Friday, February 01, 2008

Una altra crònica d'un viatge d'anada

Enèsim viatge al Brasil. (Aeroport de Lisboa, dins l'avió.) Aquesta vegada, amb visat d'estudiant. Casualitat: a l'avió Barcelona-Lisboa hi anava la noia que me'l va fer, la noia del consulat. Ens hem trobat quan ja havíem aterrat (no hem viatjat junts com l'última vegada amb l'Anna). Anava amb un noi, està de vacances i va a passar el Carnaval a Rio. És de Brasília, fas dos anys que és a Barcelona, i per la mena d'estudis que fa, o feina que té, no ho he entès bé, només s'hi pot estar tres anys més. És atractiva, ja m'ho va semblar al consulat, però no típicament atractiva, i avui, vestida d'esport, encara m'ho sembla més. Però és sèria i parla poc.

No estic tan animat com altres vegades. En part, perquè em sembla que no m'he acomiadat bé dels amics. D'alguns, ni me n'he acomiadat. (De la família sí, és clar: cada vegada més units.) A la Mercè l'hauria volgut trucar, no n'hi ha prou amb un e-mail després del seu dibuix. A l'Àlex també l'hauria d'haver trucat. I a altra gent. No m'agrada agafar el telèfon, i no sé si és una cosa a superar o a deixar estar. La Montse diu que no passa res, que si no em ve de gust no cal que ho faci. Però jo no ho dec tenir tan clar, si no ara no estaria intranquil. "La màquina sentimental i la intel·lectual funcionen amb missatges xifrats", deia ahir un en una carta un lector d'El País. Potser aquest desànim té a veure amb coses relacionades amb la Gabriela. O potser simplement tinc són. O gana. O set. No sé què és, però no és greu, em penso. A Salvador m'esperen el Ronaldo i la Rose, que no saben que hi vaig, serà una sorpresa, com l'última vegada, i només veient-los m'animaré. Podria ser que m'animés abans i tot.

M'he fixat que la gent evita mirar-se directament a la cara. A la sala d'espera; a l'autobús que ens ha portat fins a l'avió... I m'ha semblat molt trist, el símptoma d'alguna cosa trista. (No de la "decadència d'Occident", perquè pel que sé a Orient també passa, i de manera més marcada; la diferència és que allà, en alguns països, és una mena d'imposició.) Algunes noies maques s'estan asseient a prop meu. Potser em somriuran. I alguna hostessa potser em diu alguna cosa o fa un somriure no del tot fals. També s'asseuen a prop meu alguns italians amb els caps mig rapats. I una parella de gays a la meva dreta, a l'altra banda del passadís. No tinc ningú al costat, encara em podré estirar! (...) Millor encara: seu al meu costat un nen; un nen brasiler que deu tenir menys de tres anys. No seu ben bé al meu costat: hi ha un seient buit, després el nen, i després el pare. (...) El nen és maco, d'ulls grans i llavis gruixuts, i es comporta i no diu res. Darrere meu, en canvi, tres catalans de poble (un cert tipus de català de poble) no paren de xerrar, riure escandalosament i dir tonteries, amb un accent que podria ser del Penedès, tipus Z. (qui m'entén ja m'entén). Per què són tan ruquets aquests joves de poble? Per no sentir les tonteries, ni com es burlen de les hostesses, ni expressions com "encara queda catxu", escolto música amb el meu nou reproductor mp3. Em pensava que no el faria servir, o que només faria servir la gravadora, que per això el vaig comprar, però ara veig que el podré fer servir "a la contra", per no sentir a segons qui o segons què.

He dormit molt, sempre amb els auriculars posats, he llegit alguns capítols del llibre que portava, pocs, m'he animat i ja gairebé som a Salvador. Haver escrit aquesta mica m'ha anat bé...

(...)

Fa tres hores que sóc dins un autobús. Les primeres dues, dret, tots apretats com sardines. Després més bé. Però sembla que el conductor no sap on va, no sap accedir al Centre, i la gent s'està irritant o pitorrejant d'ell. N'hi ha un que es comença a enfadar, que de moment dóna indicacions però potser acabarà agafant el volant. Realment, la ciutat està col·lapsada. Sort que no he agafat un taxi. M'és igual l'hora que arribi. Mentre arribi... Ara ja sóc feliç.

No comments: