que després t'has de passar netejant). Però l'haig de tenir a prop i anar-lo a veure. A Nova York, per exemple, la ciutat m'asfixiava, i cada dos o tres dies m'escapava a Battery Park, només per veure el riu Hudson (seia en un banc o em quedava inclinat sobre la barana, mirant els reflexos de l'aigua com atontat). I aquí a Porto Alegre vaig sovint a veure el riu Guaíba, que per a alguns és un llac (és un riu molt ample, una llacuna, i només troba el mar cent kilòmetres més a l'est i tres-cents més al sud; i està contaminat, teòricament no t'hi pots banyar, tot i que els pobres s'hi banyen, i més d'un s'hi ha ofegat). Hi ha gent que prefereix la muntanya. Suposo que és gent d'esperit curiós. La muntanya és més diversa. Però a mi la muntanya només m'ha agradat quan, a molta altitud (al cim de l'estació d'esquí del Puigmal, per exemple), he vist vastos camps de neu, ondulacions suaus i llises cobrint-ho tot fins a l'horitzó -sense deixar rastre d'arbres. La muntanya m'ha agradat quan s'ha assemblat al mar. En anglès existeix aquesta expressió, "a sea of white". Barcelona és una ciutat privilegiada; París i Dublín no tenen tanta sort.
No comments:
Post a Comment