Saturday, March 24, 2007

Violència

Segurament no hauria d'escriure sobre això, perquè no tinc ganes de preocupar ningú, i menys els meus pares i germans, però la vida és així i és una cosa interessant.

Ahir a la nit, quan anava a preparar el meu plat de pasta per sopar, vaig veure que no em quedaven mistos. Podia haver-los anat a comprar, o podia haver trucat a la portera, que viu al mateix bloc, i demanar-n'hi. Però no vaig fer res d'això per diversos motius: faltaven deu minuts per les nou i vaig pensar que segurament la botiga ja estaria tancada; em feia mandra; no tenia gana; tot i que el meu carrer és segur, prefereixo no sortir quan és fosc. El que vaig fer va ser acabar-me un paquet de galetes i menjar-me un iogurt. Després vaig encendre la tele i em vaig estirar al sofà a llegir el diari.

Mitja hora més tard vaig sentir el crit d'una dona. Va ser un crit tan llarg que primer vaig pensar que era algú que jugava i després que era algú que s'intentava defensar. I llavors vaig sentir un tret. No va ser un soroll sec (com diuen que sonen els trets de pistola); va ressonar una mica, com un petard. Em vaig quedar quiet com un mort al sofà. Vaig allargar el braç per apagar la tele i vaig seguir escoltant. No se sentia res. Quan vaig començar a sentir moviment, vaig obrir el porticó i vaig sortir al balcó. Hi havia un grup de gent a la calçada, a l'alçada de la porta de l'edifici del davant. També hi havia gent als balcons i finestres, com jo. I cada vegada sortia més gent de les cases i s'afegia al grup. A terra em va semblar que hi havia el cos d'algú, però era una samarreta blanca (més tard un home la va agafar i la va tirar a la vorera, no sé què hi feia una samarreta blanca al mig del carrer). Em va semblar que al mig del grup hi havia una dona molt espantada, i que algú deia no sé què d'un atracament ("assalto"). Al grup també s'hi van afegir uns nens que jugaven a pilota (i que al cap de poc van continuar jugant). La policia no va aparèixer, segurament ningú no la va trucar. Jo vaig tornar a tancar els porticons, i des de la finestra de l'habitació encara vaig estar escoltant una mica, sense entendre res. Després, quan la Gabriela em va trucar, li vaig explicar. I em va dir, burleta: "No deies que el teu carrer era tan segur?". Ho continuo pensant, perquè al meu carrer, fins a mitjanit, hi ha gent passejant el gos, jugant a futbol o bevent chimarrão (mate) asseguda als portals (i en canvi, els carrers com el seu, o els dels barris rics, sempre estan deserts, són més perillosos). Però el cas és que hi va haver aquest atracament (haig de preguntar a la portera què va ser exactament) i que aquesta nit he somiat que m'entraven a robar a l'apartament. He somiat que preguntava a la portera si havien entrat alguna vegada, i que ella em deia que no, que els "bandidos" sabien que allà només hi vivia gent de passada i no hi havia coses de valor.

Flashback

Ahir el meu pare va fer 59 anys. Va superar l'edat del meu avi, que va morir de càncer als 58, i -d'això ja fa molt temps- la del seu millor amic, que també va morir de càncer quan no en tenia més de 45.

A la cafeteria, mentre esperava l'esmorzar, em vaig netejar les ulleres i em va semblar que al mocador hi havia taques de sang -sense ulleres no hi veig ni a un pam. Eren forats, estava veient la meva mà a través d'uns forats. Els mocadors que faig servir són del casament del meu pare, ja tenen uns quants anys. I a tots hi ha cosides les lletres J.C. Llavors vaig pensar que, per molts forats que tinguessin, sempre els faria servir. Com a homenatge o alguna cosa així. Però, a més a més, immediatament vaig pensar una cosa que té a veure amb la consciència de la violència que tots els que vivim aquí tenim. Vaig pensar que si algun dia em tocava alguna bala perduda, aquelles inicials servirien perquè la policia m'identifiqués.

Sóc conscient que, al món, la majoria de gent viu molts menys anys que els "afortunats" del Primer Món, i suposo que és per això que la mort no em preocupa gaire. A les faveles de Rio, per exemple, la majoria dels nens no arriben a fer 18 anys (la majoria: no estic exagerant). Arribar als 20 se celebra com una proesa, perquè els qui hi arriben ja tenen moltes probabilitats d'arribar als 50. Però primer has d'arribar als 20. L'any passat van fer un reportatge sobre els nens del tràfic, nens de 8 a 12 anys que es dediquen a vigilar i avisar quan la policia s'acosta a les boques de les faveles (els hi diuen "falcons"). I al final del documental, gravat mig any abans, es deia que dels sis nens entrevistats, cinc ja eren morts.

End of flashback

Anyway. Fa unes setmanes al Jornal do Centro van demanar a la Katia Suman, una locutora de ràdio que participa cada setmana al "Sarau elétrico", una trobada literària, que definís l'habitant del centre de Porto Alegre. I ella va dir que era "experto" (llest). Perquè el centre és més bonic, va dir, més tranquil i més segur que els barris "nobles" de la ciutat. Que ho continuï sent!

PS: Escrivint això de la bella Katia Suman, he recordat el que va passar fa tres setmanes a Moinhos de Vento, barri ric. Un grup de lladres professionals va "buidar" tot un edifici de pisos. Un home i una dona van entrar fent-se passar per repartidors de FedEx. Van reduir el porter i la criada que va baixar a buscar el paquet; van obrir el garatge perquè entrés una furgoneta. Mentrestant, uns altres es quedaven al carrer, en dos cotxes. Tots comunicats per ràdio. Els "repartidors" van entrar al pis de la parella que esperava el paquet. A punta de pistola, van obligar-los a anar trucant a les portes de tots els veïns. El seu dormitori es va convertir en una presó provisional, hi va arribar a haver fins a vint persones tancades. El "show" va durar tres hores i mitja. Els lladres es van endur joies, electrodomèstics i diners, i no van matar ningú.

1 comment:

Anonymous said...

Eu tava começando a ter medo de sair de casa...só que nem ela mais é segura.